Començo per descriure l’ADN. Hi és que ho porten molt a dins això de desposseir a les persones d’allò que els és connatural per redistribuir-ho sota paràmetres d’una estranya equitat. De fet, tots els estats, en tant que una de les funcions que tenen conferida és la de distribuir oportunitats o riqueses per remoure les desigualtats pròpies dels diferents contextos, poden ser concebuts com espoliadors. L’Estat recapta, i aquest rol li atorga ja de per si un “ofici” de que no pot agradar pas a tothom. Al final, dependrà del gust del consumidor que estigui conforme amb una millor o pitjor distribució posterior dels recursos en benefici dels seus propis interessos (reals o morals).
Dit això, els estats i la seva maquinària es mouen, com les organitzacions, institucions, grups socials, per tarannàs. Els estats teixeixen cultures fins al punt d’instal·lar un determinat ADN que impregna la seva mantera de fer, de ser, d’actuar davant les problemàtiques què intervenen
L’independentisme (o sobiranisme) ha utilitzat tradicionalment la retòrica del dèficit fiscal o l’espoli econòmic per justificar el menysteniment reiterat envers Catalunya (i que podríem traslladar als Països Catalans en general). Retòrica no mancada de raó objectiva a partir dels números que se’ns presenten any a any per gent poc sospitosa com el savi Conseller Mas-Colell. Algú pot pensar que l’espoli és circumstancial, fruit d’un context determinat, fins i tot accidental (la crisi !), però quan hom observa que a la vista de les dades no es prenen solucions (ni el PSOE ni el PP han volgut resoldre-ho al llarg de la història), som davant d’un tarannà, d’una acció premeditadament dirigida a l’enriquiment injust per a una distribució discutible; d’un ADN informador de les dinàmiques d’un Estat que la història ha perpetuat (moveu-vos per la nova Llatinoamèrica).
I parlem ara d’espoli econòmic (o nacional) perquè aquest s’ha abraonat intensament en el benestar de les persones. Perquè l’Estat que ens espolia territorialment genera unes dinàmiques de distribució del botí saquejat en forma d’impostos amb una contradistribució (distribució ineficient) que empobreix més a les zones que havien de ser les seves millors màquines de generar recursos. Els indicadors de pobresa ens ho revelen; la crisi confegida al dèficit fiscal, fan créixer les bosses de pobresa a casa nostra. O dit d’altra forma, l’espoli fiscal que es deriva d’una interpretació maximalista del dèficit fiscal, esdevé un evident espoli social a les persones, que en definitiva veuen minvades les seves expectatives
Primera entrada al concepte d’espoli social doncs, el que es deriva del greuge d’inversió i despesa territorial que impacta en el benestar de persones i el seu entorn, sigui amb menor inversió real o en afogament de les polítiques socials oferides des del territori. És evident també, que al territori, la distribució de les almoines que hi queden té connotacions ideològiques, i que aquestes es poden fer preservant en major o menor mesura el concepte de “distribució justa”.
Però aquest tarannà de l’Estat espanyol té també l’entrada “no territorial”, la no nacional. A l’anterior eix nacional-social cal sumar-hi l’eix social-social de les retallades en drets a les persones en què s’ha especialitzat Espanya. Reforma laboral, retallades en pensions (i fer el pitjor sistema de revalorització de pensions d’Europa), retallades en polítiques actives, i seguiríem situant-nos en la derivada ideològica per explicar-les (l’ Estat decideix com a opció ideològica que a recursos escassos menys recursos pels més pobres).
Però quan om es situa en el terreny de la tributació, a l’Impost de la Renda per exemple, passem d’una opció ideològica o un altre estadi. I passem a un altre estadi perquè per un cantó som a la partida dels ingressos (no de la despesa o distribució de recursos), però també, perquè en funció del que succeeix, només es pot explicar sota el paraigües del tarannà.
Com s’explica sinó que un Estat que ha decidit retallar les indemnitzacions per acomiadament, que ha produït una devaluació interna de salaris (i en general de drets en el treball), que ha descompost la negociació col·lectiva, retallat les prestacions d’atur i subsidis a les persones que es queden sense feina, ara gosi posar la mà a l’assegurança de vida que tenen les persones quan perden la seva feina ? Com s’explica que aquest Estat hagi decidit ara que les indemnitzacions dels que perden la feina passin a estar subjectes a l’ IRPF ? Això no s’explica sinó és sota la lògica d’un Estat que té al seu ADN l’espoliació a qualsevol preu. Espoliació, lògicament, de persones. La reforma de l’IRPF imposa un espoli social a les persones consistent en fer tributar per aquella indemnització que es rep per la pèrdua no volguda de la feina.
Efectivament, malgrat sigui amb exempcions, som davant d’un atac sense precedents en la tributació de les rendes “assistencials”. Les indemnitzacions a Espanya eren altes en comparació amb altres estats d’Europa abans d’aquesta crisi (ara menys), però no com a fita de l’Estat del benestar, sinó al contrari. Eren justament el resultat del fracàs de les polítiques actives i de la dificultat en trobar feina un cop perduda – el 60 % dels aturats registrats a o no han treballat mai o fa més d’un any que no treballen.
La tributació d’una renda assistencial d’aquest tipus, és doncs, un atac al benestar, un retall als nostres drets, però sobretot, el resultat d’un tarannà determinat amb certes dosis d’immoralitat propi d'un Estat Espoliador. Les indemnitzacions que ara es rebrem seran més petites, perquè sinó ho havíem sigut prou de retallats, ara hem passat a ser també, espoliats en el treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada