dimarts, 15 de novembre del 2011

Democràcia electrònica i vot electrònic

Avui hem fet eleccions sindicals virtuals amb sistema de vot electrònic a la UOC. Diumenge hi haurà eleccions estatals amb vots amb paper, en dues urnes – una amb llençols rosats -. Això em dona peu a parlar-vos de les noves democràcies.
Que les TIC i Internet han comportat la socialització del coneixement és un fet inqüestionable. És cert que a vegades podem patir d’ estrés d’informació, que pot comportar un punt de desinformació, però no ho és menys que tenint a cop-de-clic el 95 % del coneixement mundial, no es pot negar que s’ha democratitzat la cultura del saber. També és cert que hi ha bretxes digitals, barreres a determinades capes de la ciutadania o determinats racons de món, on aquesta explosió de riquesa cultural, coneixement i sinèrgies no arriba o li costa. Però també ho és que cada cop ho són menys i és més accessible a baix cost i en llocs més inhòspits. La tecnologia, la xarxa, les xarxes d’interacció social, doncs, són un instrument de riquesa cultural, però també de qualitat democràtica. Amb uns valors diferents, fins i tot menys material, i on es posa sovint en valor allò eteri, amb tot el que això comporta.
Malgrat sovint es vulgui fer veure el contrari, les noves tecnologies ens han fet interaccionar més entre nosaltres, ens fan estar molt més en contacte els uns amb els altres, de forma diferent, però en contacte en xarxes de persones. Trencar les barreres d’espai i temps per comunicar-nos o interactuar, és un gran instrument que potencia exponencialment el valor d’allò que fem, pensem o diem.
Una part de la nova democràcia seria aquesta capacitat de fer-nos saber les veritats i les vergonyes, les justícies i les injustícies, i les raons per decidir en un sentit o altre en allò que ens afecta. Per tant, aquella democràcia en que tenim més elements per decidir, per què aquests, els elements en forma d’impactes o informació, fins i tot, ens empaiten.
I tot això, en l’altra part, portat al terreny de la democràcia política a l’hora d’exercir el dret a vot, es diu vot electrònic o democràcia electrònica – i també e-vot -. Etimològicament en aquests termes s’hi contenen diferents formes d’exercir el ritus del vot de forma electrònica, amb targes perforades, màquines de vot i registre, DRE, i d’altres, però especialment, el vot per Internet. És a dir, aquella capacitat d’exercir el vot de forma telemàtica que en asincronia de temps i en un espai diferent, permet introduir el vot lliure, secret, el sufragi, en una urna virtual.
Té múltiples avantatges. De fet, tants com els que té qualsevol de les coses que fem telemàticament. Tants com en té qualsevol de les activitats de l’administració electrònica, l’accés a informació o l’adquisició de bens i serveis. Tants i tants. És cert que té detractors, crítics al voltant de la seguretat i les garanties. Es critica la vulnerabilitat a possibles fraus electorals – cada cop menys -. Es critica que les persones no podem avaluar la certesa del vot emès per la nostra màquina.
I en això, convindria posar les coses al seu lloc. Si ens permetem que la majoria de les nostres vides estiguin condicionades per les màquines, des de volar fins a l’enllumenat. Des dels semàfors als mitjans de transport. Des del cotxe a la producció de molts bens. En un món maquinitzat i informatitzat fins a les celles, qüestionar la simbiosi cada cop més estreta amb els nostres gadgets tecnològics és certament poc sostenible. Si que pot resultar molt llaminer adulterar un sistema de votació. Però és qüestió de posar-hi recursos i experts a pensar-hi en com garantir-hi la seguretat. Qüestió de recursos, i també, de voluntat.
Em temo que sovint és més qüestió de barreres culturals i de que la baixa participació afavoreix sempre als més poderosos, per tal que l’avenç en la democràcia moderna, l’electrònica, no sigui el que la societat reclama, i per convicció, el que la societat necessita. O és que algú dubte que si diumenge es permetés el vot telemàtic s’incrementaria la participació ?
A l’estudi desenvolupat pel Competence Center for Electronic Voting and Participation d’Àustria, s’analitzen les variables de tot tipus que afecten al vot electrònic, i des d’on s’elabora també el mapa de classificació de l’ ús d’aquest instrument. Espanya els dels països on es té planificat el vot electrònic i on s’han fet proves no vinculants de vot. N’hi ha on no hi ha hagut cap experiència, on n’hi ha hagut de vinculants, amb èxit, i d’altres on s’ha aturat el sistema. Entre els països més agosarats, trobem Suïssa, Àustria, Regne Unit, Estònia, Canadà, França, Austràlia i Japó.
A Catalunya s’han fet ja diferents proves, i la nostra, a la UOC, n’ és un exemple, amb un intent d’avançar en la matèria. Alguns col•legis professionals, els mateixos Mossos d’Esquadra al Consell de la Policia, i d’altres Universitats. També s’han fet proves pilot, com el referèndum del Tractat a la UE al 2005, o el vot de 23.000 catalans a l’estranger a les eleccions del 2003. Però hi falta una empenta més. Amb poca inversió més, amb poques proves pilots més, es pot aconseguir uns sistemes que apropin la democràcia als nous temps.
Diumenge esmerçarem recursos en paperetes, en impressió, després s’hauran de traslladar o reciclar les sobrants. Perdrem temps fent recomptes imperfectes, desplegant llençols rosats – les impresentables paperetes del senat -. Però el més important, és que malversarem una nova oportunitat per apostar per la nova realitat que condiciona els nostres temps. No us vull fer dentetes, però avui he votat, gustosament i amb convenciment, des del GalaxyTab

1 comentari:

  1. Parles que no ens hauríem de qüestionar fets com són el control dels fets quotidians per les màquines, com són els semàfors o el transport, poses per exemple. Efectivament, encara hi ha gent que les qüestiona. El que no saben, però, és que les coses ja van molt més enllà. No sé si coneixes el projecte d'Internet de les Coses...
    Segons la Viquipèdia, en computació, l'internet de les coses es refereix a una xarxa d'objectes quotidians interconnectats. El concepte, s'atribueix a l'Auto-ID Center, fundat el 1999 i basat en el MIT. La idea és molt simple però la seva aplicació és difícil ara per ara. M'explico: si totes les llaunes, llibres, sabates o parts d'un vehicle estessin equipats amb minúsculs dispositius d'identificació, la vida en el nostre planeta sofriria una transformació. Ja no existirien coses fora d'estoc o productes perduts, perquè nosaltres sabríem exactament el que es consumeix a l'altra banda del globus terraqui. Els robatoris serien cosa del passat, sabriem on són els productes a cada moment...i el mateix es podria aplicar als paquets perduts, les maletes...
    Fent un pas més enllà, si tots els objectes de la vida quotidiana , des del iogur a un avió, estessin equipats amb etiquetes de ràdio, podrien ser identificats i gestionats per les màquines que tú comentaves de la mateixa manera que ho serien pels humans. Amb la propera generació d'aplicacions d'internet (amb protocols IPv6) es podrien identificar tots els objectes. Ara per ara no es pot perquè el protocol actual és la versió 4, però es podrà.
    Si t'interessa el tema, et deixo aquí un enllaç a SYMPLIO ( http://www.symplio.com/2011/03/5-5-videos-about-the-internet-of-things/ ), on tens 10 vídeos amb el concepte d'internet de les coses des de diferents angles, des de l'explicació d'IBM de com sorgeix la idea, a l'aplicació pràctica a les bambes Nike o a una bàscula amb connexió wi-fi.
    És un món encara per explorar, però no menys apassionant. L'internet de les coses està cridat a ser una mena de Facebook dels objectes. De fet, la pròpia directora d'innovació d'IBM a Espanya, ens diu “muy pronto 2.000 millones de personas accederán a la Red, habrá 1.000 millones de usuarios de Internet móvil y, en la actualidad, hasta un billón de dispositivos, coches, cámaras, electrodomésticos, carreteras, medicamentos, alimentos… ya están interconectados e interactúan entre sí”. Asistimos, por tanto, a la configuración de “un mundo interconectado tecnológicamente en el que los sistemas y objetos pueden hablar entre sí”.
    Per tant, és fàcil deduir també que a partir d'aquest volum ingent de dades i informació es podran prendre decisions de caire comercial, polític, mediambiental...de qualsevol tipus. Només caldrà processar els bilions de bytes que ja expressem en petabytes i exabytes a partir de les informacions enviades pels milions de nanosensors....Sembla ciència ficció, però d'igual manera que en un futur no gaire llunyà potser la nostra nevera ens confeccionarà el menú diari en base als aliments que tingui a dintre, aquest sistema també ens permetrà també baixar els nivells de CO2 emesos pels vehicles, o optimitzar les tasques de reciclatge de tot tipus de material.
    Ja veus que el tema dona per a molt. Vot electrònic? sí!! I benvingut tot el que vingui al darrera….

    ResponElimina

Cercar en aquest blog