Les claus de la reforma laboral I. Context (the economy, stupid !)

És l’economia, estúpid ! 

Aquesta famosa frase que es va fer cèlebre a la campanya del 1992 de Bill Clinton l’estem fent molt recurrent . I jo, no vull ser menys, i la faig meva.

L’ atur, i que la crisi s’hagi aferrat tant acarnissadament amb l’ocupació, no és per culpa de la regulació de les relacions laborals, del marc legal. Qui es pensi que la reforma laboral, portarà, per si mateixa, grans dosis d’ocupació i llocs de treball, va errat. Que no hi hagi ponts ni passeres ja no és un factor essencial de la productivitat de la majoria d’organitzacions. El temps, i la seva distribució marcial, i atorgar al treball valor en relació a aquest, és un contrasentit en bona part de les empreses. Que els salaris creixin d’una forma o altra no portarà demanda. Que les mútues empaitin més o menys, no generarà comandes a les empreses. I podria seguir afegint exemples.

La reforma laboral, com ja va passar a l’any 2010, té dos grans objectius pel govern. Un primer, aquella màxima de que quan les coses toquen fons, potser és el moment de canviar-les o millorar-les – aquesta, jo la comparteixo, si bé, amb matisos en el sentit -. Un segon, donar un missatge de rigor, seriositat o solvència fèrrica als mercats internacionals, als experts de la OCDE i als socis europeus. Fer de patró autoritari reporta rendiments en l’estat d’opinió dels experts internacionals, ja que els pot fer augurar bones expectatives, dona imatge de rigor en la gestió del conflicte intern i posa les bases d’un determinat model de creixement que pot ser atractiu per alguns. O com a mínim fins aquest cap de setmana on el globus sonda d’ S&P sembla que dona la volta a la truita i recupera aquella màxima del progressisme de que a més retalls, més defalliment de l’economia.

Dit això, si, ens hi hem de posar, perquè la reforma del PSOE va ser un veritable nyap. Però dit això també, qui es pensi que la reforma laboral ha de ser una excusa per aplicar la màquina de podar – enrere queden els temps de les tisores ja -, al marc laboral, per construir, sota la farsa de la productivitat, un model de baix cost de producció, baixa qualitat d’ocupació i precarietat, s’està equivocant. L’ anhel·lada maqui-la d’ Europa, ja no serà Espanya, ni Catalunya, ni el País Valencià, i mai més ho tornaran ser, perquè per molt que baixin els costos de producció, sempre seran més cars que a molts altres indrets. Si, soc com l’all, ja que això ho he reiterat i repetit els darrers anys moltes vegades.

Les claus de la reforma es mouen formalment sobre alguns temes – flexibilitat interna, absentisme, etc – per modernitzar el marc laboral i encarar un nou model productiu, i en realitat, les pressions pul·lulen sobre alguns d’altres – indemnitzacions, flexibilitat externa, comptadors a zero, etc -, és a dir, sobre les bases d’un model de baix cost. Construir un còctel a mida, sembla ser un resultat impossible. L’escenari de la reforma del 2010, pocs acords i de baixa intensitat, es reprodueix en el marc del diàleg social. La responsabilitat és de tothom, i es fa difícil poder discernir on acaba la responsabilitat en cedir i on comença la irresponsabilitat de l’haver cedit.

I així doncs, tot sembla apuntar que Rajoy i el seu equip hauran de decidir els punts més candents; costos laborals i negociació. Hauran de decidir si es redueixen els costos laborals per la via de les bonificacions, incentius, congelació salarial, i la fal·làcia de les indemnitzacions. Sobre si les mesures han de ser conjunturals – mentre hi hagi crisi – o estructurals – indefinidament -. I sobre l’abast de la negociació col·lectiva, on no només hi ha interessos materials, sinó on també n’hi ha dels propis agents socials, patronals, més de caire corporatiu i que tenen a veure amb la pèrdua de pes específic en el marc de la negociació col·lectiva.

El segon capítol, en una estona, sobre el contingut de la reforma.