No es pot fer 'Estat Propi' sense 'Contracte Social'

Quan parlem d’aquesta voluntat col·lectiva que envaeix la ciutadania catalana envers la construcció d’un estat propi, voluntària o involuntàriament, deixem de costat quin país voldríem l’endemà. Hi ha qui parla d’un full de ruta farcit de burocràcia, o més aviat, tecnocràcia, per construir estructures d’estat per fer el camí cap aquest estat propi. Caldria preguntar-nos de què ha servit l’autonomisme sinó per construir estructures, però vaja, si es fa algun forjat, ens haurem de preguntar, com les pensem construir, doncs es poden fer amb diferents lògiques, totes ideològiques, per descomptat.

D’entre els arguments per defensar un estat propi hi ha tot el reguitzell de dades macro i microeconòmiques que dibuixen un escenari de prosperitat. El que hem anomenat tradicionalment com d’independentisme pràctic, de butxaca, o senzillament econòmic. És evident que els punts de PIB que ens retornarien en un hipotètic model econòmic d’estat propi, o fins i tot, la capacitat i el dret a decidir que fer amb els nostres recursos, donarien un important impuls a la nostra economia, i caldria dibuixar el país que hom espera tenir l’endemà de l’efervescència. O és que algú pretén anar a la independència sense contracte social ?

Com es pretén construir una majoria social sense explicar que serà de la seva prosperitat i capacitat de crear riquesa individual i col·lectiva, sense un veritable contracte social adaptat als nous temps ?

Ja sigui doncs per fer el fet, o pel full de ruta progressiu, hem de triar quin tipus de país volem.

Un dels efectes de l’espoli fiscal és que s’ha convertit en espoli social pels efectes de la crisi i per allò que fa anys que diagnosticàvem alguns, certament una obvietat, de que la locomotora d’un tren una mica mandrós necessita més carbó que la resta de vagons per seguir fent de locomotora. Espoli que es significa en un major empobriment, un major atur, i una davallada generalitzada en els salaris i el poder adquisitiu de les persones treballadores.

Coneixíem fa uns dies que l’índex de pobresa a partir de l’Enquesta 2011 de “Condicions de Vida i Hàbits de Catalunya” on s’explica, com de fet, ja feien anteriors estadístiques, que Catalunya, que es situa amb una taxa del 29,5%, es situa per sobre la taxa de pobresa d’Espanya, que és del 26,7%, i òbviament, per sobre de la de la Unió Europea, que és del 21,6%.

Hi ha qui s’obstina en explicar que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. I convindria dir que si bé, aquestes dades, parlen per si mateixes, les dades històriques i comparades demostren que no és així. Ens han titllat de malversadors d’allò públic, d’estirar més el braç que la màniga, de viure per sobre de les nostres possibilitats. I d’això hem de parlar, perquè si bé hi ha algunes ineficiències, bàsicament de mercat de treball i model productiu, els receptadors d’austeritats – ja siguin Alemanys i eventualment francesos, o bé, el neoliberalisme recalcitrant -, no atenen a dades que son prou rellevants en tot aquest context.

Si analitzem dades comparades ens trobem que mentre que la mitjana europea d’inversió en polítiques socials en percentatge de PIB (dades EUROSTAT), es situava al 2009 en el 27 %, a Alemanya es situava en el 31 %, i a França en el 32 %. Els receptadors, els hegemònics, ens recepten una suposadament necessària austeritat quan a Espanya en aquell any es situava en el 21 % (en dades no homogènies de l’ IDESCAT, a Catalunya al 2007 podíem estar sobre el 18%). Això no podem titllar-ho d’excés en polítiques socials. Si ens centrem en despesa estricta en pensions, ens trobem que segons la mateixa font, el percentatge en PIB de despesa de Grècia, fou al 2009 del 13 %, mentre que a Alemanya ho fou del 13 % i a França del 15 %. Per contra, mentre sembla que ens recepten una reducció o retallada de pensions més enllà de la que ells tenen, a Espanya la despesa en pensions no va superar el 10 % del PIB, per sota dels nostres “socis”.

I lògicament, qui recapta el discurs de l’austeritat per aplicar retallades, no fa altra cosa que impulsar ideologies, no pas elements objectius d’inversió en polítiques socials.

Si centrem el debat dels retalls socials en el mercat de treball, ens recepten més productivitat i reducció de costos laborals. Doncs bé, pel que fa a productivitat, en dades 2009, Espanya amb 110, va estar per sobre de la mitjana UE en productivitat per persona ocupada, mentre que Alemanya, va estar per sota, amb una taxa del 105. Sobta que tinguem per sobre en productivitat unitària al mateix Japó també. Si que és cert que en producció per temps emprat (normalment per hora), tenim indicadors més modestos, però la raó és la no homogeneïtat del càlcul de jornades, i sens dubte, la cultura de les hores extraordinàries, que perverteixen qualsevol càlcul que es pugui fer per unitat horària. Pel que fa a costos laborals, motiu de les retallades que propugna la reforma laboral en part, en dades comparades tenim que mentre que Espanya, el cost laboral per hora treballada és en 20,60 euros a l’any 2010, la mitjana UE15 amb 23,10 i la UE27 amb 27,60 estaven molt per sobre, i molt lluny del cost d’ Alemanya de 30,10 i el de França amb 34,20 euros. Per tant, no podem dir que tinguem uns costos laborals alts comparats amb la resta.

Per contra, ens trobem que les receptes d’austeritat propicien reformes laborals que ataquen el poder adquisitiu de les persones treballadores, portant a l’aplanament salarials. Aquest aplanament de salaris s’explica amb dades com les de que al conjunt de l’ Estat espanyol, on s’observa que 1,7 milions de persones treballadores varen pactar increments de sous per sota de l’ 1% d’increment. L’ increment mitjà dels salaris pactat a convenis col·lectius fins a setembre per 4,4 milions de persones treballadores fou de 1,3 %, el que suposa una tercera part del que varen pujar els preus en aquell mateix mes, en que l’ IPC fou del 3,4 %. La forçada austeritat en els increments dels salaris no es veu corresposta per la reducció dels preus ni dels serveis bàsics (ni de l’ IPC), de forma que s’accentua aquesta pinça que no fa més que empetitir, no ja només el poder adquisitiu, sinó que ens arrossega a l’empobriment.  De fet, alguns estudis diagnostiquen ja que un 35 % de les persones treballadores estan rebent el SMI, i un 40 % son en risc de pobresa en paràmetres de rendes de subsistència en clau internacional, de forma que la crisi i empitjorament de condicions de treball a Espanya, ha incrementat la seva diferència respecte a la UE en 4,3 punts. I aquesta situació, no és només de les persones que treballen per compte d’altri, sinó que en la clau que anteriorment es citava, un 22,5 %  dels treballadors per compte pròpia, els emprenedors, la majoria treballadors autònoms dependents, estarien també en risc de pobresa per la reducció de les seves retribucions o honoraris, fet que situa a l’ Estat espanyol al capdavant de la llista europea, darrera de Romania.

El mateix ens trobaríem si analitzem dades d’inversió pública en mercat de treball i polítiques d’ocupació. Tant la vessant de serveis com polítiques actives, estem molt per sota de les mitjanes i de la inversió dels països “desenvolupats”. La única on som per sobre de la resta, i de molt, en despesa en polítiques passives, és a dir, en prestacions i subsidis d’atur. Però és clar, tenim un atur semblant al que va tenir EEUU en la gran depressió, i segurament, fruit de que la inversió en capital social no ha estat, ni de bon tros, per sobre de les nostres possibilitats.

I arribats a aquest punt, convé que pensem quin país volem ser l’endemà. Si hem de ser el país de primera que ens diuen, convé que els demanem si també seran capaços de construir les estructures d’estat per fer que la immensa riquesa que s’obrirà amb el nou país, es distribueixi justament entre les persones que hi viuen.

De fet, en el meu país de l’endemà, per exemple, el treball és un instrument essencial a l’abast de tothom per distribuir la riquesa entre les persones, i no pas per dividir entre rics, pobres i explotats. En el meu país de l’endemà, és un lloc no idíl·lic, sinó real com els països desenvolupats, on la inèrcia econòmica que propicia la efervescència de l’estat propi s’aprofita per fer un país de tots i no un negociat de pocs. El meu país de l’endemà és un nou país que atén a fulls de ruta, però també al contracte social que el fa un país de tots.

Quin és el vostre país de l’endemà ? 

Per què estaran garantides les pensions catalanes l'endemà ?

Molts son els dubtes al voltant de si el sistema de pensions, tal i com el coneixem actualment, seria viable en la futura República Catalana. De fet, és un element que ja s’ha valorat abastament per diferents estudis i informes, però que atès que s’ha qüestionat els darrers dies per diferents vies convé que recopilem algunes de les qüestions més essencials que hi afecten. En tot cas, l’afirmació més concloent és que el sistema català de pensions, és més viable que el sistema de pensions espanyol, i per tant, que en aquest àmbit una separació del sistema seria una fórmula per garantir el futur de les pensions.

Convé diferenciar tres elements essencials. Per una banda, la sostenibilitat d’un sistema de pensions català just l’endemà de la constitució com Estat. Per una altra, les garanties que tot pensionista, a títol individual, té pel fet de que les pensions tenen contingut contractual amb l’ Estat que ha rebut les cotitzacions. I per últim, la viabilitat transitòria en un context de crisi econòmica i de demografia desfavorable pels sistemes de pensions de repartiment (els que treballen paguen cotitzacions pels que no treballen).

Pel que fa al primer element, cal dir que diferents estudis avalen la viabilitat d’un sistema de pensions propi en el que com a norma general, les cotitzacions que aporten els que son actius (els que treballen amb independència del règim pel que ho fan), han de ser superiors al cost de la nòmina de les pensions i prestacions. Això ha estat tradicionalment així, i de fet, com succeeix amb el dèficit fiscal, Catalunya ha generat excedents i beneficis amb les seves pensions que han anat a parar, per una banda, al fons de reserva i contingències del sistema de seguretat social, i per l’altra, a eixugar el dèficit que si que tenen altres comunitats. Els beneficis del sistema han estat importants. Es calcula que només en el període 2002-2008, els beneficis anuals es situaven entre 2.400 i 3200 milions d’euros anuals (amb un acumulat de 19.452 milions d’euros, el 35 % del Fons de Reserva en aquell moment). Aquest superàvits es podrien haver utilitzat per incrementar parcialment les pensions i prestacions, més baixes en termes relatius per l’efecte del major cost de vida, a reduir les cotitzacions socials empresarials com estímul a la creació de llocs de treball, i per altra banda, a nodrir el fons de reserva de les pensions catalanes.  És cert que la crisi actual ha afectat de forma considerable al sistema de pensions, de forma que des de l’any 2009 el sistema ja no genera superàvits. Això és degut a les prestacions d’atur, per l’elevat nombre de persones desocupades amb dret a prestacions i subsidis. Però també és cert que aquest tipus de prestacions son de caràcter temporal en el temps, a diferència de les jubilacions o viduïtats per exemple, i que l’atur és i ha de ser conjuntural, doncs no és sostenible una taxa d’atur d’aquest volum per una economia desenvolupada. Estabilitzada la taxa d’atur, el sistema retornaria a escenaris de superàvits sostinguts. Per altra banda, només l’ impacte positiu que en matèria d’ocupació generaria un eventual retorn del dèficit fiscal que pateix Catalunya, ja contrarestaria, a curt termini les dades deficitàries actuals. De fet, hi ha una relació directa entre gestionar recursos i sostenir o crear ocupació, com ho demostren País Basc i Navarra. L’ocupació necessita reindustrialització, i això comporta inversió en infraestructures i crear teixit industrial o productiu, i amb recursos provinents del dèficit que no tindríem, asseguraríem el context per crear ocupació, restar aturats en comptes de sumar i generar un context molt més favorable. Situació inversament proporcional a la que tindrien a Espanya.

Com a segon element a considerar està el fet que el deutor real de les pensions dels pensionistes catalans no és altra que l’ Estat Espanyol. El sistema de seguretat social es basa en la tècnica d’assegurament, i si bé és un sistema de relació jurídico-pública (perquè el sistema és públic), es basa en les normes d’assegurament de que per unes obligacions es generen uns drets de contingut contractual jurídico-privat. En l’àmbit internacional existeixen diferents convenis bilaterals i en el cas de la UE, directives, que regules les obligacions de pagament dels estats deutors de les prestacions i pensions degudes per cotitzacions aportades per les persones als seus sistemes públics. Per aquesta via, tant pensionistes actuals com pensionistes futurs, veurien garantides les seves pensions per l’obligació de l’ Estat espanyol a garantir les seves obligacions. No només això, sinó que en el context estrictament comunitari, i tot sembla apuntar que l’esperit d’un estat propi seria el d’encabir-ne el resultat en el context de la UE, la vigent directiva en matèria de pensions reformada a l’any 2004 preveu la supressió de les anomenades clàusules de residència, de forma que es garanteix les prestacions en metàl·lic de les persones encara que resideixin en Estats diferents de les entitats deutores (pel cas l’ Estat Espanyol). En aquest escenari caldrà que sigui acuradament revisat per l’ Estat espanyol en el supòsit d’una eventual constitució d’un sistema català, doncs seriem en un escenari on les pensions causades (els que cobren) les hauria d’abonar el sistema espanyol, les futures parcialment per raó de les cotitzacions rebudes, i en canvi, les cotitzacions de les empreses anirien de dret al sistema propi català, fent totalment inviable el sistema de pensions espanyol. No només això, sinó que aplicant el sistema de reconeixement de cotitzacions, els catalans que accedissin a pensions els propers anys, podrien optar eventualment per una pensió pagada parcialment pel Sistema espanyol i pel català per la part de la cotització generada en el nou sistema (és una opció del sol·licitant de la pensió al moment de demanar-la).

Com a últim element a considerar, convé tenir present la viabilitat transitòria del sistema de pensions en situacions de crisi com l’actual. Com ja s’ha dit, el sistema de pensions es va dotar d’un fons de reserva que actualment està dotat en 67.000 milions d’euros, del que prop del 35 % és derivat dels beneficis de les aportacions catalanes. Contraposant dades de població, ens adonem que mentre que a Catalunya hi ha el 16 % de la població de l’Estat Espanyol, aportem una part considerablement superior al fons de reserva (35 %). Aquest fons està en situació de risc financer, doncs tot i ser contrari a la normativa en matèria de pensions, s’ha invertit en la compra de deute públic espanyol (87,9 %), extrem que atesa l’actual crisi d’aquest fa perillar en gran mesura la materialització d’aquests actius - si alguns afirmen que tenen pressa, en matèria de pensions, hauríem de tenir-me molta doncs -. Més enllà del fet que el sistema de pensions espanyol al que som aportadors nets de recursos ens obligaria a exigir un sistema específic de pensions per evitar l’espoli en pensions de la mateixa forma que succeeix amb l’espoli fiscal en impostos, el risc imminent de que el fons de reserves es pugui evaporar ja ens posa sobre la pista de que un sistema propi seria, ara per ara, un model més segur per les pensions dels catalans. En una hipotètica consolidació d’un model propi, hauríem d’exigir la part alíquota d’aquest fons de reserves (si és que es pogués materialitzar), de forma que no menys d’uns 23.000 milions d’euros haurien de transferir-se al sistema públic de pensions català per iniciar amb garanties el model de prestacions públiques que asseguressin el benestar, de país avançat, pel que cotitzem. En escenaris on s'ha produït situacions similars a nivell internacional, en casos de consens, s'ha distribuit els fons a partir de criteris de població.

En resum, el sistema públic de pensions català serà sostenible en termes generals. Ocasionalment podria patir tensions de tresoreria per conjuntures desfavorables, com pateix qualsevol sistema de pensions de repartiment actualment arreu del món. Que en tot cas, el sistema de pensions espanyol seria menys viable sense les aportacions dels catalans, en ordre a que tenim saldo positiu constant al sistema en situacions normals. Per altra banda, en la separació del sistema català, caldria negociar el repartiment dels fons de reserva del sistema espanyol, i en tot cas, davant d’un escenari rupturista, les normes internacionals, inclosa la Constitució Espanyola i la normativa comunitària, protegirien els drets individuals dels pensionistes catalans actuals i futurs.

Moralina: qui hauria de patir més en un escenari rupturista, són, precisament, els que es vanten de tenir una clau, la de les pensions, que hores d'ara, no tenen, i no només això, en la que s'haurà de fer servir aquella màxima de "oi que no ens farem mal ?"

Manual col·laboratiu dels que vulgueu treballar el 12O o el 6D

Vagi per davant que el dret a activar-se per les causes depèn dels límits que cadascú hi pugui o vulgui posar. Alguns arrisquen diners, feina, imatge, o tot un conjunt d’elements materials i immaterials en això de promoure les causes que creu justes, i els límits individuals, normalment, son inqüestionables. Els que considereu justa la causa de l’emancipació nacional, i la d’avançar cap un estat propi, alguns sereu també militants de les causes més iconogràfiques de l’embat entre Espanya i Catalunya. I la simbologia, òbviament, és també als dies festius. No en va, el 12 d’octubre, és el dia de la Festa Nacional a Espanya, com reconeix el propi l’ Estatut dels Treballadors, i el 6 de desembre, el de la Constitució  Espanyola, precisament aquella en la que no ens hi volen tal com som i com ens sentim. No entraré en valorar si són adequades o no les dates, ni en puritats històriques. Com amb les banderes, senyeres i estelades, n’hi ha per a tots els gustos. Precisament per això, i perquè alguns piuladors m’han fet suggeriments de tot tipus, que cadascú decideixi quina opció i el per què. L’afany doncs, fer pedagogia col·laborativa i senzilla a tot el que hi vulgui participar.

Fa anys que els independentistes de cor i de cap exerceixen el dret a treballar els dies assenyalats al calendari de festes estatals, i ja s’han empescat fórmules de tot tipus per exercir l’activisme diguem-ne “laboral”. En tot cas, em permeto d’explicar, sense que sigui un llistat excloent ni limitat, un seguit d’elements que us pot ajudar a exercir aquest activisme. Els degans, molts silenciosos, feu-ho col·laboratiu si us ho voleu, amb comentaris i aportacions que ho enriqueixin.

Fa forces anys que m’activo per causes diverses, i com a treballòleg que soc, sempre he pensat que el dret a la conciliació moral amb la feina hauria de ser recollit a la legislació laboral formalment. Dic moral si bé alguns la veureu com ideològica en molts casos - i aquest en especial -, matís que es pot acceptar en general. Cert és que té moltes accepcions això, i que pot ser arriscat llençar-ho a l’arena d’aquesta forma. En el treball, com a qualsevol espai de la vida, hi cap la picaresca. Però en tot cas, els límits i condicions per l’exercici d’un dret, son qüestió a debatre just abans del seu reconeixement o instauració. Val a dir que he dit formalment reconegut, perquè hi ha exemples en els efectes col·laterals que té l’exercici d’un dret en principi il·legítim per part d’ algú a la feina, i la raó dels quals és un activisme concret; amb visió àmplia, podem parlar de vagues, activisme religiós, i d’altres.

Dit això, hi ha tres grans grups a considerar. Els dos primers, en els que la resolució és ben senzilla, atès que normativament no té massa complicació, i és més aviat un tema d’intendència personal, familiar o personal (o potser també, de mercat). Es tracta, per una banda, dels que sou autònoms, emprenedors o bé empresaris, que podeu optar per treballar, ja sigui a porta oberta o tancada, en funció del tipus d’activitat. Heu de tenir en compte però, que els que tingueu establiments oberts al públic haureu de complir la legislació sobre horaris comercials, si bé, aquesta no impedeix que pugueu fer tasques d’intendència o preparació al vostre establiment. Per l’altra banda, els que no treballeu per causes diverses. En aquest cas, l’activisme el podeu portar al terreny del fer proselitisme o activisme en els diferents moviments – socials, associatius, culturals i polítics – que es mouen en aquest terreny. Fins i tot, inventant etiquetes i piulades diverses, element que s’ha mostrat prou efectiu els darrers anys en els canvis polítics a diversos països.

El tercer grup és el de les persones treballadores i empresàries. Ho dic així perquè en aquests casos, la capacitat de fer l’activisme, i degut a la manca d’una regulació estrictu sensu, provindrà de la capacitat d’acordar una fórmula coherent entre interès econòmic i interès personal. Les festivitats al món del treball tenen raó de ser per una banda, amb el degut descans que han de tenir els treballadors i la necessitat de confegir un calendari laboral, i per l’altra, amb les tradicions històriques, culturals, i també, òbviament, polítiques. Quan hom parla de les festivitats, es tracta de dies que, essent no laborables no són recuperables i són retribuïts. Sense entrar en el factor dels que son substituïbles o no, res impedeix que per mutu acord es pugui modificar el calendari laboral entre les parts, a títol individual o col·lectiu. I si ja era així, la tant anunciada flexibilitat laboral que ens ha portat la darrera reforma laboral, encara ho consolida més. Dit això, i de fet, com succeeix moltes vegades per raó de la pròpia activitat ordinària a les empreses, es pot acordar treballar un dia festiu entre les parts a canvi de traslladar la festivitat un altre dia. Això succeeix ja així en sistemes de treball a torns, en establiments comercials, i en moltes activitats, o bé també, quan l’activitat ho exigeix.

L’acord de substitució del festiu es pot fixar al calendari laboral de que disposi l’empresa, si existeix, o bé, en un document on les parts concreten el dia de recuperació (i els més convençuts, el motiu).

Una especificitat es pot donar quan una empresa decideix prendre la iniciativa i no tots els treballadors hi son d’acord. Hi ha l’opció de portar-ho a la negociació col·lectiva amb el Comitè d’Empresa o els Delegats de Personal si existeixen, per bé que malgrat hi hagués un acord concret en aquest aspecte, la coherència amb el tarannà, i lògicament, amb la conciliació moral de la que us parlava, ha de fer que puguin també exercir el seu dret a celebrar la festivitat aquells que vulguin.

Aquestes notes, que no pretenen ser full de ruta de cap tipus, sinó que pretenen modestament donar orientacions breus, les enriquireu amb les vostres aportacions i experiències, ja sigui en aquest bloc o als microblogs on sovint ens llegim i enriquim entre tots. Per tant, fem que sigui col·laboratiu i positiu, que és l’esperit que un servidor va poder observar a la gran festa del #11set2012 d’enguany.

El pla que difícilment prepararà. Sobre l'ajut dels 400

Mentre no anem resolent el desencaix amb Espanya, toca repassar alguns temes que, vulguem o no, encara ens afecten socialment des d'Espanya. Quan més baixem en l'escala de necessitats socials, però, més ens adonem dels avantatges que tindríem de dotar-nos d'estat propi, com per exemple, invertir en polítiques actives d'ocupació eficients i enllaçades amb el nostre mercat de treball. No em cansaré mai de repetir que, la idiosincràsia dels mercats de treball fa que, les polítiques més apropades a la seva realitat, com és la catalana, son més eficients. De fet, el nostre, per dimensió, és com molts dels que ja hi ha a la UE, i que ningú discuteix que en tinguin una idiosincràsia pròpia, però és clar, tenen un Estat al darrera.

El passat agost el govern espanyol aprovava la pròrroga de l’ anomenat programa “PREPARA”  (i que fins el 2011 fou anomenat PRODI), per resoldre un drama que, no per poc conegut, havia estat esquivat reiteradament els darrers mesos pel Govern Rajoy. Més enllà de la decisió final que es va prendre, la manca de respecte que va significar esperar a darrera hora, per la porta del darrera i en ple mes d’agost, per comunicar la decisió, és un fet que no es pot deixar de denunciar. Senzillament, propi d’un govern que, més enllà de dir-nos que són raons pressupostàries les que obliguen a retallar, constatem com les formes insensibles els delaten, i en el fons, expliquen que és la ideologia la que les governa. També en les formes es constaten les tendències ideològiques. Aquest ajut passa revisió en tràmit de convalidació al Congrés dels Diputats tot just demà.

No us negaré que una pròrroga a un ajut d’aquest tipus, en un context de retalls i de desballestament del benestar, ha de ser ben rebut. Però tampoc es pot evitar qüestionar el model i forma final que s’hi ha donat. El problema essencial d’aquest ajut rau en que si bé, ha estat pensat com a política passiva, és a dir, com a coixí gairebé de beneficència per un gruix important de ciutadans i ciutadanes en situació de primera necessitat per les dificultats de trobar feina (de moment uns 500.000 persones beneficiàries de l’ajut), formalment s’ha presentat com una política activa, és a dir, com una eina mitjançant la que la persona millora la seva ocupabilitat per reinserir-se al mercat de treball, en aquest cas, amb una subvenció subjacent. El cert és que, la crisi galopant, poques oportunitats ofereix de reinserir-se, però a més, les línies d’actuació tampoc han estat encertades fins ara. Així, dels que han finalitzat el programa, només el 30 % han trobat feina de nou, la majoria temporalment, fins al punt que només el 18 % ho han estat en feines de més de dos mesos de durada, i només un 1 %, amb contractes indefinits. Així doncs, resultats pobres per una eina que essent passiva des del seu inici, s’ha volgut disfressar de política activa per defugir els fantasmes que sovint envolten les polítiques passives de prestacions, ajuts i auxilis, des d’entorns neoniberaloides, de que fomenten la ganduleria i la baixa intensitat en la recerca de sortides de l’estat de necessitat. El cert però és que es tracta d’un ajut necessari per un estat amb unes taxes tant altes d’atur. I intentar convertir aquest ajut, en una eina que per art de màgia transformi en ocupables a les persones, és qüestionable, per context econòmic de crisi òbviament, però també, perquè amb les retallades que han patit les polítiques actives i els serveis d’ocupació, difícilment es podrà nodrir les accions de formació i/o orientació associades al programa. El resultat final ha estat un programa reestilitzat doncs, que intentant també buscar maquillatge de cara a la política d’intervenció exterior a la que es sotmès l’Estat espanyol, pugui ser explicat com a fórmula per ajudar a trobar feina als qui hi participin.

L’ accés al programa ha estat endurit de forma important, doncs s’exigeix que els beneficiaris siguin aturats de llarga durada, i que a més d’haver esgotat la prestació d’atur i no tenir dret a d’altres subsidis, siguin inscrits a l’ OTG almenys dotze mesos dels darrers divuit, pels que no tinguin càrregues familiars. Aquest darrer element és transcendental, doncs deixa fora al col·lectiu de joves. No només aquest element és determinant pels més joves, sinó que pel que fa al càlcul del nivell d’ingressos de la unitat familiar, es passaran a computar els pares, i si bé pot ser una mesura raonable, no ho és tant quan es constata que amb uns ingressos superiors als 1.445,00 euros per unitat familiar de tres membres, ja no es podrà gaudir de la prestació. De fet, s’ha reconegut directament, agradi o no, que el coixí familiar és el que ha de suportar les situacions de necessitat, i no pas l’Estat. Clar està que quan es coneixen els topalls, el concepte coixí pot semblar certament curiós.

L’import ha estat millorat en aquesta pròrroga (no en l’anterior, que es va veure reduït) per aquells casos en que hi hagi càrregues familiars de més de tres membres, passant dels 481,05 als 545,19 euros, si bé, resulta evident que l’estalvi que comportarà l’enduriment de l’accés ja revertirà en una menor despesa global en beneficiaris, i per tant, en prestacions, i alhora, que unitats familiars de més de tres membres ja no son gaire habituals.

Sobre les obligacions, a més de la de acreditar abans d’accedir a la prestació que s’ha cercat activament feina els 30 dies anteriors a la sol·licitud, també es demana que no s’hagin refusat ofertes d’ocupació, siguin dels serveis públics o d’agències privades de col·locació (problema per tant derivat de la privatització d’aquesta activitat de la reforma laboral del 2010).

Dins de les obligacions que podríem anomenar pròpies del programa, específicament les derivades de seguir els programes de formació i/o orientació, és on trobem també la major contradicció, doncs resulta evident que un context en que s’han retallat de forma important els recursos que es doten als serveis públics d’ocupació autonòmics, serà difícil que es puguin nodrir accions reals de formació, i fins i tot, facilitar la feina d’orientadors professionals, atès que les retallades han obligat a revisar també el contingent de professionals que fins ara hi prestaven servei.

Així doncs, política de coixí intentada reconvertir en política activa quan no hi ha recursos per fer-ho ni per donar-hi resposta, imposant obligacions als serveis autonòmics a les que no poden donar resposta sempre, enduriment poc raonable en l’accés en alguns casos concrets, així com el caràcter novament temporal peremptori de l’ajut, fan que sigui més que qüestionable aquesta pròrroga, que s’hauria d’haver mantingut en els paràmetres amb que fou promoguda a l’any 2009, atès que la situació de necessitat generalitzada, no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat. Si bé, menys és res, era com a mínim exigible un mecanisme de pròrroga automàtica mentre la situació d’atur general sigui com la que ens toca patir.

No tingueu dubtes que, en un context d'estat propi, aquests ajuts, les polítiques actives i passives, així com afrontar-ho, serien diferents. El mercat de treball seria molt més fèrtil, àgil i dinàmic, i equiparat als mercats dels països més competitius.

Perillen les nostres pensions si ens instituïm en un nou Estat ?

Titulo aquesta blocada amb una pregunta que certament, en l’actual context, té difícil resposta. No pas per una qüestió estrictament tècnica, que no és el cas, sinó per la situació econòmica i la crisi.

Som immersos en una profunda crisi econòmica que si bé no qüestiona en si mateix els sistemes públics de protecció social a nivell europeu (a França han millorat la jubilació i a Finlàndia l’atur), als Països Catalans s’ha aferrat en la destrucció d’ocupació i en la generació d’atur. Recordem que en dades dels darrers trimestres, els Països Catalans en el seu conjunt ja estan en taxes d’atur per sobre de la mitjana espanyola. I és clar, aquest acarnissament de la crisi amb l’ocupació i el treball fa trontollar els sistemes de pensions, doncs estan basats en la teoria de la distribució de la riquesa i el repartiment, i on el actius, els que treballen i produeixen recursos, paguen als inactius que no produeixen o no poden produir per aclarir-nos. Si hi ha molts aturats i molts inactius, el sistema esdevé ineficient. Hem de partir de la idea que l’actual taxa d’atur, que el contingent de desocupats, no es sostindrà en el temps – recordem que estem en taxes d’atur semblants a les que va tenir EEUU en la gran depressió -. Si aïllem la derivada de l’atur, i especialment doncs, del cost de les prestacions d’atur, que hem de considerar que és despesa relativament cíclica i temporal – malgrat s’allargui – la resposta seria afirmativa a la pregunta. Si no fos així, de fet, no tindríem un problema amb les pensions, que a Espanya representen només el 10 % del PIB, per sota de països com Alemanya que és del 13 % o França que ho és del 15 %, sinó que tindríem un problema econòmic més gruixut encara – potser com el que ja tenim, i als Països Catalans accentuat pel galopant dèficit fiscal -. De fet, fins l’any passat es varen dotar excedents del sistema de seguretat social al fons de reserva de les pensions, i no ha estat fins ara, que el creixement de les prestacions d’atur l’ha fet trontollar – no pas jubilacions o incapacitats com ens pretenen fer veure -.

Hi ha dos grans models en sistemes de pensions. Un que podríem dir de capitalització, que per ser pràctic, us diré que seria com aquell que posa els seus diners en una guardiola – o si és agosarat, a un compte bancari – i al cap del temps, quan té necessitat per edat o malaltia, el treu per subsistir, i en rep el que hi ha posat més els rèdits si s’han fet treballar els diners o s’han invertit. Un altre sistema, més solidari i col·lectivista, però alhora, més operatiu d’entrada, son els sistemes de repartiment com és el cas del model espanyol. En els sistemes de repartiment els actius, els que treballen i cotitzen, paguen unes quotes que serviran per pagar les pensions dels que han deixat de ser actius. És un sistema de solidaritat col·lectiva en el que sota els principis d’equitat, justícia i distribució es generen uns drets a percebre pensions en funció d’anys de treball, import cotitzat, i altres variables tant complexes com es vulgui. En aquest sistema, la tresoreria real ingressos-despeses esdevé fonamental, i com deia, els actius paguen els passius.

Si esdevinguéssim un nou Estat, per bé que podríem exigir legítimament una part de l’anomenada “guardiola de les pensions” que resta en el Fons de Reserva instituït fa ja uns anys (i invertit bàsicament en deute espanyol contravenint la normativa de pensions nacional i internacional al meu entendre), aquesta no seria necessària per fer viable el nostre propi sistema de pensions. Si ens basem en dades històriques, els darrers anys, fins i tot després de l’inici de la crisi al 2008, s’han generat excedents del sistema a partir de l’existència de més ingressos per quotes que despeses en el sistema, tant a nivell estatal com en territori català. Això faria possible fins i tot reconèixer drets anteriors a tots els actuals pensionistes, doncs els ingressos, en situació estable, son superiors a les despeses. En base a aquesta dada d’economia ràpida i de “faves comptades”, i també, a que els ingressos financers i d’altres partides no de quotes son testimonials, podem afirmar que si el nou estat iniciés un sistema de pensions de repartiment, i de nou, podria ser viable en relació directament proporcional a la que ho sigui el sistema de pensions espanyol, i en tot cas, al que ho sigui qualsevol sistema de pensions en un context de crisi econòmica i d’atur. D’altra banda, ja he explicat altres vegades i de diferents formes, que soc dels que creu que la greu crisi que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt, té una relació directa amb l’espoli fiscal que es deriva d’un excessiu dèficit fiscal.

Fusió per escissió; els sindicats no hi poden falta a l'embat a l'Estat

Ahir escoltàvem en Josep M Alvarez, líder de la UGT de Catalunya, i recalco pels més escèptics, de Catalunya amb tota la seva amplitud, doncs n’ha donat sobrades mostres, que en un escenari tant complex com l’ esdevingut per la crisi i les reformes estructurals de les relacions laborals, especialment de la negociació col·lectiva, no es podia menystenir una unificació sindical, a l’estil alemany de confederació única. L’ estil, o model, és el de menys potser ara per ara, però si que és cert que a vegades, la dispersió sindical afebleix el moviment obrer, i més ara. I de fet, aquest debat “unificador” no és aliè a algunes patronals.

Pels més escèptics, comencem per afirmar que la realitat social, el benestar, i si filem prim, la democràcia, hagués estat més feble sense el moviment obrer organitzat. Les cotes de benestar assolit s’expliquen per la intensitat del moviment obrer sindicalitzat en els primers anys de la transició. I això no només passa aquí, sinó arreu del mon, on la diferència entre l’existència de moviments sindicals s’explica per l’existència de drets, millors salaris, i en general, millor benestar i distribució de riqueses. Penseu en el dret social que penseu, segur que al darrera hi ha hagut un representant sindical que l’ha batallat a fons.

La crisi afebleix les estructures sindicals per la via de les reformes, però també en el finançament, i en el fons, en el funcionament estructural – no és gratuït que això passi mentre mana la dreta -. Però també imposa reptes importants, que ben aprofitats, poden fer renéixer el seu esperit més combatiu. Amb la reforma laboral, la negociació col·lectiva i el conflicte s’atomitzen, i això obliga a l’acció sindical organitzada i preparada per baixar a estructures on no eren presents. Per tant, una oportunitat. Però alhora, un repte, doncs amb organitzacions minvades i molts menys recursos han  d’afrontar una reforma a fons de la seva acció.

I és segurament d’aquestes oportunitat i amenaces, dels reptes a afrontar en el més curt termini, que neix una idea europeïtzant d’unificar l’acció sindical, cada cop més única. De fet, hi ha una relació directa entre el creixement dels atacs més agressius al benestar i la unificació de discurs sindical. Unificar acció, diversitat inicial d’organització, i una fusió a més curt o llarg termini en funció de les realitats de cada organització sindical i les penúries que imposi el context econòmic per a elles.

És cert que l’altre gran líder sindical, en Joan Carles Gallego, de CCOO de Catalunya, i reitero, de Catalunya també, s’ha afanyat a explicar que de moment, no és en les prioritats immediates. Però la situació, cada cop més extrema, obliga a obrir la ment, i en els propers congressos de finals d’any a CCOO i al febrer a UGT, serà segur un tema de debat.

I si es planteja el debat d’una hipotètica unificació no hem de perdre de vista que a més enllà de que unifiqui o no totes les sensibilitats d’arrel més social, haurà de fer el plantejament de la que la unificació ha de prendre partit, també, en la escissió de les respectives organitzacions estatals. La realitat demostra que un sindicat unificat sense dependències territorials alienes afronta molt millor les necessitats del territori, per allò de la proximitat. El model basc és un exemple de com la unitat d’acció sovint genera sinèrgies en clau “estat” que afavoreixen el interessos territorials. En tot cas, talment com es fa difícil discutir hores d’ara la necessitat d’un Marc Català de Relacions Laborals, perquè la proximitat de la regulació dona fertilitat al mercat de treball, una acció sindical pròpia sense dependències en el context català, i amb ambició, de Països Catalans, seria, si s’escau, l’escenari òptim. Malgrat hi ha moviments sindicals en clau pròpia, això ja no és suficient.

Fa uns dies la unitat d’acció va fer que tant CCOO com UGT es posicionessin favorablement al canvi de model de finançament, i amb certs tocs d’ambició nacional. És evident que llegeixen en el seu si les corrents més sobiranistes. Corrents cada cop més majoritàries que troben en el sobiranisme identitari algunes vegades, però cada cop més, en el sobiranisme o independentisme pràctic, la sortida més racional a la crisi, a l’embat al benestar, i a l’ofegament que patim com a persones ciutadanes, treballadores, emprenedores o empresàries.

L’embat doncs de la construcció d’una realitat pròpia més efectiva i eficient, que molts opinen que passaria per l’aïllament d’un Estat que empetiteix i empobreix les opcions reals d’afrontar el complex futur que ens espera, no serà possible sense una hipotètica “fusió per escissió” dels dos grans sindicats de les seves dependències estatals. Al final, la fusió serà o no serà, malgrat tot apunti a que s’ha d’explorar, però la escissió, o és o no serem.

Com diu un conegut, sense aviació mai farem la revolució. L’ extrapolació seria aquí que, sense els sindicats – escindits o no, propis o no, però la majoria - mai serem independitzats. Així doncs, en aquest embat, els sindicats hi son cridats i no hi poden faltar, o per qui ho prefereixi, no hi poden faltar per què hi son cridats. Esperem que puguin i sàpiguen aprofitar el debat intern, els reptes i oportunitats, per obrir amb igual intensitat, aquells que no ho hagin fet, el debat de la seva emancipació estatal.

Fusió d'eixos (social i nacional)

Quan la realitat ens acaronava a diari i els excedents que fruïen per arreu ens situaven com economia emergent al llindar dels estats més benestants, tendíem a pensar que hi havia dues opcions ideològiques que, si bé podien anar lligades, sovint la realitat ens forçava a separar per destriar prioritats, com a mínim en els gestos. Els famosos eixos social “o” nacional feien que més d’un cop et demanessin de forma recurrent, com si de dues opcions excloents es tractés; ets d’esquerres o independentista ? Alguns ja els tenien conceptualment conjuntats, però d'altres, el cert és que no massa.
Els més aprofundits en l’art de la política trobareu redundant aquesta reflexió probablement, però és que la crisi està canviant moltes coses, i apropa, per via d’ impacte sobtat, l’exclusió i pèrdua de drets a persones que no havien tastat mai el calfred de la inseguretat i necessitat. L’escenari dantesc que deixa aquesta crisi ja no és el de les persones excloses, més excloses, sinó el d’un conjunt de benestants i poderdants professionals amb o sense estudis que han passat de 0 a 100 en 582 nanosegons – 582 la prima de risc avui -. Hem passat tots plegats, la majoria, de tenir una vida còmoda i tranquil·la, recolzada en un castell de naips, amb la seguretat falsa però percebuda de que la vida era fàcil, a haver de mirar quants dies anirem al cinema o a fer costellades amb més farciment que gall en comptes d’anar a sopar amb forquilla i ganivet. Segurament haurem de desempolsar àlbums familiars per rememorar la dolça austeritat amb que es distreien els nostres pares per superar els anys que ens venen. Millor dit, que ens cauen com una llosa al damunt.
Aquesta realitat obre la ment a més d’un. I quan obres la ment davant de la necessitat, comences a mirar el teu voltant. I aleshores, el greuge comparatiu et comença a fiblar. El sentiment d’injustícia qualla en la minvada motivació per seguir suportant batzegades en forma de retall. I t’adones que això de ser Estat sense Estat, és com ser ric sense diners. Això de propugnar la igualtat d’oportunitats, la justícia i l’eradicació de la pobresa, ha passat a ser el teu life motiv perquè en el fons les tesis neoliberals om les pot creure quan és a la cresta de la onada, no quan li cau aquesta al damunt. El progressisme per imposició, és aquell moviment al que s’està afiliant intel·lectualment molta gent, no tant per convicció ideològica com per necessitat fisiològica. Arquitectes o advocats, publicistes o botiguers, manobres o fusters, fresadors o matricers, alguns de casa gran. Tots som carn del vent huracanat anomenat full de ruta reformista – espanyol - i crisi galopant – global -. Estic reconeixent que potser la penúria econòmica ens fa ser una mica més d’esquerres. Potser no és tant simple com això, però n’estic bastant convençut que com a mínim ens obre a d’altres òptiques. Causa-efecte.
I és en aquest escenari de petites revolucions personals i de realitats domèstiques d’ on neix l’esperit de que amb una realitat política diferent seriem en una altra situació. D’ on neix aquella convicció de que el nostre model no era el que ens ha portat a l’esfondrament econòmic. El nostre deute no és el d’ells. I sobretot, que en nom de la crisi ens fan pagar més a uns que als altres. Que la història ens ha tractat de forma desigual, més o menys, ho teníem coll avall. Però que ara, en temps de penúries hagi de seguir essent igual és el que ja ens resulta massa i massa gruixut. I és on doncs neix un nexe indestriable entre el creure amb la distribució de la riquesa, però també, amb la sobirania per fer-ho. És on es recrea aquell esperit de que volem menys per dalt i més per baix, però sobretot, que per fer-ho ens cal governar-nos com Estat. Ens cal la llibertat econòmica que adoctrina una manera de fer que posa el progrés del país, partint de les seves persones, al capdavant. Torno a empetitir amb conclusions anticipades que si ets d’esquerres has de ser independentista o sobiranista potser. Doncs no és tant senzill de nou, però em costa de creure’m una esquerra de disseny electoralista que defensa desigualtats històriques que accentuen l’empobriment dels territoris. L’exemple és en matèria de finançament, però és clar, en la resta de coses, en “qui paga el veure” per entendre’ns, segur que ens posarem d’acord a la primera.
I això dona peu a que cada cop més, d’una forma o altra, ens adonem que sense Estat ja no té massa sentit parlar d’eixos. I això, no és una qüestió de prioritzar un objectiu o l’altre o renunciar a ser d’esquerres – comentari obvi però necessari en aquest paràgraf -. De fet, quan manen dretes i en crisi, creix l'esquerra. El país és netament progressista i seria un absurd. Això vol dir que, ara que en no tenim ni per pagar jornals, i que ens empetiteixen l’autogovern, per traçar qualsevol línia política ens cal, la clau, la caixa sencera i l’Estat.
Dels temps en que les carteres galdoses permetien autogoverns que construïen estructures d’estat – útils fins avui -, teixien estructures de transferència de rendes o polítiques pròpies, hem passat al temps en que la bancarrota del sistema i l’escanyament, no ens deixa altra camí que el d’avançar cap a l’estat propi com a darrer remei de supervivència. No és el remei per tots els mals, però per la resta, els trobarem a l’endemà. Per recrear-nos en les sensibilitats, hem de tenir l'espai per fer-ho, i ara mateix, s'ha esfumat.
Fusió d’eixos, fissió d’estratègies. Al capdavall, si volem el progrés de la gent, només ens queda fer-ho des de la llibertat. A qui li correspongui, que centri esforços en aquestes darreries de juliol. L’ àmplia majoria de necessitats, desnonats, esbatanats, i ciutadans de totes les espècies que faran costat a les decisions, complexes, però necessàries que cal entomar. De moment, els eixos s’han centrat en un sol punt de mira. De moment, el que no ha fet la història ho està fent la crisi, i el creixent sobiranisme pràctic, de butxaca o econòmic, com el vulgueu batejar.
Ha arribat el temps per endegar el rupturisme planificat que ens faci avançar. 

Majors costos laborals, però menor atur; el miracle basc ?

Avui que es feien públiques les dades sobre costos laborals del primer trimestre hem pogut constatar que el miracle basc es continua constatant.

A nivell de costos laborals, continuen creixent – paradoxes oi ? -. A nivell de l’estat han crescut un 1,1 % respecte l’any anterior, i es situa, de mitjana en 2.515,04 euros per treballador actiu. Aquests costos inclouen tant costos salarials ordinaris i extraordinaris, com cotitzacions com altres despeses. El cost salarial, també creix fins l’ 1,2 %, i es situa a 1.841,89 euros de mitjana. La jornada de treball de mitjana es redueix un 0,3 %, i aquest és, segons l’ INE el factor que desencadena l’increment de costos. Tot sigui dit de pas, que l’increment en cost salarial, és ja inferior a les variacions reals d’IPC, amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu. Gens menyspreable és la variació del percentatge de bonificacions i reduccions, i indemnitzacions, i en costos indirectes derivats de la mobilitat de treballadors, que son al segons el meu parer, els causants de l’increment real de costos, i no la reducció horària, que té efectes en tot cas sobre el cost per hora.

Si fem una anàlisi territorial dels costos, ens adonem que Madrid, amb 2.997,57 euros, País Basc, amb 2.892,28 euros, Catalunya amb 2.699,94 i Navarra amb 2.582,41 euros, superen la mitjana estatal. Per contra, les CCAA amb costos inferiors son les de Canàries amb 2.066,70 euros, Extremadura amb 2.108,0 i Galicia amb 2.243,62 respectivament.
Arribats a aquest punt, podem fer una primera afirmació. I és que costos i atur no tenen un relació directa. I és que dues de les Comunitats amb menor atur a nivell estatal, País Basc (13,55 %) i Navarra (16,34 %), son doncs de les que tenen uns majors costos laborals. Aquesta anàlisi contradiu la teoria aplicada parcialment a la reforma laboral de que amb la reducció de costos, bàsicament salarials, es lluita contra l’atur. Extremadura, amb un 32 % d'atur, té costos baixos.
Però fem comparacions creuades. Fixem-nos amb Catalunya, que amb uns costos similars, en canvi, té una taxa d’atur del 22,16 % (pel cas del País Valencià i les Illes el cas seria semblant, tot i que tenen costos inferiors). Es pretén explicar aquesta situació dient que en aquelles comunitats, el menor pes de la construcció ha revertit en una menor taxa d’atur. Però això podria ser així si quan fem una anàlisi per sectors, excloent per tant la construcció, el resultat no fos que ens trobem també amb unes dades similars. També s'intenta explicar a partir d’una suposada major productivitat, com si aquí, a la zona de la mediterrània fóssim menys productius – o el que és el mateix, una mica ganduls per entendre’ns -. Això si ens basem amb dades generals de jornades, no és així. Si ens basem amb realitat social, encara menys.
Jo em decanto per una altra derivada. La segona afirmació. I és que sens dubte, el millor sistema de finançament reverteix en poder vertebrar una millor política industrial, en invertir en el teixit productiu i en un model econòmic basat en valor afegit. Només la reinversió interior del dèficit fiscal que pateixen els Països Catalans – malgrat fos reinversió en vici i lleure -, ja crearia un efecte de riquesa interior que revertiria de forma directa en l’ocupació sense cap mena de dubte.

Així doncs, més enllà de demostrar, com passa amb Noruega, que és competitiu i sostenible, el que paga bé i inverteix en capital social, i que això reverteix en menys atur, les dades ens demostren que els territoris on tenen la clau, la caixa, els diners – els doblers -, per efecte d'un millor sistema de finançament, son aquells que, no només tenen menys atur, sinó que a més, poden invertir en pagar millors salaris.

El miracle basc, que ho és en part, però de resultat, s’explica perquè han gaudit d’una autonomia econòmica que ha permès construir un model econòmic lligat al seu tarannà. La condemna dels Països Catalans, és que tarannà en tenim, però de recursos, l' injust sistema que ens ofega no els dona.

L’ espoli fiscal al que ens tenen sotmesos, ja que parlem d’atur, feina, salaris i demés, ens està provocant un dramàtic espoli social. El miracle basc, com el navarrès, és el de tenir una major quota de llibertat de la que tenim nosaltres.  

La pinça al Marc Català de Relacions Laboral de la #reformalaboral i el #deficitfiscal

La pinça al Marc Català de Relacions Laborals de la #reformalaboral i el #dèficitfiscal

El món del treball als Països Catalans està de dol. Està de dol perquè en contra del que puguem pensar, ja hem deixat de ser motor de l’economia estatal després de l’acarnissament que la crisi ha tingut amb l’ocupació i l’atur al conjunt d’ells. En efecte, les taxes parlen per si soles, i és que en dades EPA del primer trimestre, les darreres que tenim, al conjunt del territori tenim una taxa d’atur del 24,54 %, mentre que la mitjana estatal és del 24,44 %. Òbviament, si som per sota de la mitjana, no som motor de res. Catalunya amb el 22,16%, País Valencià amb el 27,32% i Illes Balears amb el 28,01 %, contrasten amb les xifres d’altres territoris, com Navarra amb 16,34% o País Basc amb un 13,55% - on resulta evident que un millor finançament, alguna cosa hi té a veure-. Especialment vergonyant les taxes d’atur juvenil, que arriben al 51,10%, al costat de taxes com les d’Alemanya 7,9%, Àustria 8,6% o la mitjana de la UE del 22,10%.

                Aquest context de pressió sobre l’economia i el mercat de treball, però també, de pressió social dels milers de ciutadans del conjunt, molts dels quals, amb ajuts i prestacions finalitzades, esdevé asfixiant pel govern, institucions i economies familiars. De fet, els gairebé 1,7 milions d’aturats que hi ha al conjunt és la xifra més alta d’aturats que mai hi ha hagut. Si bé, en taxes absolutes, encara no hem superat algun escull dels anys 90 amb taxes d’atur una mica superiors, en magnitud global de persones afectades, pel creixement en població, si que ja l’hem superat amb escreix. Tot plegat, un drama social d’efectes incalculables.

                I és un drama social d’efectes incalculables perquè no només té un efecte directe amb la crisi econòmica i els efectes sobre la destrucció d’ocupació i manca de creació de llocs de treball que ha tingut, sinó que també, és directament relacionada amb la manca de mecanismes per gestionar les polítiques actives que des d’un punt de vista competencial tenim. En efecte, a les polítiques actives per la creació d’ocupació hi tenim, per una banda tot el que serien instruments públics i serveis per a la orientació dels aturats, però també la seva formació, bonificacions a empreses, i tot allò que podem dir que faria que els aturats, puguin tenir oportunitats, i especialment, per tal que els que haurien de transitar cap a altres sectors -construcció, agricultura, etc.- on trobar feina, doncs puguin fer-ho. I aquí, en aquest espai de polítiques actives és on tenim el primer gran escull, ja que a més del dèficit històric en fons de formació que es quedaven a Madrid malgrat les sentències del Tribunal Constitucional (desobeïdes pels governs del PP primer i del PSOE després), ara ens trobem que les retallades pressupostàries faran que, per exemple, el SOC vegi retallats els seus recursos en no menys d’un 57 %. Malgrat es pugui fer una gestió eficient dels recursos, és evident que patirem i de valent per ajudar a trobar feina o professionalitzar-se als milers de persones treballadores o que pretenen ser-ho. En aquest sentit afegir també que les retallades socials en polítiques educatives que patim –per efecte directe de decisions internes, però per efecte indirecte d’un mal finançament-, òbviament, revertiran també en un pitjor futur per les properes generacions.

                I més enllà del dèficit fiscal i de les retallades imposades, que ens donen menys musculatura per afrontar la crisi com a territori –per dir-ho en clau neutre-, ens trobem que la reforma laboral fa un nou retall a la realitat del Marc Català de Relacions Laborals.

                En termes objectius, per abordar amb cert rigor el concepte, podem dir que des d’un punt de vista quantitatiu com des d’un punt de vista qualitatiu, s’explica abastament l’existència d’un marc propi de relacions laborals. Per una banda, quantitativament, els 5.172.600 d’ocupats dels Països Catalans, per traslladar-ho al terreny palpable dels que tenen feina, estan per sobre de la població ocupada de Suècia, Àustria, Dinamarca o Portugal. Talment com ningú discuteix al context de la UE, que Suècia o Àustria son un mercat de treball, en termes absoluts, no es podria discutir que els Països Catalans també ho son. En termes més qualitatius, i filant més prim conceptualment, la cohesió social que es desprèn de l’acció ordenada de polítiques públiques i legislació en un mercat de treball, s’explica per la capacitat de confegir-hi, per una banda, acords col·lectius fruit de la concertació social en aquell territori –i aquí, llarga tradició de concertació social tenim-, però també, regulació específica en matèria laboral – desconcentració de competències en aspectes concrets, com per exemple, bonificacions de quotes com tenen al País Basc-. En el fons, és tant com defensar que l’apropament de la regulació cap als territoris que objectivament tenen un teixit productiu homogeni i trets de població homogenis – els PPCC els tenen i evidents-, fa més fèrtil el mercat de treball, les relacions laborals i en conseqüència, la cohesió social. Aquesta realitat, s’ha batejat com la flexibilitat territorial, que és la que donava joc als marcs de relacions laborals propis a determinades zones.

                I resulta que la reforma laboral, coartant la participació dels Governs autonòmics en la tramitació dels ERO i en algunes competències en el disseny de les estratègies en polítiques actives, ha retallat en gran mesura l’autonomia i raó de ser del marc català. La tramitació dels ERO permetia la visibilització dels governs autonòmics en matèria de política industrial, i permetia actuar estratègicament davant de crisis concretes. El paper clau doncs, ha desaparegut. Com també ha estat important, la pinça a la negociació col·lectiva desconcentrada, que era aquella que permetia negociar convenis col·lectius d’abast autonòmic. Aquests convenis permetien dibuixar marcs de concertació a nivell de país. La reforma laboral –segellant la reforma de negociació col·lectiva del PSOE-, ha acabat fent el llit per tal que entre els convenis d’empresa – que tenen potencial, però també riscos-, i els estatals, es desdibuixi la realitat de la negociació de condicions en clau catalana.

                En definitiva, per dir-ho ras i curt, entre el #dèficitfiscal traslladat a menys recursos, i la #reformalaboral traslladada a menys drets col·lectius, el Marc Català de Relacions Laborals s’ha empetitit, de forma directament proporcional a com ens estem empetitint com a país. 

Teoria de la contradistribució de la riquesa (social i nacional)

La tendència a la política d’austeritat que s’ha imposat a Europa, en part a Espanya, però que s’ha aplicat i de forma acarnissada als Països Catalans, no és només fruit d’una tècnica del foment de la credibilitat davant els embats del deute i per fomentar una suposada solvència davant dels mercats – que avui Moody’s s’ha encarregat de confirmar -. Darrera de tota reforma, hi ha ideologia, doncs els canvis es poden fer en un sentit o altre, en benefici o perjudici dels interessos d’uns o altres. No oblidem aquesta màxima del sentit comú.

Les reformes que ens proposen les governa una ideologia que té com a màxima l’empetitiment de la intervenció dels Estats i l’economia pública en els afers dels seus ciutadans. De l’Estat com a eix de redistribució de la riquesa, per què es considera que això, el mantenir Estats, és un cost inassumible, i una càrrega per les llebres de la competitivitat.

No puc afirmar empíricament que sigui falsa aquesta ideologia. Però tampoc, i això és el més important, que sigui certa. De fet, els darrers dies s’està imposant un canvi de rumb a Europa, no sé si pels moviments electorals o per recollir el clam de veus autoritzades que venen a dir que, a major austeritat, major empetitiment de les economies domèstiques i menor consum, i alhora, a major austeritat, menor inversió pública en els eixos que han de convertir els països en competitius o sostenibles. El que si que podem compartir és que quan una cosa s’aplica sense rigor científic o sense la teoria de la probabilitat, som davant del camp d’acció de la ideologia.

El que si puc constatar és que l’austeritat ens empobreix, doncs la desinversió en polítiques públiques, en serveis socials, en salut i educació, reverteix en empobriment de la societat, però també en despesa indirecta per les llars, que a més, veuen com perden feina, ingressen menys salaris fruit de retalls i reforma laboral, i alhora, s’incrementa el cost dels serveis essencials de forma absolutament deslleial, atès que son els propis poders públics que ens retallen serveis els que alhora regulen els preus d’alguns d’ells.

Ens estem empobrint individual i col·lectivament, perquè més enllà del valor tangible del diner i el poder adquisitiu que ens dona, el valor de justícia per força. Aquella justícia que comporta el ser capaços de distribuir la riquesa, fomentant la cohesió, tot assolint cotes importants d’integració social per la via de la millora de l’Estat de Benestar, i l’eradicació de la pobresa, s’ha evaporat. Els injustos, són més pobres.

I quan parlem de justícia, no podem deixar de costat l’efecte que sobre els Països Catalans té el dèficit fiscal, la manca d’inversió, i la desacomplexada deslleialtat de l’Estat envers una equitativa distribució dels recursos. Aquesta crisi, que ens ha tret de soca-rel la categoria als catalans de motor de l’economia, ens ha empobrit més que a d’altres. Sota el paraigua d’una suposada tècnica, la contradistribució de la riquesa estatal, fa perillar fins i tot la nostra realitat nacional.

Som a l’era de la contradistribució de la riquesa doncs, en la que molt pocs reconstrueixen unes societats en les que aquesta s’acumula en alguna cova d’algun racó inexpugnable – qui sap si a Mordor -. Aquell valor que va impregnar col·lateralment la societat europea del darrer tram del segle XX, el de l’activisme per la distribució equitativa de la riquesa entre molts, ha deixat pas al valor de la contradistribució de la riquesa en benefici de pocs, i que posa en perill la realitat nacional, però sobretot, la cohesió social.

O és que algú es pensa que de tota aquesta situació no hi ha més d’un que en surt beneficiat ?

Altra cosa serà veure els resultats que en portarà tot plegat, a on ens porta aquesta ideologia. La injustícia acostuma a ser el motor de la consciència individual, però també, molt sovint, la col·lectiva. Les classes populars, que s’han eixamplat de nou, per l’aterratge de molts que han despertat del somni en el que vivien –la burgesia de sucre- quan son exprimides amb injustícies, ja siguin socials, o nacionals, fan germinar la llavor de la rebel·lia. I la rebel·lia, en un poble sofert com el nostre, s’expressa, no tant pel sacrifici que estem disposats a fer tots plegats, sinó sobretot, per la manca de projectes de reconstrucció social i d’ambició nacional que la crítica situació exigirien.

Teoria de l'asiatització del mercat de treball i altres errors estratègics

Aprofito els albors del Primer de Maig per escriure unes ratlles sobre el concepte d’asiatització de les relacions laborals, o millor dit, del mercat de treball en context més global, en el que ens estem submergint arrel de les reformes i retallades que s’imposen els darrers mesos des de diferents fronts.

Mentre veiem que la històrica locomotora del tren d’Espanya s’ensorra (els Països Catalans, amb una taxa del 24,54 %, tenen més atur que Espanya que la té del 24,44%), no puc evitar d’explicar-vos els errors estratègics que hipotequen les nostres expectatives, i que imposen una incoherència de discurs que s’ha de fer palesa. Ens diuen que la sortida està en l’excel·lència, a l’estil d’economia del nord d’Europa, i en canvi, amb condicions d’economia d’ Àsia. Deixo de costat, que als territoris amb millor finançament, les dades són més favorables. Segurament, si fóssim un país lliure,no existiria aquesta blocada.

Podríem pensar que després de la reforma laboral, son les relacions laborals les que pateixen un embat sense precedents a la història moderna del nostre país. Els drets relatius a condicions de treball, com salari, jornada, i demés. Però això seria només quedar-nos en la punta de l’ iceberg del problema.

Les reformes estructurals que afecten tant a les normes que regulen el mercat de treball, - i aquí afegiu la reforma laboral, però també, les de polítiques actives -, com les retallades en sectors que nodreixen després de la matèria òptima al mercat de treball com son educació i universitats, fa que haguem de parlar d’asiatització, no només de les condicions de treball, sinó que amb majúscules, i en termes més macroeconòmics, del mercat de treball en general, amb la conseqüent aniquilació de les expectatives de futur per tots, i especialment pels joves.

La teoria de l’asiatització seria aquella que explicaria que, a partir d’aconseguir un costos de producció baixos, i alhora, uns inexistents costos en benestar, es pot produir a un preu molt competitiu, el que reverteix en un increment de la demanda (en economia més micro, imagineu un Basar xinès). Aquest model, que és sostenible sempre sota baixes quotes de democràcia i llibertat d’expressió, és el que explica l’èxit econòmic, amb un evident sacrifici social, que ha portat a algunes economies asiàtiques als primers llocs de l’economia mundial. És el cas de la Xina, que no deu el seu èxit només al caràcter sacrificat propi dels entranyables xinesos, sinó que el deu en gran mesura a l’opressió real que s’exerceix sobre la classe treballadora, i on el poder viu encara de la por a l’imaginari col·lectiu per la sang vessada a Tiannament.

Aquest model, exportat a casa nostra, podria ser sostenible si es donessin dos condicions, una de local i una de global. La local, que els preus s’estabilitzessin de forma que una davallada del poder adquisitiu de les famílies, derivada de la baixa de salaris i altres ingressos directes o indirectes per transferència pública, no provoqués un insostenible empobriment dels ciutadans que posés en risc la cohesió. Cosa que no passa, ja que els preus pugen i pugen, fins i tot amb deslleialtat institucional, incrementant preus als serveis essencials, i els retalls en salut afecten ja de forma important a la població. Per altra banda, en clau global, caldria que a nivell internacional, el preu resultant fos competitiu. I resulta que això ja no passarà. Si comparem els costos laborals a Europa, ens trobem que els d’ Espanya ja son dels més baixos, i amb diferència. Si això és així, resultant evident que no podem competir per preu, doncs serà que la batalla de la competitivitat per cost, l’hem perduda, tant amb Europa de l’ Est com amb Àsia com amb el Nord d’Àfrica, que tard o d’hora s’industrialitzarà.

Si una asiatització expressada en la producció a baixos costos no és un escenari en el que puguem competir, doncs només ens queda competir a la lliga dels que es distingeixen, fonamentalment, per valor afegit, per qualitat, per innovació, i sobretot, per excel·lència. I aquest model demana altes taxes d’inversió en educació, ensenyament, i sobretot, en retenció de massa gris i capital humà. És el model noruec, per exemple, alta productivitat, alta competitivitat, a base d’inversió en educació, universitats, recerca, i amb salaris mitjos alts i benestar. Això exigeix muntar infraestructures educatives, de recerca, per generar el capital social òptim per aquest model.

Portem anys parlant del canvi de model productiu, de promoure una economia basada en el coneixement, en el valor afegit, i resulta que les retallades i les reformes produeixen un efecte shock a ll mercat de treball; es demana competitivitat i productivitat noruega pel canvi de model, però s’imposen reformes que confegeixen condicions de mercat de treball de low-cost.

Les retallades i els ajustos pressupostaris, és una tècnica. És aplicar a un conjunt de números unes restes. La clau de la tècnica és on s’apliquen. Però alhora, on s’apliquen és ideologia. I la ideologia ha comportat que s’apliquin a factors com sanitat, educació, ensenyament superior, recerca, que son elements que les classes privilegiades no necessiten, i que afecten al benestar. Son àmbits de retall que afavoreixen als poderosos, al poder econòmic. I aquesta desinversió en forma de retalls, comporta que es redueixin els ratis d’educació (la OCDE ja diu que som nefastos), l’ensenyament superior (no som excel·lents tampoc), això s’ extrapola al que es retornarà al mercat de treball, i de forma important, al que puguem ser els propers 50 anys.

Hi ha qui agosaradament ha pretès enviar els nostres joves a emigrar per servir cafès o a remodelar el metro alemany – paradoxes del passat, en el que els nostres tiets el varen construir -. Això és tant com expulsar la força que donarà vigor els propers anys al nostre país i renunciar ja tot d’una a ser algú. L’emigració la fomenten aquells que no son capaços de construir models competitius.

Per tant, l’asiatització del mercat, com estratègia clamorosament errònia, a més de no ajudar-nos a superar l’atzucac, ens ensorra les expectatives de ser algú en aquest món tant foll i complex per molts i molts anys.

Avui m’ho agafo per aquesta vessant més crítica, amb to reivindicatiu, en propers dies i per ser coherent, us afegiré les propostes en positiu, però és que les dades de l’ EPA ens han deixat baldats. 

Cròniques de la por; un model de treball i social no sostenible

Cròniques de la por; un model de treball, i social, no sostenible.

Molt hem parlat les darreres setmanes al voltant de la reforma laboral, els seus efectes sobre el model de relacions laborals, els punts foscos i algunes potencialitats, i ara ja toca, perquè comença a deixar rastre, parlar d’ alguns dels seus efectes secundaris.

La crisi s’aferra amb la destrucció de llocs de treball. Ens situem en xifres record d’aturats. Si bé ens han deixat un alè d’aire a Catalunya al primer trimestre, amb una minsa reducció, que és conjuntural, ja que l’obertura de les vies de sortida - reducció de les indemnitzacions, facilitació dels ERO, etc - faran incrementar la destrucció d’ocupació a curt termini, com ens explica la història econòmica, les dades de demandants d’ocupació es situen en màxims històrics, i les d’aquells que exhaureixen prestacions sense haver trobat feina, en ubiquen situació de crisi social.

I convé apel·lar a dades històriques per recordar que l’economia, que s’explica pels alts i baixos constants, i que sovint son terreny de l’especulació, ja ha provocat crisis d’ocupació similars a les que patim. És cert que no en nombre d’aturats, ja que les dimensions del mercat de treball son també diferents, però si en taxes d’atur. Al març de 1994, la taxa es va enfilar al 24,55 % a nivell estatal, i si analitzem dades dels anys 80, entre setembre del 1984 i juny del 1987, entre setembre de 1992 i setembre de 1997, la taxa d’atur va estar per sobre del 20 %, taxa que es va superar per primer cop a la crisi actual al març de 2010. A la reforma laboral, s’hi troba a faltar aquesta realitat conjuntural que caracteritza l’economia, en forma de recuperació de drets, com també passa en altres retallades, com en les pensions o en les polítiques socials en general – educació, salut, salaris, etc -. Sacrificis si, però retorns també. Qui es lucrarà del que ara es manlleven a les classes populars ? I recordeu, que ara més que mai, i això ens ha ensenyat la crisi, classes populars, som gairebé tots.

Aquesta crisi, però, agreujada per la davallada de la transferència pública de recursos, i pel constant atemoriment al que ens sotmeten, està canviant la forma amb que ens aferrem i afrontem el nostre dia a dia, i com, alguns espavilats del nou ordre empresarial que aquesta reforma de maquilització del nostre treball està gestant. L’atur ha passat de ser un estadi temporal per alguns que volien passar per un guaret d’hedonisme en el mar d’una fructífera trajectòria professional a un estadi crònic de desestructuració personal. I les històries de dificultats, sumades al discurs propagandístic dels governs, i aquesta reforma laboral que mina encara més la moral al voltant de la nostra fortalesa com a persones treballadores, confegeixen un territori propici perquè les persones, humanes per sort, cultivem les pors i els temors a patir les desgràcies d’altri. I aquest escenari, en el que es van gestar molts totalitarismes, o en el que es va forjar el món sense llibertats, és el que s’està sembrant en moltes de les empreses del país, a les noves maquiladores. Espais de treball que s’estan progressivament esclavitzant, perquè les persones, a canvi de no perdre el seu lloc de treball – allò preuat i escàs que ens permet posar el plat a taula -, renunciem a drets elementals i ens sotmetem, voluntària o involuntàriament, als postulats d’impostors disfressats d’empresari que fomenten la por apel·lant als excedents de força de treball que esperen a les portes per l’endemà. En aquestes empreses dirigides per una mena de perdonavides, començar la jornada de matinada ja és una recompensa. Sovint en zones aïllades de les conurbacions, on es més difícil trobar-hi feina, on el privilegi es sortir al vespre i explicar als contertulians de carrer que encara tenim feina. De la por a la desgràcia es valen els reis del nou esclavatge, retallant vacances, exigint hores extraordinàries no retribuïdes, obligant a superar jornades màximes, i quantes històries més que no s’expliquen.

En aquest escenari, agreujat per la destrucció progressiva de les xarxes de solidaritat pública, polítiques socials, i la generalitzada caiguda en desgràcia, es on es forja un model de relacions laborals que tenen el temor, la por, com a factor d’activació. Aquella por que ens fa claudicar en comptes d’assumir. Aquella por que ens fa perdre, sovint, la dignitat en favor de la subsistència. Tot molt humà, i alhora, molt poc humanitari.

I amigues i amics, aquest cop no teoritzo ni gesto conceptes. Aquest cop, poso literatura a una realitat de primera mà. No us explico res més que la crònica de la por d’un cas real.

Per sort, la història ens explica que aquests models de terrorisme social, acaben no sent sostenibles. El cert és que entre l’atomització de la concertació social que aporta la reforma laboral als nuclis empresarials per sobre dels àmbits sectorials, la manca protecció social que agreuja necessitats de les persones, i un ingent descontentament amb molts dels sacrificis que imposen a uns i no a d’altres, es conformen escenaris en els que la societat acaba dient prou, i així ho explica la història. I ho dic així, perquè el que en altres temps varen ser revoltes socials, en els nous temps, seran, segurament, mobilitzacions de caire diferent.

Podríem començar la revolta, potser, per premiar com a consumidors i consumidores aquelles empreses i organitzacions que aprofiten el nou món per crear espais de treball en convivència i cooperació, per sobre de crear espais d’especulació i confrontació. Estic convençut que la responsabilitat social de la que molts es vanten i s’embolcallen, en els propers anys, es traduirà en responsabilitat en la gestió de les seves persones i del seu clima laboral.

Petjada d'emprenedores; les trementinaires

Petjada d’emprenedores; les trementinaires

Trementinaire de l’altura,

que moreneta tens la pell,

i com les dones de temps vell,

portes cenyida la cintura.

Aquest és un dels versos d’en Josep M Font i Raventós que podreu llegir al Museu de les Trementinaries que des del 1998 forma part de la Ruta dels Oficis d’ahir de l’ Alt Urgell i que trobareu a Tuixent. Us recomano especialment la ruta que hi arriba des de Vallcebre passant per Gòsol per copsar-ne la intensitat del paisatge.

S’ apropa el 8 de març, dia de la dona treballadora, i amb la visita d’ahir vaig lligar el lleure, el cuc del meu ofici, la terra (i algun altre afer) i avui ho reblo amb la vessant reivindicativa.

Les trementinaires varen ser una casta emprenedora de dones de l’Alt Urgell que de la necessitat en varen fer oportunitat. De les penúries d’una terra tancada, la depressió social a una zona castigada per les inclemències, i especialment de les dificultats econòmiques – significatiu el document audiovisual on s’expressen les pors als deutes com argument per emprendre -, en sorgeix l’esperit de superació d’un bon gruix de forjades dones que, tot aprofitant l’entorn propici per la col·lecta de plantes remeires, confegit a la tradició ancestral pròpia d’una terra en la que el seu tancament la fa autosuficient en moltes vessants, creen una ruta de comerç de plantes i preparats medicinals, remeis casolans i alguna que altra solució domèstica, a partir de la que exporten producte muntanyes enllà en benefici d’ obtenir uns valuosos recursos per la subsistència de les llars. Deuen el seu nom a un dels preparats més coneguts que comercialitzaven, la trementina, un preparat de resina de pi roig utilitzat pel dolor i picades d’insectes. Les trementinaires feien rutes des de Tuixent a Girona passant per la plana de Vic i Mataró. O fins a les barriades de la mateixa Barcelona. Fins i tot, Tarragona, en inacabables jornades a peu en les que, petjada a petjada, el calçat poc propici i les coixineres carregades al llom, convertien els periples en veritables pelegrinatges de patiment que podien arribar a durar fins a quatre mesos.

De les tradicions i la nostra història, aquest cop, de la Catalunya més feréstega i més profunda, en podem extreure aprenentatges. De la penúria o dificultat, en surten sempre emprenedors. I aquest cop, emprenedores, amb totes les vicissituds que això va comportar al seu temps, on emprendre en femení era certament una odissea.  Missatge per a navegants i navegantes de les dificultats doncs, per descomptat, en el benentès, que en els temps que corren, en aquest mar, hi pot nedar qualsevol.

El romanticisme que envolta recordar aquestes emprenedores del seu temps, però, no resta orfe dels fantasmes que sovint han perseguit les dones en el món del treball. A voltes, les trementinaries foren tractades de bruixes, i no pas pels remeis que forjaven, sempre a fi de be i segur que en clau de lícit comerç. Més aviat que fossin dones desarrelades de les llars per raó d’ofici en una època on no era pas el més habitual, podia forjar un incipient esbiaix, fins el punt que alguns dels llogarrencs no n’han parlat sempre obertament i amb orgull.

La memòria que ens ofereix el Museu, i el Jardí botànic, ens han d’alliçonar per treure’ns de sobre alguna rèmora. La primera, que la dona treballadora ha estat un element essencial del treball al nostre país en èpoques claus de la nostra història, i el tracte desigual que encara avui té al mercat de treball, amb un tracte sovint injust, no n’ és conseqüent. La segona, que l’ emprenedoria, en situacions extremes, és el bri d’esperança que sovint desempallega les societats de les lloses que les immobilitzen.

Amb el teu cant medicinal,

vas resseguint la terra plana,

com una fada muntanyana,

tens un remei per a cada mal !

Moltes trementinaires ens treguin dels mals al país i de les persones que hi convivim!