Vagi per davant que el dret a
activar-se per les causes depèn dels límits que cadascú hi pugui o vulgui
posar. Alguns arrisquen diners, feina, imatge, o tot un conjunt d’elements
materials i immaterials en això de promoure les causes que creu justes, i els
límits individuals, normalment, son inqüestionables. Els que considereu justa
la causa de l’emancipació nacional, i la d’avançar cap un estat propi, alguns
sereu també militants de les causes més iconogràfiques de l’embat entre Espanya
i Catalunya. I la simbologia, òbviament, és també als dies festius. No en va,
el 12 d’octubre, és el dia de la Festa Nacional a Espanya, com reconeix el
propi l’ Estatut dels Treballadors, i el 6 de desembre, el de la
Constitució Espanyola, precisament
aquella en la que no ens hi volen tal com som i com ens sentim. No entraré en
valorar si són adequades o no les dates, ni en puritats històriques. Com amb
les banderes, senyeres i estelades, n’hi ha per a tots els gustos. Precisament
per això, i perquè alguns piuladors m’han fet suggeriments de tot tipus, que
cadascú decideixi quina opció i el per què. L’afany doncs, fer pedagogia
col·laborativa i senzilla a tot el que hi vulgui participar.
Fa anys que els independentistes
de cor i de cap exerceixen el dret a treballar els dies assenyalats al
calendari de festes estatals, i ja s’han empescat fórmules de tot tipus per
exercir l’activisme diguem-ne “laboral”. En tot cas, em permeto d’explicar,
sense que sigui un llistat excloent ni limitat, un seguit d’elements que us pot
ajudar a exercir aquest activisme. Els degans, molts silenciosos, feu-ho
col·laboratiu si us ho voleu, amb comentaris i aportacions que ho enriqueixin.
Fa forces anys que m’activo per
causes diverses, i com a treballòleg que soc, sempre he pensat que el dret a la
conciliació moral amb la feina hauria de ser recollit a la legislació laboral
formalment. Dic moral si bé alguns la veureu com ideològica en molts casos - i
aquest en especial -, matís que es pot acceptar en general. Cert és que té
moltes accepcions això, i que pot ser arriscat llençar-ho a l’arena d’aquesta
forma. En el treball, com a qualsevol espai de la vida, hi cap la picaresca. Però
en tot cas, els límits i condicions per l’exercici d’un dret, son qüestió a
debatre just abans del seu reconeixement o instauració. Val a dir que he dit
formalment reconegut, perquè hi ha exemples en els efectes col·laterals que té
l’exercici d’un dret en principi il·legítim per part d’ algú a la feina, i la
raó dels quals és un activisme concret; amb visió àmplia, podem parlar de
vagues, activisme religiós, i d’altres.
Dit això, hi ha tres grans grups
a considerar. Els dos primers, en els que la resolució és ben senzilla, atès
que normativament no té massa complicació, i és més aviat un tema d’intendència
personal, familiar o personal (o potser també, de mercat). Es tracta, per una
banda, dels que sou autònoms, emprenedors o bé empresaris, que podeu optar per
treballar, ja sigui a porta oberta o tancada, en funció del tipus d’activitat. Heu
de tenir en compte però, que els que tingueu establiments oberts al públic haureu
de complir la legislació sobre horaris comercials, si bé, aquesta no impedeix
que pugueu fer tasques d’intendència o preparació al vostre establiment. Per l’altra
banda, els que no treballeu per causes diverses. En aquest cas, l’activisme el
podeu portar al terreny del fer proselitisme o activisme en els diferents
moviments – socials, associatius, culturals i polítics – que es mouen en aquest
terreny. Fins i tot, inventant etiquetes i piulades diverses, element que s’ha
mostrat prou efectiu els darrers anys en els canvis polítics a diversos països.
El tercer grup és el de les
persones treballadores i empresàries. Ho dic així perquè en aquests casos, la
capacitat de fer l’activisme, i degut a la manca d’una regulació estrictu
sensu, provindrà de la capacitat d’acordar una fórmula coherent entre interès econòmic
i interès personal. Les festivitats al món del treball tenen raó de ser per una
banda, amb el degut descans que han de tenir els treballadors i la necessitat
de confegir un calendari laboral, i per l’altra, amb les tradicions
històriques, culturals, i també, òbviament, polítiques. Quan hom parla de les
festivitats, es tracta de dies que, essent no laborables no són recuperables i són
retribuïts. Sense entrar en el factor dels que son substituïbles o no, res impedeix
que per mutu acord es pugui modificar el calendari laboral entre les parts, a
títol individual o col·lectiu. I si ja era així, la tant anunciada flexibilitat
laboral que ens ha portat la darrera reforma laboral, encara ho consolida més. Dit
això, i de fet, com succeeix moltes vegades per raó de la pròpia activitat
ordinària a les empreses, es pot acordar treballar un dia festiu entre les
parts a canvi de traslladar la festivitat un altre dia. Això succeeix ja així
en sistemes de treball a torns, en establiments comercials, i en moltes
activitats, o bé també, quan l’activitat ho exigeix.
L’acord de substitució del festiu
es pot fixar al calendari laboral de que disposi l’empresa, si existeix, o bé,
en un document on les parts concreten el dia de recuperació (i els més
convençuts, el motiu).
Una especificitat es pot donar
quan una empresa decideix prendre la iniciativa i no tots els treballadors hi
son d’acord. Hi ha l’opció de portar-ho a la negociació col·lectiva amb el
Comitè d’Empresa o els Delegats de Personal si existeixen, per bé que malgrat
hi hagués un acord concret en aquest aspecte, la coherència amb el tarannà, i
lògicament, amb la conciliació moral de la que us parlava, ha de fer que puguin
també exercir el seu dret a celebrar la festivitat aquells que vulguin.
Aquestes notes, que no pretenen
ser full de ruta de cap tipus, sinó que pretenen modestament donar orientacions
breus, les enriquireu amb les vostres aportacions i experiències, ja sigui en
aquest bloc o als microblogs on sovint ens llegim i enriquim entre tots. Per
tant, fem que sigui col·laboratiu i positiu, que és l’esperit que un servidor
va poder observar a la gran festa del #11set2012 d’enguany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada