Fusió d'eixos (social i nacional)

Quan la realitat ens acaronava a diari i els excedents que fruïen per arreu ens situaven com economia emergent al llindar dels estats més benestants, tendíem a pensar que hi havia dues opcions ideològiques que, si bé podien anar lligades, sovint la realitat ens forçava a separar per destriar prioritats, com a mínim en els gestos. Els famosos eixos social “o” nacional feien que més d’un cop et demanessin de forma recurrent, com si de dues opcions excloents es tractés; ets d’esquerres o independentista ? Alguns ja els tenien conceptualment conjuntats, però d'altres, el cert és que no massa.
Els més aprofundits en l’art de la política trobareu redundant aquesta reflexió probablement, però és que la crisi està canviant moltes coses, i apropa, per via d’ impacte sobtat, l’exclusió i pèrdua de drets a persones que no havien tastat mai el calfred de la inseguretat i necessitat. L’escenari dantesc que deixa aquesta crisi ja no és el de les persones excloses, més excloses, sinó el d’un conjunt de benestants i poderdants professionals amb o sense estudis que han passat de 0 a 100 en 582 nanosegons – 582 la prima de risc avui -. Hem passat tots plegats, la majoria, de tenir una vida còmoda i tranquil·la, recolzada en un castell de naips, amb la seguretat falsa però percebuda de que la vida era fàcil, a haver de mirar quants dies anirem al cinema o a fer costellades amb més farciment que gall en comptes d’anar a sopar amb forquilla i ganivet. Segurament haurem de desempolsar àlbums familiars per rememorar la dolça austeritat amb que es distreien els nostres pares per superar els anys que ens venen. Millor dit, que ens cauen com una llosa al damunt.
Aquesta realitat obre la ment a més d’un. I quan obres la ment davant de la necessitat, comences a mirar el teu voltant. I aleshores, el greuge comparatiu et comença a fiblar. El sentiment d’injustícia qualla en la minvada motivació per seguir suportant batzegades en forma de retall. I t’adones que això de ser Estat sense Estat, és com ser ric sense diners. Això de propugnar la igualtat d’oportunitats, la justícia i l’eradicació de la pobresa, ha passat a ser el teu life motiv perquè en el fons les tesis neoliberals om les pot creure quan és a la cresta de la onada, no quan li cau aquesta al damunt. El progressisme per imposició, és aquell moviment al que s’està afiliant intel·lectualment molta gent, no tant per convicció ideològica com per necessitat fisiològica. Arquitectes o advocats, publicistes o botiguers, manobres o fusters, fresadors o matricers, alguns de casa gran. Tots som carn del vent huracanat anomenat full de ruta reformista – espanyol - i crisi galopant – global -. Estic reconeixent que potser la penúria econòmica ens fa ser una mica més d’esquerres. Potser no és tant simple com això, però n’estic bastant convençut que com a mínim ens obre a d’altres òptiques. Causa-efecte.
I és en aquest escenari de petites revolucions personals i de realitats domèstiques d’ on neix l’esperit de que amb una realitat política diferent seriem en una altra situació. D’ on neix aquella convicció de que el nostre model no era el que ens ha portat a l’esfondrament econòmic. El nostre deute no és el d’ells. I sobretot, que en nom de la crisi ens fan pagar més a uns que als altres. Que la història ens ha tractat de forma desigual, més o menys, ho teníem coll avall. Però que ara, en temps de penúries hagi de seguir essent igual és el que ja ens resulta massa i massa gruixut. I és on doncs neix un nexe indestriable entre el creure amb la distribució de la riquesa, però també, amb la sobirania per fer-ho. És on es recrea aquell esperit de que volem menys per dalt i més per baix, però sobretot, que per fer-ho ens cal governar-nos com Estat. Ens cal la llibertat econòmica que adoctrina una manera de fer que posa el progrés del país, partint de les seves persones, al capdavant. Torno a empetitir amb conclusions anticipades que si ets d’esquerres has de ser independentista o sobiranista potser. Doncs no és tant senzill de nou, però em costa de creure’m una esquerra de disseny electoralista que defensa desigualtats històriques que accentuen l’empobriment dels territoris. L’exemple és en matèria de finançament, però és clar, en la resta de coses, en “qui paga el veure” per entendre’ns, segur que ens posarem d’acord a la primera.
I això dona peu a que cada cop més, d’una forma o altra, ens adonem que sense Estat ja no té massa sentit parlar d’eixos. I això, no és una qüestió de prioritzar un objectiu o l’altre o renunciar a ser d’esquerres – comentari obvi però necessari en aquest paràgraf -. De fet, quan manen dretes i en crisi, creix l'esquerra. El país és netament progressista i seria un absurd. Això vol dir que, ara que en no tenim ni per pagar jornals, i que ens empetiteixen l’autogovern, per traçar qualsevol línia política ens cal, la clau, la caixa sencera i l’Estat.
Dels temps en que les carteres galdoses permetien autogoverns que construïen estructures d’estat – útils fins avui -, teixien estructures de transferència de rendes o polítiques pròpies, hem passat al temps en que la bancarrota del sistema i l’escanyament, no ens deixa altra camí que el d’avançar cap a l’estat propi com a darrer remei de supervivència. No és el remei per tots els mals, però per la resta, els trobarem a l’endemà. Per recrear-nos en les sensibilitats, hem de tenir l'espai per fer-ho, i ara mateix, s'ha esfumat.
Fusió d’eixos, fissió d’estratègies. Al capdavall, si volem el progrés de la gent, només ens queda fer-ho des de la llibertat. A qui li correspongui, que centri esforços en aquestes darreries de juliol. L’ àmplia majoria de necessitats, desnonats, esbatanats, i ciutadans de totes les espècies que faran costat a les decisions, complexes, però necessàries que cal entomar. De moment, els eixos s’han centrat en un sol punt de mira. De moment, el que no ha fet la història ho està fent la crisi, i el creixent sobiranisme pràctic, de butxaca o econòmic, com el vulgueu batejar.
Ha arribat el temps per endegar el rupturisme planificat que ens faci avançar.