Teoria de l'asiatització del mercat de treball i altres errors estratègics

Aprofito els albors del Primer de Maig per escriure unes ratlles sobre el concepte d’asiatització de les relacions laborals, o millor dit, del mercat de treball en context més global, en el que ens estem submergint arrel de les reformes i retallades que s’imposen els darrers mesos des de diferents fronts.

Mentre veiem que la històrica locomotora del tren d’Espanya s’ensorra (els Països Catalans, amb una taxa del 24,54 %, tenen més atur que Espanya que la té del 24,44%), no puc evitar d’explicar-vos els errors estratègics que hipotequen les nostres expectatives, i que imposen una incoherència de discurs que s’ha de fer palesa. Ens diuen que la sortida està en l’excel·lència, a l’estil d’economia del nord d’Europa, i en canvi, amb condicions d’economia d’ Àsia. Deixo de costat, que als territoris amb millor finançament, les dades són més favorables. Segurament, si fóssim un país lliure,no existiria aquesta blocada.

Podríem pensar que després de la reforma laboral, son les relacions laborals les que pateixen un embat sense precedents a la història moderna del nostre país. Els drets relatius a condicions de treball, com salari, jornada, i demés. Però això seria només quedar-nos en la punta de l’ iceberg del problema.

Les reformes estructurals que afecten tant a les normes que regulen el mercat de treball, - i aquí afegiu la reforma laboral, però també, les de polítiques actives -, com les retallades en sectors que nodreixen després de la matèria òptima al mercat de treball com son educació i universitats, fa que haguem de parlar d’asiatització, no només de les condicions de treball, sinó que amb majúscules, i en termes més macroeconòmics, del mercat de treball en general, amb la conseqüent aniquilació de les expectatives de futur per tots, i especialment pels joves.

La teoria de l’asiatització seria aquella que explicaria que, a partir d’aconseguir un costos de producció baixos, i alhora, uns inexistents costos en benestar, es pot produir a un preu molt competitiu, el que reverteix en un increment de la demanda (en economia més micro, imagineu un Basar xinès). Aquest model, que és sostenible sempre sota baixes quotes de democràcia i llibertat d’expressió, és el que explica l’èxit econòmic, amb un evident sacrifici social, que ha portat a algunes economies asiàtiques als primers llocs de l’economia mundial. És el cas de la Xina, que no deu el seu èxit només al caràcter sacrificat propi dels entranyables xinesos, sinó que el deu en gran mesura a l’opressió real que s’exerceix sobre la classe treballadora, i on el poder viu encara de la por a l’imaginari col·lectiu per la sang vessada a Tiannament.

Aquest model, exportat a casa nostra, podria ser sostenible si es donessin dos condicions, una de local i una de global. La local, que els preus s’estabilitzessin de forma que una davallada del poder adquisitiu de les famílies, derivada de la baixa de salaris i altres ingressos directes o indirectes per transferència pública, no provoqués un insostenible empobriment dels ciutadans que posés en risc la cohesió. Cosa que no passa, ja que els preus pugen i pugen, fins i tot amb deslleialtat institucional, incrementant preus als serveis essencials, i els retalls en salut afecten ja de forma important a la població. Per altra banda, en clau global, caldria que a nivell internacional, el preu resultant fos competitiu. I resulta que això ja no passarà. Si comparem els costos laborals a Europa, ens trobem que els d’ Espanya ja son dels més baixos, i amb diferència. Si això és així, resultant evident que no podem competir per preu, doncs serà que la batalla de la competitivitat per cost, l’hem perduda, tant amb Europa de l’ Est com amb Àsia com amb el Nord d’Àfrica, que tard o d’hora s’industrialitzarà.

Si una asiatització expressada en la producció a baixos costos no és un escenari en el que puguem competir, doncs només ens queda competir a la lliga dels que es distingeixen, fonamentalment, per valor afegit, per qualitat, per innovació, i sobretot, per excel·lència. I aquest model demana altes taxes d’inversió en educació, ensenyament, i sobretot, en retenció de massa gris i capital humà. És el model noruec, per exemple, alta productivitat, alta competitivitat, a base d’inversió en educació, universitats, recerca, i amb salaris mitjos alts i benestar. Això exigeix muntar infraestructures educatives, de recerca, per generar el capital social òptim per aquest model.

Portem anys parlant del canvi de model productiu, de promoure una economia basada en el coneixement, en el valor afegit, i resulta que les retallades i les reformes produeixen un efecte shock a ll mercat de treball; es demana competitivitat i productivitat noruega pel canvi de model, però s’imposen reformes que confegeixen condicions de mercat de treball de low-cost.

Les retallades i els ajustos pressupostaris, és una tècnica. És aplicar a un conjunt de números unes restes. La clau de la tècnica és on s’apliquen. Però alhora, on s’apliquen és ideologia. I la ideologia ha comportat que s’apliquin a factors com sanitat, educació, ensenyament superior, recerca, que son elements que les classes privilegiades no necessiten, i que afecten al benestar. Son àmbits de retall que afavoreixen als poderosos, al poder econòmic. I aquesta desinversió en forma de retalls, comporta que es redueixin els ratis d’educació (la OCDE ja diu que som nefastos), l’ensenyament superior (no som excel·lents tampoc), això s’ extrapola al que es retornarà al mercat de treball, i de forma important, al que puguem ser els propers 50 anys.

Hi ha qui agosaradament ha pretès enviar els nostres joves a emigrar per servir cafès o a remodelar el metro alemany – paradoxes del passat, en el que els nostres tiets el varen construir -. Això és tant com expulsar la força que donarà vigor els propers anys al nostre país i renunciar ja tot d’una a ser algú. L’emigració la fomenten aquells que no son capaços de construir models competitius.

Per tant, l’asiatització del mercat, com estratègia clamorosament errònia, a més de no ajudar-nos a superar l’atzucac, ens ensorra les expectatives de ser algú en aquest món tant foll i complex per molts i molts anys.

Avui m’ho agafo per aquesta vessant més crítica, amb to reivindicatiu, en propers dies i per ser coherent, us afegiré les propostes en positiu, però és que les dades de l’ EPA ens han deixat baldats. 

Cròniques de la por; un model de treball i social no sostenible

Cròniques de la por; un model de treball, i social, no sostenible.

Molt hem parlat les darreres setmanes al voltant de la reforma laboral, els seus efectes sobre el model de relacions laborals, els punts foscos i algunes potencialitats, i ara ja toca, perquè comença a deixar rastre, parlar d’ alguns dels seus efectes secundaris.

La crisi s’aferra amb la destrucció de llocs de treball. Ens situem en xifres record d’aturats. Si bé ens han deixat un alè d’aire a Catalunya al primer trimestre, amb una minsa reducció, que és conjuntural, ja que l’obertura de les vies de sortida - reducció de les indemnitzacions, facilitació dels ERO, etc - faran incrementar la destrucció d’ocupació a curt termini, com ens explica la història econòmica, les dades de demandants d’ocupació es situen en màxims històrics, i les d’aquells que exhaureixen prestacions sense haver trobat feina, en ubiquen situació de crisi social.

I convé apel·lar a dades històriques per recordar que l’economia, que s’explica pels alts i baixos constants, i que sovint son terreny de l’especulació, ja ha provocat crisis d’ocupació similars a les que patim. És cert que no en nombre d’aturats, ja que les dimensions del mercat de treball son també diferents, però si en taxes d’atur. Al març de 1994, la taxa es va enfilar al 24,55 % a nivell estatal, i si analitzem dades dels anys 80, entre setembre del 1984 i juny del 1987, entre setembre de 1992 i setembre de 1997, la taxa d’atur va estar per sobre del 20 %, taxa que es va superar per primer cop a la crisi actual al març de 2010. A la reforma laboral, s’hi troba a faltar aquesta realitat conjuntural que caracteritza l’economia, en forma de recuperació de drets, com també passa en altres retallades, com en les pensions o en les polítiques socials en general – educació, salut, salaris, etc -. Sacrificis si, però retorns també. Qui es lucrarà del que ara es manlleven a les classes populars ? I recordeu, que ara més que mai, i això ens ha ensenyat la crisi, classes populars, som gairebé tots.

Aquesta crisi, però, agreujada per la davallada de la transferència pública de recursos, i pel constant atemoriment al que ens sotmeten, està canviant la forma amb que ens aferrem i afrontem el nostre dia a dia, i com, alguns espavilats del nou ordre empresarial que aquesta reforma de maquilització del nostre treball està gestant. L’atur ha passat de ser un estadi temporal per alguns que volien passar per un guaret d’hedonisme en el mar d’una fructífera trajectòria professional a un estadi crònic de desestructuració personal. I les històries de dificultats, sumades al discurs propagandístic dels governs, i aquesta reforma laboral que mina encara més la moral al voltant de la nostra fortalesa com a persones treballadores, confegeixen un territori propici perquè les persones, humanes per sort, cultivem les pors i els temors a patir les desgràcies d’altri. I aquest escenari, en el que es van gestar molts totalitarismes, o en el que es va forjar el món sense llibertats, és el que s’està sembrant en moltes de les empreses del país, a les noves maquiladores. Espais de treball que s’estan progressivament esclavitzant, perquè les persones, a canvi de no perdre el seu lloc de treball – allò preuat i escàs que ens permet posar el plat a taula -, renunciem a drets elementals i ens sotmetem, voluntària o involuntàriament, als postulats d’impostors disfressats d’empresari que fomenten la por apel·lant als excedents de força de treball que esperen a les portes per l’endemà. En aquestes empreses dirigides per una mena de perdonavides, començar la jornada de matinada ja és una recompensa. Sovint en zones aïllades de les conurbacions, on es més difícil trobar-hi feina, on el privilegi es sortir al vespre i explicar als contertulians de carrer que encara tenim feina. De la por a la desgràcia es valen els reis del nou esclavatge, retallant vacances, exigint hores extraordinàries no retribuïdes, obligant a superar jornades màximes, i quantes històries més que no s’expliquen.

En aquest escenari, agreujat per la destrucció progressiva de les xarxes de solidaritat pública, polítiques socials, i la generalitzada caiguda en desgràcia, es on es forja un model de relacions laborals que tenen el temor, la por, com a factor d’activació. Aquella por que ens fa claudicar en comptes d’assumir. Aquella por que ens fa perdre, sovint, la dignitat en favor de la subsistència. Tot molt humà, i alhora, molt poc humanitari.

I amigues i amics, aquest cop no teoritzo ni gesto conceptes. Aquest cop, poso literatura a una realitat de primera mà. No us explico res més que la crònica de la por d’un cas real.

Per sort, la història ens explica que aquests models de terrorisme social, acaben no sent sostenibles. El cert és que entre l’atomització de la concertació social que aporta la reforma laboral als nuclis empresarials per sobre dels àmbits sectorials, la manca protecció social que agreuja necessitats de les persones, i un ingent descontentament amb molts dels sacrificis que imposen a uns i no a d’altres, es conformen escenaris en els que la societat acaba dient prou, i així ho explica la història. I ho dic així, perquè el que en altres temps varen ser revoltes socials, en els nous temps, seran, segurament, mobilitzacions de caire diferent.

Podríem començar la revolta, potser, per premiar com a consumidors i consumidores aquelles empreses i organitzacions que aprofiten el nou món per crear espais de treball en convivència i cooperació, per sobre de crear espais d’especulació i confrontació. Estic convençut que la responsabilitat social de la que molts es vanten i s’embolcallen, en els propers anys, es traduirà en responsabilitat en la gestió de les seves persones i del seu clima laboral.