Sobre els programes electorals. I tant que es llegeixen!
En el cara a cara per les eleccions #20n d’aquesta setmana, etiquetat a twitter com #rubajoy majoritàriament, es va suscitar a la xarxa un debat sorneguer i distret al voltant dels programes electorals i la seva utilitat.
La problemàtica va venir donada per la insistent retòrica de Rubalcaba de formular preguntes sobre el programa, i perquè segur estava de que Rajoy, amb fama de poc llegidor, segurament no en sabria la resposta. Si bé Rajoy no en va ser captiu del tot, entre ambdós, varen portar a l’ordre del dia els programes electorals, la meva passió. Si, ho sentiu bé, la meva passió.
Reconec una cosa abans de tot. Soc d’aquelles persones grises i estranyes que ha participat activament com a relator, redactor, ideòleg, instigador, i tot el que vulgueu de programes electorals. Estatals, nacionals, europees, municipals. De fet, el meu primer programa electoral el vaig fer quan volia ser delegat de classe a primer de bàsica - l’ antiga EGB pels arqueòlegs -. La posada de llarg, en unes municipals del poble, en plena adolescència, tot participant de la tradició política del pare.
El programa electoral, com a font d’informació per l’electorat, és cert que ha perdut la seva essència. De fet, en general, l’excés d’informació fa que molta de les coses que s’escriuen, no les llegeixi ningú – o no és cert que algunes piulades ja no les acabeu de llegir ? -. De fet, potser aquesta blocada només la llegirà un percentatge petit de la gent que hi arribi. Tots plegats preferim anar a les conclusions, resums, idees força i altres brevetats que ens ajuden a gestionar millor el temps i l’ensopiment que pot comportar llegir un document de centenars i centenars de pàgines.
No només això, sinó que quan s’ha intentat fer programes interactius, l’èxit ha estat sovint limitat. Prova de la visió negativa que les persones en tenim sobre les declaracions de principis, gairebé de tómbola que hi poden ser escrites.
Ara bé, passat d’aquesta visió més buida dels programes electorals, us haig de dir que l’experiència dels darrers anys em diu que els programes son essencials en l’acció política i el dia a dia dels aforaments de representació. Com a mínim del partit en el que jo he exercit responsabilitats fins aquest estiu. No recordo haver fet cap posicionament polític fora de les previsions dels programes electorals que havíem aprovat anteriorment en assemblea. I de fet, si ens centrem en el cas del Congrés, els diputats no han fet posicionaments aliens a les previsions programàtiques. I no només això, sinó que a més, resulten ser sovint una font inspiradora en la vida política, ja que contenen informació essencial per ajudar a definir la opinió dels grups parlamentaris en cas de dubte.
Per tant, i per aquesta raó, perquè son un full de ruta i una font d’inspiració, malgrat no els llegim, els programes electorals els llegeixen els gestors de les idees d’alguns partits polítics, els càrrecs electes i orgànics, els representats. Almenys en la realitat on jo he viscut, els programes son declaracions de principis en les que es sustenta la coherència política, orgànica i el compromís amb les idees que una formació representa.
Si, potser si que també li dono un valor sentimental incalculable als programes. Jo que intento creure’m les idees, als programes electorals he abocat tot un munt d’il·lusions i emocions tant o més nombroses que la seva extensió en nombre de pàgines. I en aquest sentit, als programes, a vegades, hi ha pura poesia. Titlleu-me d'idealista, de somniador, però qui no somnia alguna vegada una realitat millor, difícilment podrà canviar la que viu.
Si heu arribat fins aquí, gràcies per llegir-me !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada