Majors costos laborals, però menor atur; el miracle basc ?

Avui que es feien públiques les dades sobre costos laborals del primer trimestre hem pogut constatar que el miracle basc es continua constatant.

A nivell de costos laborals, continuen creixent – paradoxes oi ? -. A nivell de l’estat han crescut un 1,1 % respecte l’any anterior, i es situa, de mitjana en 2.515,04 euros per treballador actiu. Aquests costos inclouen tant costos salarials ordinaris i extraordinaris, com cotitzacions com altres despeses. El cost salarial, també creix fins l’ 1,2 %, i es situa a 1.841,89 euros de mitjana. La jornada de treball de mitjana es redueix un 0,3 %, i aquest és, segons l’ INE el factor que desencadena l’increment de costos. Tot sigui dit de pas, que l’increment en cost salarial, és ja inferior a les variacions reals d’IPC, amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu. Gens menyspreable és la variació del percentatge de bonificacions i reduccions, i indemnitzacions, i en costos indirectes derivats de la mobilitat de treballadors, que son al segons el meu parer, els causants de l’increment real de costos, i no la reducció horària, que té efectes en tot cas sobre el cost per hora.

Si fem una anàlisi territorial dels costos, ens adonem que Madrid, amb 2.997,57 euros, País Basc, amb 2.892,28 euros, Catalunya amb 2.699,94 i Navarra amb 2.582,41 euros, superen la mitjana estatal. Per contra, les CCAA amb costos inferiors son les de Canàries amb 2.066,70 euros, Extremadura amb 2.108,0 i Galicia amb 2.243,62 respectivament.
Arribats a aquest punt, podem fer una primera afirmació. I és que costos i atur no tenen un relació directa. I és que dues de les Comunitats amb menor atur a nivell estatal, País Basc (13,55 %) i Navarra (16,34 %), son doncs de les que tenen uns majors costos laborals. Aquesta anàlisi contradiu la teoria aplicada parcialment a la reforma laboral de que amb la reducció de costos, bàsicament salarials, es lluita contra l’atur. Extremadura, amb un 32 % d'atur, té costos baixos.
Però fem comparacions creuades. Fixem-nos amb Catalunya, que amb uns costos similars, en canvi, té una taxa d’atur del 22,16 % (pel cas del País Valencià i les Illes el cas seria semblant, tot i que tenen costos inferiors). Es pretén explicar aquesta situació dient que en aquelles comunitats, el menor pes de la construcció ha revertit en una menor taxa d’atur. Però això podria ser així si quan fem una anàlisi per sectors, excloent per tant la construcció, el resultat no fos que ens trobem també amb unes dades similars. També s'intenta explicar a partir d’una suposada major productivitat, com si aquí, a la zona de la mediterrània fóssim menys productius – o el que és el mateix, una mica ganduls per entendre’ns -. Això si ens basem amb dades generals de jornades, no és així. Si ens basem amb realitat social, encara menys.
Jo em decanto per una altra derivada. La segona afirmació. I és que sens dubte, el millor sistema de finançament reverteix en poder vertebrar una millor política industrial, en invertir en el teixit productiu i en un model econòmic basat en valor afegit. Només la reinversió interior del dèficit fiscal que pateixen els Països Catalans – malgrat fos reinversió en vici i lleure -, ja crearia un efecte de riquesa interior que revertiria de forma directa en l’ocupació sense cap mena de dubte.

Així doncs, més enllà de demostrar, com passa amb Noruega, que és competitiu i sostenible, el que paga bé i inverteix en capital social, i que això reverteix en menys atur, les dades ens demostren que els territoris on tenen la clau, la caixa, els diners – els doblers -, per efecte d'un millor sistema de finançament, son aquells que, no només tenen menys atur, sinó que a més, poden invertir en pagar millors salaris.

El miracle basc, que ho és en part, però de resultat, s’explica perquè han gaudit d’una autonomia econòmica que ha permès construir un model econòmic lligat al seu tarannà. La condemna dels Països Catalans, és que tarannà en tenim, però de recursos, l' injust sistema que ens ofega no els dona.

L’ espoli fiscal al que ens tenen sotmesos, ja que parlem d’atur, feina, salaris i demés, ens està provocant un dramàtic espoli social. El miracle basc, com el navarrès, és el de tenir una major quota de llibertat de la que tenim nosaltres.  

La pinça al Marc Català de Relacions Laboral de la #reformalaboral i el #deficitfiscal

La pinça al Marc Català de Relacions Laborals de la #reformalaboral i el #dèficitfiscal

El món del treball als Països Catalans està de dol. Està de dol perquè en contra del que puguem pensar, ja hem deixat de ser motor de l’economia estatal després de l’acarnissament que la crisi ha tingut amb l’ocupació i l’atur al conjunt d’ells. En efecte, les taxes parlen per si soles, i és que en dades EPA del primer trimestre, les darreres que tenim, al conjunt del territori tenim una taxa d’atur del 24,54 %, mentre que la mitjana estatal és del 24,44 %. Òbviament, si som per sota de la mitjana, no som motor de res. Catalunya amb el 22,16%, País Valencià amb el 27,32% i Illes Balears amb el 28,01 %, contrasten amb les xifres d’altres territoris, com Navarra amb 16,34% o País Basc amb un 13,55% - on resulta evident que un millor finançament, alguna cosa hi té a veure-. Especialment vergonyant les taxes d’atur juvenil, que arriben al 51,10%, al costat de taxes com les d’Alemanya 7,9%, Àustria 8,6% o la mitjana de la UE del 22,10%.

                Aquest context de pressió sobre l’economia i el mercat de treball, però també, de pressió social dels milers de ciutadans del conjunt, molts dels quals, amb ajuts i prestacions finalitzades, esdevé asfixiant pel govern, institucions i economies familiars. De fet, els gairebé 1,7 milions d’aturats que hi ha al conjunt és la xifra més alta d’aturats que mai hi ha hagut. Si bé, en taxes absolutes, encara no hem superat algun escull dels anys 90 amb taxes d’atur una mica superiors, en magnitud global de persones afectades, pel creixement en població, si que ja l’hem superat amb escreix. Tot plegat, un drama social d’efectes incalculables.

                I és un drama social d’efectes incalculables perquè no només té un efecte directe amb la crisi econòmica i els efectes sobre la destrucció d’ocupació i manca de creació de llocs de treball que ha tingut, sinó que també, és directament relacionada amb la manca de mecanismes per gestionar les polítiques actives que des d’un punt de vista competencial tenim. En efecte, a les polítiques actives per la creació d’ocupació hi tenim, per una banda tot el que serien instruments públics i serveis per a la orientació dels aturats, però també la seva formació, bonificacions a empreses, i tot allò que podem dir que faria que els aturats, puguin tenir oportunitats, i especialment, per tal que els que haurien de transitar cap a altres sectors -construcció, agricultura, etc.- on trobar feina, doncs puguin fer-ho. I aquí, en aquest espai de polítiques actives és on tenim el primer gran escull, ja que a més del dèficit històric en fons de formació que es quedaven a Madrid malgrat les sentències del Tribunal Constitucional (desobeïdes pels governs del PP primer i del PSOE després), ara ens trobem que les retallades pressupostàries faran que, per exemple, el SOC vegi retallats els seus recursos en no menys d’un 57 %. Malgrat es pugui fer una gestió eficient dels recursos, és evident que patirem i de valent per ajudar a trobar feina o professionalitzar-se als milers de persones treballadores o que pretenen ser-ho. En aquest sentit afegir també que les retallades socials en polítiques educatives que patim –per efecte directe de decisions internes, però per efecte indirecte d’un mal finançament-, òbviament, revertiran també en un pitjor futur per les properes generacions.

                I més enllà del dèficit fiscal i de les retallades imposades, que ens donen menys musculatura per afrontar la crisi com a territori –per dir-ho en clau neutre-, ens trobem que la reforma laboral fa un nou retall a la realitat del Marc Català de Relacions Laborals.

                En termes objectius, per abordar amb cert rigor el concepte, podem dir que des d’un punt de vista quantitatiu com des d’un punt de vista qualitatiu, s’explica abastament l’existència d’un marc propi de relacions laborals. Per una banda, quantitativament, els 5.172.600 d’ocupats dels Països Catalans, per traslladar-ho al terreny palpable dels que tenen feina, estan per sobre de la població ocupada de Suècia, Àustria, Dinamarca o Portugal. Talment com ningú discuteix al context de la UE, que Suècia o Àustria son un mercat de treball, en termes absoluts, no es podria discutir que els Països Catalans també ho son. En termes més qualitatius, i filant més prim conceptualment, la cohesió social que es desprèn de l’acció ordenada de polítiques públiques i legislació en un mercat de treball, s’explica per la capacitat de confegir-hi, per una banda, acords col·lectius fruit de la concertació social en aquell territori –i aquí, llarga tradició de concertació social tenim-, però també, regulació específica en matèria laboral – desconcentració de competències en aspectes concrets, com per exemple, bonificacions de quotes com tenen al País Basc-. En el fons, és tant com defensar que l’apropament de la regulació cap als territoris que objectivament tenen un teixit productiu homogeni i trets de població homogenis – els PPCC els tenen i evidents-, fa més fèrtil el mercat de treball, les relacions laborals i en conseqüència, la cohesió social. Aquesta realitat, s’ha batejat com la flexibilitat territorial, que és la que donava joc als marcs de relacions laborals propis a determinades zones.

                I resulta que la reforma laboral, coartant la participació dels Governs autonòmics en la tramitació dels ERO i en algunes competències en el disseny de les estratègies en polítiques actives, ha retallat en gran mesura l’autonomia i raó de ser del marc català. La tramitació dels ERO permetia la visibilització dels governs autonòmics en matèria de política industrial, i permetia actuar estratègicament davant de crisis concretes. El paper clau doncs, ha desaparegut. Com també ha estat important, la pinça a la negociació col·lectiva desconcentrada, que era aquella que permetia negociar convenis col·lectius d’abast autonòmic. Aquests convenis permetien dibuixar marcs de concertació a nivell de país. La reforma laboral –segellant la reforma de negociació col·lectiva del PSOE-, ha acabat fent el llit per tal que entre els convenis d’empresa – que tenen potencial, però també riscos-, i els estatals, es desdibuixi la realitat de la negociació de condicions en clau catalana.

                En definitiva, per dir-ho ras i curt, entre el #dèficitfiscal traslladat a menys recursos, i la #reformalaboral traslladada a menys drets col·lectius, el Marc Català de Relacions Laborals s’ha empetitit, de forma directament proporcional a com ens estem empetitint com a país.