Estat de benestar ha mort. Parlem de drets socials ?
Que haguem estat espectadors d’un desballestament sense precedents a la història moderna dels drets socials individuals i col·lectius en els darrers anys, ens dona una perspectiva de l’ abans i el després de la qüestió. Retallades en pensions, en drets laborals, en coses tant de primera mà com educació o salut, ens fa tocar a tots, en major o menor mesura, la crua realitat de les societats anomenades benestants, que a voltes, potser, no ho son tant. Els retalls socials faran ressorgir el quart mont, aquell de la marginació, que germina al voltant de la falsa opulència dels països desenvolupats - si, òbviament, tant de bò m'equivoqui -.
El paradigma de l’Estat del Benestar, ha mort. La idea, construcció i concepte, ja no ens serveix.
Faré una derivada conceptual, sense rigor i potser més des de les sensacions, de la qüestió, i que fa uns dies que ens volta pel cap a uns quants. L’estat del benestar, Welfare State, és en terminologia 2.0 (cito la Wiquipèdia doncs), una combinació entre democràcia, benestar i capitalisme, i es tractaria de la confluència d’un conjunt de polítiques consistents en la implantació d’una sèrie de serveis socials amb caràcter més o menys universal que tenen com a finalitat garantir unes dignes condicions de vida de la població, amb tendència a reduir les desigualtats, garantint l’estat l’accés a serveis considerats de primera necessitat com ensenyament, salut, subsidis i prestacions diversos, i la protecció de les situacions d’inactivitat en general. L’Estat de Benestar, com a concepte econòmic, o polític, comença a aparèixer amb la gènesi dels primers sistemes públics de protecció social, i mutualismes, a Europa, a l’ Alemanya de Bismark, estenent-se cap als països escandinaus – que durant dècades han estat el mirall del món en aquesta qüestió -, i seguits per l’aparició dels models anglosaxons a l’estil de l’ implantat per Beveridge i el laborisme a l’Anglaterra dels 40.
Aquest model de societat, a cavall doncs del model capitalista i la democràcia, ha cruixit, li ha fallat el pistó, i està avesat al més rotund fracàs com a model. Entre d’altres coses, perquè no s’ha sabut posar límit a l’exercici de la democràcia dels poderosos rics i especuladors - vestits de banquers, financers, o qui sigui - en la construcció del model, ni en la democratització de l’accés a la riquesa. Però sobretot, i que ningú ens vengui gat per llebre, i que ningú us faci callar amb amb falses interpretacions, en alguns llocs ha fallat el model, no perquè haguem viscut per sobre de les possibilitats o haguem pagat més pirmis del compte, sinó per no haver assegurat les fonts d’ingressos i no haver construït un model productiu que ho fos sense dependre de decorats de cartó pedra. Els drets dels que ens estan desposseint, en els hem guanyat a pols, amb sang, suor i llàgrimes al llarg de la història, i no en son el problema. Garantir els ingressos per mitjà de fórmules més sostenibles i per mitjà de la fiscalitat era el gran repte, i òbviament, ho segueix essent. I aquí està la farsa. En drets, ningú s'ha excedit. En ingressos, ens hem fet la trampa. la falsedat dels impostos patrimonials, el frau, basar-nos en totxos en lloc de cervells. vaja, tot un seguit de despropòsits però per la partida d'ingressos, no de la de despeses ni de la inversió en societat.
En tot cas, a la nova era de la reconstrucció de les societats equitatives que ens espera, i de la que ha de veure l’esquerra moderna, no podem parlar ja d’estats del benestar, terme estrictament economicista i generalista que ha fracassat, sinó que ho hem de fer de la dotació de drets socials i de ciutadania. El futur ens ha de permetre desdibuixar el fals mite i parlar més d’allò que la gent necessita; garanties i drets. Construir societats justes on les desigualtats no hi tenen cabuda, on els drets socials es composen dels estrictament erradicadors de la pobresa i de les necessitats, però també, dels drets de ciutadania que afecten a alguns col·lectius amb els que a partir de la diversitat expliquem la riquesa de les nostres societats – llibertat sexual, religiosa i culte, etc-.
I no només per aquesta vessant més conceptual, sinó perquè la democràcia capitalista en la que pivotava l'estat del benestar ha fet figa. Les democràcies economicistes de les que venim ens han ensorrat. La democràcia política perd força i credibilitat a Europa. Alguns no tenim ni el dret a decidir, altres fan referendums interruptus. La democràcia al poder dels mercats, ho és menys.
I per últim, per aquells que no tenim estat, com podem parlar d’Estat del Benestar sinó en tenim ?
El nou escenari de l’esquerra és doncs el de la lluita pels drets socials i de ciutadania, els drets de les persones de les societats modernes que a voltes d’aquests drets, es fan lliures individual i col·lectivament. Lluitem pels drets a l’educació, salut, salari social, laïcitat, pel dret al nom.
L’estat de benestar ha mort, Visca la societat dels drets ! Visca els drets socials que ens fan lliures !
Em sembla que t'has carregat massa ràpid l'estat del benestar, no et passarà com allò del final de l'Història?
ResponEliminaUn article per reflexionar: http://www.elpais.com/articulo/opinion/comunista/manifiesto/elpepiopi/20111111elpepiopi_12/Tes.
Al voltant d'això, xerrant amb un amiga, parlàvem de la substitució de l'estat per la xarxa familiar, el problema és que molts no en tenen, la xarxa esdevé la comunitat, els amics. No ens faran comuners?.
A més, per quins drets pots lluitar si no tens que menjar i això t'esclavitza, llegeix Kropotkin: per a pensar cal tenir l'estomac ple.
Una mica més sobre el possible final de l'estat del benestar, de Paul Krugman: http://www.elpais.com/articulo/primer/plano/Leyendas/fracaso/elpepueconeg/20111113elpneglse_3/Tes.
ResponElimina"La afirmación de que la crisis de Europa demuestra que el Estado de bienestar no funciona proviene de muchos republicanos. Por ejemplo, Mitt Romney ha acusado al presidente Obama de inspirarse en los "demócratas socialistas" europeos y ha declarado que "Europa no está funcionando en Europa". La idea, se supone, es que los países en crisis tienen problemas porque están siendo aplastados por la carga del elevado gasto público. Pero los hechos dicen otra cosa.
Es cierto que todos los países europeos tienen prestaciones sociales más generosas -entre ellas, la asistencia sanitaria universal- y un gasto público más elevado que los de EE UU. Pero los países que están ahora en crisis no tienen Estados de bienestar más grandes que los de los países a los que les va bien (en todo caso, la correlación es la contraria). Suecia, con sus beneficios célebremente generosos, muestra unos resultados estelares; es uno de los pocos países cuyo PIB es más alto ahora que antes de la crisis. Por otro lado, antes de la crisis, el gasto en programas de bienestar social expresado como porcentaje de la renta nacional era más bajo en todos los países ahora en apuros que en Alemania, por no hablar de Suecia."