S'ha produït un error en aquest gadget

Twitter Updates 2.2: FeedWitter

diumenge, 22 de gener de 2012

Indemnitzacions, salaris, convenis, algunes reflexions sobre la reforma laboral que ens caurà

Fa dies que escolto i departeixo amb col·legues i professionals de les relacions laborals sobre el camí que ha de seguir la reforma laboral. Gent assenyada, experta, amb experiència. Tots tenen una part de raó. O dit d’altra forma, entre tots, fan la raó. I és que resoldre el paradigma de com fer un mercat més flexible i adaptable als reptes futurs, garantint un treball digne, de qualitat i amb respecte als drets de les persones, no és una tasca gens fàcil.

De fet, el primer gran escull és la desconfiança que plana en general sobre els interessos contraposats dels agents que intervenen en el mercat de treball. Fruit de que els guanys socials han anat acompanyats sovint d’un esperit de confrontació, de competició en la negociació, i no d’un esperit cooperatiu i col·laboratiu en l’assoliment d’una fita comuna. Segurament som massa captius de la història i de com s’han assolit els guanys de la classe obrera. Segurament és un tret cultural, però hi ha països, potser fruit de la seva maduresa democràtica, que ho han sabut superar. En el nostre cas, malgrat algunes excepcions, no hem estat capaços. I l’ origen no és només històric, cultural. Siguem crítics. És divers; manca de formació de quadres sindicals, manca d’implicació dels propis treballadors i baixa sindicalització, pors, manca de transparència empresarial, corporativisme patronal, i tot un seguit d’estigmes que els nous temps han de trencar si ens en volem sortir.
El mercat de treball és divers, i no hi haurà solucions màgiques sinó som capaços d’entendre-ho. L’ocupació es concentra, fonamentalment, en petites i mitjanes empreses, i si la reforma laboral no és capaç de recollir aquesta realitat, fracassarà de nou. No es poden fixar marcs que afavoreixin només als grans – de les dues bandes -. I això significa que hem d’apostar per apropar la fixació de condicions de treball o de normes als centres de treball. Els convenis, condicions, o normes, s’han d’adaptar a les peculiaritats dels mitjans i petits també. Però quan fem aquesta assenyada afirmació no podem deixar de costat els perills i riscos que això comporta. La posició negociadora dels treballadors en empreses de reduïda dimensió no és la mateixa que en empreses grans o en àmbits sectorials. En un escenari de desconcentració de la negociació a l’empresa, o al centre, es pot donar una posició dominant o d’abús de poder empresarial que fins i tot pugui comportar competència deslleial amb d’altres empreses del sector per la via de fixació condicions precàries.  Entre la flexibilitat que necessitem i la precarietat que en pot resultar, potser es pot trobar un règim de negociació tutelat que garanteixi objectius i resultats. Conveni d’empresa doncs no és una solució per si mateix, sinó garanteix després que el resultat es assumible des d’un país que aposta per un treball digne i de qualitat, i en el cas català, que a més, té instruments per adaptar les seves peculiaritats.
Sobre les indemnitzacions, alguns propugnen que s’han de rebaixar per raó de costos. Els costos laborals no tenen només la derivada en la indemnització – que recordem que no és un cost només, sinó un dret i una garantia per les persones treballadores -, sinó que tenen com a part essencial els salaris i cotitzacions. De fet, ja s’ha fet una reducció important de les indemnitzacions, ampliant el marc dels acomiadaments econòmics amb indemnització de 20 dies i generalitzant la contractació amb indemnització de 33 dies. La reducció generalitzada de les indemnitzacions no crearà ocupació, doncs no produirà una reducció immediata dels costos ordinaris de producció - que recordem, són de sortida -, i a més, revertirà en generar masses arbitrarietats o abusos. Altres la fonamenten en que afavorirà la mobilitat al mercat de treball. Però això és confondre naps amb cols. La mobilitat al mercat de treball, certament baixa en el nostre mercat, és una conseqüència no negativa de determinats mercats, és a dir, que no és dolenta, però mai ha de ser l’objectiu essencial. De fet, la promoció de la mobilitat com a objectiu té una altra finalitat, que no és altra que la de reduir cost a base de fomentar precarietat laboral. Quin sentit té promoure la mobilitat si el que busquem és el compromís de les persones per tirar endavant les nostres empreses ? De fet, la indemnització, en el fons, i molt sovint, és l’ instrument que garanteix el respecte als drets de les persones a les organitzacions. Atenuar-ho, per tant, és el que és.
El problema, pel que fa a costos, segurament rau en que siguem capaços de lligar salaris a resultats – no només a productivitat -, que siguem capaços de fixar fluctuacions en els salaris en relació parcialment proporcional a la situació de l’empresa i del mercat. Però això, es assumible, sempre que parlem de mesures conjunturals, és a dir, que si la borsa dels èxits baixa, com en la situació actual, els salaris s’estabilitzen, però que quan l’èxit torna, es recupera el poder adquisitiu. Les estructures retributives a les organitzacions han de ser flexibles i parcialment variables. Això és una màxima raonable, des d’un punt de vista tècnic, per fer sostenibles les organitzacions. Però també ho és que no es pot propugnar un marc d’estabilitat salarial, o fins i tot, de lligar salaris a retribucions variables o oscil·lants sinó fixem dues màximes en paral·lel. La primera, que les institucions i poders públics siguin lleials a la màxima, fixant congelacions també en els costos dels serveis essencials de forma que es sostingui el creixement del cost de la vida, ja que de no ser així, la pèrdua de poder adquisitiu actua en contra. La segona, que les empreses entenguin que aquesta màxima no és en benefici de millorar comptes de resultats només, ni dels beneficis a curt termini, sinó en fer sostenibles i competitives les organitzacions.
La reforma laboral que ens caurà aquesta setmana, portarà de tot i més. Però en tot cas, el repte més important, no ens el portarà. El gran repte, el de superar en la nova economia el paradigma de la confrontació en la gènesi de les solucions, pel de la necessària col·laboració i cooperació de tots, seguirà depenent de tot el conjunt d’agents i intermediaris que ens movem en el mercat de treball. Maduresa, sentit comú i bon esperit, n’hi ha a tot arreu. Falta només que a més de voluntats, es donin alguns instruments per fer-ho confluir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cercar en aquest blog