divendres, 5 d’octubre de 2012

Per què estaran garantides les pensions catalanes l'endemà ?


Molts son els dubtes al voltant de si el sistema de pensions, tal i com el coneixem actualment, seria viable en la futura República Catalana. De fet, és un element que ja s’ha valorat abastament per diferents estudis i informes, però que atès que s’ha qüestionat els darrers dies per diferents vies convé que recopilem algunes de les qüestions més essencials que hi afecten. En tot cas, l’afirmació més concloent és que el sistema català de pensions, és més viable que el sistema de pensions espanyol, i per tant, que en aquest àmbit una separació del sistema seria una fórmula per garantir el futur de les pensions.
Convé diferenciar tres elements essencials. Per una banda, la sostenibilitat d’un sistema de pensions català just l’endemà de la constitució com Estat. Per una altra, les garanties que tot pensionista, a títol individual, té pel fet de que les pensions tenen contingut contractual amb l’ Estat que ha rebut les cotitzacions. I per últim, la viabilitat transitòria en un context de crisi econòmica i de demografia desfavorable pels sistemes de pensions de repartiment (els que treballen paguen cotitzacions pels que no treballen).

Pel que fa al primer element, cal dir que diferents estudis avalen la viabilitat d’un sistema de pensions propi en el que com a norma general, les cotitzacions que aporten els que son actius (els que treballen amb independència del règim pel que ho fan), han de ser superiors al cost de la nòmina de les pensions i prestacions. Això ha estat tradicionalment així, i de fet, com succeeix amb el dèficit fiscal, Catalunya ha generat excedents i beneficis amb les seves pensions que han anat a parar, per una banda, al fons de reserva i contingències del sistema de seguretat social, i per l’altra, a eixugar el dèficit que si que tenen altres comunitats. Els beneficis del sistema han estat importants. Es calcula que només en el període 2002-2008, els beneficis anuals es situaven entre 2.400 i 3200 milions d’euros anuals (amb un acumulat de 19.452 milions d’euros, el 35 % del Fons de Reserva en aquell moment). Aquest superàvits es podrien haver utilitzat per incrementar parcialment les pensions i prestacions, més baixes en termes relatius per l’efecte del major cost de vida, a reduir les cotitzacions socials empresarials com estímul a la creació de llocs de treball, i per altra banda, a nodrir el fons de reserva de les pensions catalanes.  És cert que la crisi actual ha afectat de forma considerable al sistema de pensions, de forma que des de l’any 2009 el sistema ja no genera superàvits. Això és degut a les prestacions d’atur, per l’elevat nombre de persones desocupades amb dret a prestacions i subsidis. Però també és cert que aquest tipus de prestacions son de caràcter temporal en el temps, a diferència de les jubilacions o viduïtats per exemple, i que l’atur és i ha de ser conjuntural, doncs no és sostenible una taxa d’atur d’aquest volum per una economia desenvolupada. Estabilitzada la taxa d’atur, el sistema retornaria a escenaris de superàvits sostinguts. Per altra banda, només l’ impacte positiu que en matèria d’ocupació generaria un eventual retorn del dèficit fiscal que pateix Catalunya, ja contrarestaria, a curt termini les dades deficitàries actuals. De fet, hi ha una relació directa entre gestionar recursos i sostenir o crear ocupació, com ho demostren País Basc i Navarra. L’ocupació necessita reindustrialització, i això comporta inversió en infraestructures i crear teixit industrial o productiu, i amb recursos provinents del dèficit que no tindríem, asseguraríem el context per crear ocupació, restar aturats en comptes de sumar i generar un context molt més favorable. Situació inversament proporcional a la que tindrien a Espanya.

Com a segon element a considerar està el fet que el deutor real de les pensions dels pensionistes catalans no és altra que l’ Estat Espanyol. El sistema de seguretat social es basa en la tècnica d’assegurament, i si bé és un sistema de relació jurídico-pública (perquè el sistema és públic), es basa en les normes d’assegurament de que per unes obligacions es generen uns drets de contingut contractual jurídico-privat. En l’àmbit internacional existeixen diferents convenis bilaterals i en el cas de la UE, directives, que regules les obligacions de pagament dels estats deutors de les prestacions i pensions degudes per cotitzacions aportades per les persones als seus sistemes públics. Per aquesta via, tant pensionistes actuals com pensionistes futurs, veurien garantides les seves pensions per l’obligació de l’ Estat espanyol a garantir les seves obligacions. No només això, sinó que en el context estrictament comunitari, i tot sembla apuntar que l’esperit d’un estat propi seria el d’encabir-ne el resultat en el context de la UE, la vigent directiva en matèria de pensions reformada a l’any 2004 preveu la supressió de les anomenades clàusules de residència, de forma que es garanteix les prestacions en metàl·lic de les persones encara que resideixin en Estats diferents de les entitats deutores (pel cas l’ Estat Espanyol). En aquest escenari caldrà que sigui acuradament revisat per l’ Estat espanyol en el supòsit d’una eventual constitució d’un sistema català, doncs seriem en un escenari on les pensions causades (els que cobren) les hauria d’abonar el sistema espanyol, les futures parcialment per raó de les cotitzacions rebudes, i en canvi, les cotitzacions de les empreses anirien de dret al sistema propi català, fent totalment inviable el sistema de pensions espanyol. No només això, sinó que aplicant el sistema de reconeixement de cotitzacions, els catalans que accedissin a pensions els propers anys, podrien optar eventualment per una pensió pagada parcialment pel Sistema espanyol i pel català per la part de la cotització generada en el nou sistema (és una opció del sol·licitant de la pensió al moment de demanar-la).

Com a últim element a considerar, convé tenir present la viabilitat transitòria del sistema de pensions en situacions de crisi com l’actual. Com ja s’ha dit, el sistema de pensions es va dotar d’un fons de reserva que actualment està dotat en 67.000 milions d’euros, del que prop del 35 % és derivat dels beneficis de les aportacions catalanes. Contraposant dades de població, ens adonem que mentre que a Catalunya hi ha el 16 % de la població de l’Estat Espanyol, aportem una part considerablement superior al fons de reserva (35 %). Aquest fons està en situació de risc financer, doncs tot i ser contrari a la normativa en matèria de pensions, s’ha invertit en la compra de deute públic espanyol (87,9 %), extrem que atesa l’actual crisi d’aquest fa perillar en gran mesura la materialització d’aquests actius - si alguns afirmen que tenen pressa, en matèria de pensions, hauríem de tenir-me molta doncs -. Més enllà del fet que el sistema de pensions espanyol al que som aportadors nets de recursos ens obligaria a exigir un sistema específic de pensions per evitar l’espoli en pensions de la mateixa forma que succeeix amb l’espoli fiscal en impostos, el risc imminent de que el fons de reserves es pugui evaporar ja ens posa sobre la pista de que un sistema propi seria, ara per ara, un model més segur per les pensions dels catalans. En una hipotètica consolidació d’un model propi, hauríem d’exigir la part alíquota d’aquest fons de reserves (si és que es pogués materialitzar), de forma que no menys d’uns 23.000 milions d’euros haurien de transferir-se al sistema públic de pensions català per iniciar amb garanties el model de prestacions públiques que asseguressin el benestar, de país avançat, pel que cotitzem. En escenaris on s'ha produït situacions similars a nivell internacional, en casos de consens, s'ha distribuit els fons a partir de criteris de població.

En resum, el sistema públic de pensions català serà sostenible en termes generals. Ocasionalment podria patir tensions de tresoreria per conjuntures desfavorables, com pateix qualsevol sistema de pensions de repartiment actualment arreu del món. Que en tot cas, el sistema de pensions espanyol seria menys viable sense les aportacions dels catalans, en ordre a que tenim saldo positiu constant al sistema en situacions normals. Per altra banda, en la separació del sistema català, caldria negociar el repartiment dels fons de reserva del sistema espanyol, i en tot cas, davant d’un escenari rupturista, les normes internacionals, inclosa la Constitució Espanyola i la normativa comunitària, protegirien els drets individuals dels pensionistes catalans actuals i futurs.

Moralina: qui hauria de patir més en un escenari rupturista, són, precisament, els que es vanten de tenir una clau, la de les pensions, que hores d'ara, no tenen, i no només això, en la que s'haurà de fer servir aquella màxima de "oi que no ens farem mal ?"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cercar en aquest blog