L'absurda mesura laboral dels 41-5 és maquillatge a l'espanyola

L’absurda mesura laboral dels 41-5 és maquillatge a l’espanyola

Ahir es va fer balanç del primer any de la Reforma Laboral al Congrés dels Diputats. Vagi per davant que els resultats esperats de la reforma, la reactivació de l’ocupació, la lluita contra l’atur i facilitar la contractació a les empreses, no s’ha assolit en cap dels seus extrems. Les empreses segueixen sense crear ocupació, fonamentalment, per falta de demanda, perquè no venen, perquè les polítiques d’austeritat coarten el consum intern, i perquè s’ha produït una involució econòmica de les classes populars vers les classes extractives que ha deixat l’economia que podríem dir de proximitat amb els calaixos massa eixuts. La involució s’explica precisament per una devaluació de salaris (per raó de la reforma laboral i les crisis empresarials) i els ingressos de les persones en general (per raó de les retallades al sector públic i en prestacions) que han provocat que les rendes familiars disponibles s’hagin escurçat. En canvi els costos de serveis essencials segueix a l’alça (i de fet el cost de la vida). En aquest context de decreixement de la capacitat de compra de les classes populars (més baixes i afegides també les mitjanes sobretot) en resulta un evident retrocés en el circulant econòmic i en l’ocupació que generava.

Malgrat aquesta diagnosi, i pensant més en l’economia especulativa que la productiva, es va endegar una reforma laboral l’any 2012 que apunta a un model laboral de baix cost (quan això ho tenim perdut de fa anys en relació als països de l’Est o asiàtics). I el balanç és l’empobriment dels salaris, de les condicions laborals, i en general, una major destrucció d’ocupació per haver estat facilitades les vies de sortida del mercat de treball més que les d’entrada. Recordem que a més de moderar-se les causes d’acomiadament i les indemnitzacions, es varen suprimir la majoria de bonificacions a la contractació.

I el dia que es fa balanç de la reforma laboral més dura de la història laboral a Espanya , s’anuncia una mesura que si bé sembla interessant en la línia del que demanen els organismes internacionals, té trampa, com la majoria de coses que ens regalen. I és que el que s’ha anunciat no és la reducció de les modalitats de contractació laboral, sinó els models de contractes, els formularis. El matís és important, doncs la única cosa que es farà és aglutinar en uns pocs impresos o formularis (i per tant, amb un desgavell de caselles a marcar-hi creuetes), les diferents modalitats de contractació existent. Així, per exemple, hi haurà un sol model de contracte que es farà servir tant si ens contracten per interinatge, com si es fa per obra, com si es fa per acumulació de feines. I en el cas del fix, doncs serà el mateix si és d’emprenedors, discapacitats o per majors de 52 anys. Només es canviarà el formulari amb el que complimentem els contractes de treball doncs. Per posar-hi un exemple il·lustratiu és com si quan anem a votar hi hagués una única papereta i haguéssim de marcar-hi la opció escollida a una casella. La pregunta és; això afavoriria la participació ? És evident que no.

Per tant, qui pugui pensar que s’ha afrontat el debat de la dualitat de contractació, que s’han reduït les opcions de contractació temporal i que, per tant, hi ha més opcions d’accedir a un contracte estable o indefinit, doncs va errat. Seguiran existint les 41 modalitats de contractació laboral com fins ara.

Aquesta mesura resulta absurda. Doncs a la pràctica cada modalitat de contractació té les seves peculiaritats i necessita de clàusules concretes, de forma que tindrem uns models de contractes que intentant ser pràctics, seran complexes, i que en res afavoriran a la contractació ni al mercat de treball. Si bé es podria estimar que una mesura així afavoriria la burocràcia empresarial, el resultat doncs serà el contrari.

Per altra banda, cal tenir en compte que les nefastes dades que planen sobre la reforma laboral i la creació d’ocupació també tenen la seva derivada en la qualitat de la contractació laboral. I el resultat és contundent, doncs les dades de contractació ens diuen que la contractació indefinida està estancada. Al mes de juliol per exemple, a l’Estat espanyol, el 93,60 % dels contractes formalitzats varen ser temporals, i als Països Catalans, dels 427.411 contractes formalitzats, ho varen ser el 92,77 %.

En definitiva, la reforma laboral no ha aportat llum a la crisi ni a la contractació laboral, i la mesura presentada ahir, lluny de ser una mesura per activar la contractació és un miratge en clau burocràtica malgrat ens vulguin fer veure que és una mesura important.

Paper cartró de baixa qualitat, maquillatge per amagar vergonyes, com tot allò que plana sobre les mesures endegades els darrers anys a Espanya per activar el mercat de treball. I considerem una darrera qüestió. Mentre que a nosaltres ens atribueixen que ens dediquem més a la transició nacional que a crear ocupació, no tenim ni els recursos ni les competències per fer-ho, i per tant, poca cosa tenim a dir-hi més enllà de construir consensos de país que ja donen els seus fruits. En canvi ells, tot i tenint les competències i els recursos, no han estat capaços de millorar en res les expectatives laborals per grans i especialment joves, ni moderar les extraordinàries dades d’atur. La nostra mesura per reactivar l’ocupació és sens dubte construir-nos el nostre propi mercat de treball.