Petjada d’emprenedores; les trementinaires
Trementinaire de l’altura,
que moreneta tens la pell,
i com les dones de temps vell,
portes cenyida la cintura.
Aquest és un dels versos d’en Josep M Font i Raventós
que podreu llegir al Museu de les Trementinaries que des del 1998 forma part de
la Ruta dels Oficis d’ahir de l’ Alt Urgell i que trobareu a Tuixent. Us recomano
especialment la ruta que hi arriba des de Vallcebre passant per Gòsol per
copsar-ne la intensitat del paisatge.
S’ apropa el 8 de març, dia de la dona treballadora,
i amb la visita d’ahir vaig lligar el lleure, el cuc del meu ofici, la terra (i
algun altre afer) i avui ho reblo amb la vessant reivindicativa.
Les trementinaires varen ser una casta emprenedora
de dones de l’Alt Urgell que de la necessitat en varen fer oportunitat. De les
penúries d’una terra tancada, la depressió social a una zona castigada per les
inclemències, i especialment de les dificultats econòmiques – significatiu el
document audiovisual on s’expressen les pors als deutes com argument per
emprendre -, en sorgeix l’esperit de superació d’un bon gruix de forjades dones
que, tot aprofitant l’entorn propici per la col·lecta de plantes remeires, confegit a la tradició ancestral
pròpia d’una terra en la que el seu tancament la fa autosuficient en moltes
vessants, creen una ruta de comerç de plantes i preparats medicinals, remeis
casolans i alguna que altra solució domèstica, a partir de la que exporten producte muntanyes enllà en benefici d’ obtenir uns valuosos recursos per la subsistència
de les llars. Deuen el seu nom a un dels preparats més coneguts que
comercialitzaven, la trementina, un preparat de resina de pi roig utilitzat pel
dolor i picades d’insectes. Les trementinaires feien rutes des de Tuixent a
Girona passant per la plana de Vic i Mataró. O fins a les barriades de la mateixa
Barcelona. Fins i tot, Tarragona, en inacabables jornades a peu en les que, petjada a petjada, el
calçat poc propici i les coixineres carregades al llom, convertien els periples en
veritables pelegrinatges de patiment que podien arribar a durar fins a quatre
mesos.
De les tradicions i la nostra història, aquest cop,
de la Catalunya més feréstega i més profunda, en podem extreure aprenentatges. De
la penúria o dificultat, en surten sempre emprenedors. I aquest cop,
emprenedores, amb totes les vicissituds que això va comportar al seu temps, on
emprendre en femení era certament una odissea. Missatge per a navegants i navegantes de les dificultats doncs,
per descomptat, en el benentès, que en els temps que corren, en aquest mar, hi
pot nedar qualsevol.
El romanticisme que envolta recordar aquestes emprenedores
del seu temps, però, no resta orfe dels fantasmes que sovint han perseguit les
dones en el món del treball. A voltes, les trementinaries foren tractades de bruixes,
i no pas pels remeis que forjaven, sempre a fi de be i segur que en clau de
lícit comerç. Més aviat que fossin dones desarrelades
de les llars per raó d’ofici en una època on no era pas el més habitual, podia
forjar un incipient esbiaix, fins el punt que alguns dels llogarrencs no n’han parlat
sempre obertament i amb orgull.
La memòria que ens ofereix el Museu, i el Jardí
botànic, ens han d’alliçonar per treure’ns de sobre alguna rèmora. La primera, que la dona treballadora ha estat un element essencial del treball al nostre país
en èpoques claus de la nostra història, i el tracte desigual que encara avui té al mercat de treball, amb un tracte sovint injust, no n’ és conseqüent. La segona, que
l’ emprenedoria, en situacions extremes, és el bri d’esperança que sovint
desempallega les societats de les lloses que les immobilitzen.
Amb el teu cant medicinal,
vas resseguint la terra plana,
com una fada muntanyana,
tens un remei per a cada mal !
Moltes trementinaires
ens treguin dels mals al país i de les persones que hi convivim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada