Cròniques de la por; un model de treball i social no sostenible

Cròniques de la por; un model de treball, i social, no sostenible.

Molt hem parlat les darreres setmanes al voltant de la reforma laboral, els seus efectes sobre el model de relacions laborals, els punts foscos i algunes potencialitats, i ara ja toca, perquè comença a deixar rastre, parlar d’ alguns dels seus efectes secundaris.

La crisi s’aferra amb la destrucció de llocs de treball. Ens situem en xifres record d’aturats. Si bé ens han deixat un alè d’aire a Catalunya al primer trimestre, amb una minsa reducció, que és conjuntural, ja que l’obertura de les vies de sortida - reducció de les indemnitzacions, facilitació dels ERO, etc - faran incrementar la destrucció d’ocupació a curt termini, com ens explica la història econòmica, les dades de demandants d’ocupació es situen en màxims històrics, i les d’aquells que exhaureixen prestacions sense haver trobat feina, en ubiquen situació de crisi social.

I convé apel·lar a dades històriques per recordar que l’economia, que s’explica pels alts i baixos constants, i que sovint son terreny de l’especulació, ja ha provocat crisis d’ocupació similars a les que patim. És cert que no en nombre d’aturats, ja que les dimensions del mercat de treball son també diferents, però si en taxes d’atur. Al març de 1994, la taxa es va enfilar al 24,55 % a nivell estatal, i si analitzem dades dels anys 80, entre setembre del 1984 i juny del 1987, entre setembre de 1992 i setembre de 1997, la taxa d’atur va estar per sobre del 20 %, taxa que es va superar per primer cop a la crisi actual al març de 2010. A la reforma laboral, s’hi troba a faltar aquesta realitat conjuntural que caracteritza l’economia, en forma de recuperació de drets, com també passa en altres retallades, com en les pensions o en les polítiques socials en general – educació, salut, salaris, etc -. Sacrificis si, però retorns també. Qui es lucrarà del que ara es manlleven a les classes populars ? I recordeu, que ara més que mai, i això ens ha ensenyat la crisi, classes populars, som gairebé tots.

Aquesta crisi, però, agreujada per la davallada de la transferència pública de recursos, i pel constant atemoriment al que ens sotmeten, està canviant la forma amb que ens aferrem i afrontem el nostre dia a dia, i com, alguns espavilats del nou ordre empresarial que aquesta reforma de maquilització del nostre treball està gestant. L’atur ha passat de ser un estadi temporal per alguns que volien passar per un guaret d’hedonisme en el mar d’una fructífera trajectòria professional a un estadi crònic de desestructuració personal. I les històries de dificultats, sumades al discurs propagandístic dels governs, i aquesta reforma laboral que mina encara més la moral al voltant de la nostra fortalesa com a persones treballadores, confegeixen un territori propici perquè les persones, humanes per sort, cultivem les pors i els temors a patir les desgràcies d’altri. I aquest escenari, en el que es van gestar molts totalitarismes, o en el que es va forjar el món sense llibertats, és el que s’està sembrant en moltes de les empreses del país, a les noves maquiladores. Espais de treball que s’estan progressivament esclavitzant, perquè les persones, a canvi de no perdre el seu lloc de treball – allò preuat i escàs que ens permet posar el plat a taula -, renunciem a drets elementals i ens sotmetem, voluntària o involuntàriament, als postulats d’impostors disfressats d’empresari que fomenten la por apel·lant als excedents de força de treball que esperen a les portes per l’endemà. En aquestes empreses dirigides per una mena de perdonavides, començar la jornada de matinada ja és una recompensa. Sovint en zones aïllades de les conurbacions, on es més difícil trobar-hi feina, on el privilegi es sortir al vespre i explicar als contertulians de carrer que encara tenim feina. De la por a la desgràcia es valen els reis del nou esclavatge, retallant vacances, exigint hores extraordinàries no retribuïdes, obligant a superar jornades màximes, i quantes històries més que no s’expliquen.

En aquest escenari, agreujat per la destrucció progressiva de les xarxes de solidaritat pública, polítiques socials, i la generalitzada caiguda en desgràcia, es on es forja un model de relacions laborals que tenen el temor, la por, com a factor d’activació. Aquella por que ens fa claudicar en comptes d’assumir. Aquella por que ens fa perdre, sovint, la dignitat en favor de la subsistència. Tot molt humà, i alhora, molt poc humanitari.

I amigues i amics, aquest cop no teoritzo ni gesto conceptes. Aquest cop, poso literatura a una realitat de primera mà. No us explico res més que la crònica de la por d’un cas real.

Per sort, la història ens explica que aquests models de terrorisme social, acaben no sent sostenibles. El cert és que entre l’atomització de la concertació social que aporta la reforma laboral als nuclis empresarials per sobre dels àmbits sectorials, la manca protecció social que agreuja necessitats de les persones, i un ingent descontentament amb molts dels sacrificis que imposen a uns i no a d’altres, es conformen escenaris en els que la societat acaba dient prou, i així ho explica la història. I ho dic així, perquè el que en altres temps varen ser revoltes socials, en els nous temps, seran, segurament, mobilitzacions de caire diferent.

Podríem començar la revolta, potser, per premiar com a consumidors i consumidores aquelles empreses i organitzacions que aprofiten el nou món per crear espais de treball en convivència i cooperació, per sobre de crear espais d’especulació i confrontació. Estic convençut que la responsabilitat social de la que molts es vanten i s’embolcallen, en els propers anys, es traduirà en responsabilitat en la gestió de les seves persones i del seu clima laboral.