S'ha produït un error en aquest gadget

Twitter Updates 2.2: FeedWitter

divendres, 18 de maig de 2012


Teoria de la contradistribució de la riquesa (social i nacional)

La tendència a la política d’austeritat que s’ha imposat a Europa, en part a Espanya, però que s’ha aplicat i de forma acarnissada als Països Catalans, no és només fruit d’una tècnica del foment de la credibilitat davant els embats del deute i per fomentar una suposada solvència davant dels mercats – que avui Moody’s s’ha encarregat de confirmar -. Darrera de tota reforma, hi ha ideologia, doncs els canvis es poden fer en un sentit o altre, en benefici o perjudici dels interessos d’uns o altres. No oblidem aquesta màxima del sentit comú.
Les reformes que ens proposen les governa una ideologia que té com a màxima l’empetitiment de la intervenció dels Estats i l’economia pública en els afers dels seus ciutadans. De l’Estat com a eix de redistribució de la riquesa, per què es considera que això, el mantenir Estats, és un cost inassumible, i una càrrega per les llebres de la competitivitat.
No puc afirmar empíricament que sigui falsa aquesta ideologia. Però tampoc, i això és el més important, que sigui certa. De fet, els darrers dies s’està imposant un canvi de rumb a Europa, no sé si pels moviments electorals o per recollir el clam de veus autoritzades que venen a dir que, a major austeritat, major empetitiment de les economies domèstiques i menor consum, i alhora, a major austeritat, menor inversió pública en els eixos que han de convertir els països en competitius o sostenibles. El que si que podem compartir és que quan una cosa s’aplica sense rigor científic o sense la teoria de la probabilitat, som davant del camp d’acció de la ideologia.
El que si puc constatar és que l’austeritat ens empobreix, doncs la desinversió en polítiques públiques, en serveis socials, en salut i educació, reverteix en empobriment de la societat, però també en despesa indirecta per les llars, que a més, veuen com perden feina, ingressen menys salaris fruit de retalls i reforma laboral, i alhora, s’incrementa el cost dels serveis essencials de forma absolutament deslleial, atès que son els propis poders públics que ens retallen serveis els que alhora regulen els preus d’alguns d’ells.
Ens estem empobrint individual i col·lectivament, perquè més enllà del valor tangible del diner i el poder adquisitiu que ens dona, el valor de justícia per força. Aquella justícia que comporta el ser capaços de distribuir la riquesa, fomentant la cohesió, tot assolint cotes importants d’integració social per la via de la millora de l’Estat de Benestar, i l’eradicació de la pobresa, s’ha evaporat. Els injustos, són més pobres.
I quan parlem de justícia, no podem deixar de costat l’efecte que sobre els Països Catalans té el dèficit fiscal, la manca d’inversió, i la desacomplexada deslleialtat de l’Estat envers una equitativa distribució dels recursos. Aquesta crisi, que ens ha tret de soca-rel la categoria als catalans de motor de l’economia, ens ha empobrit més que a d’altres. Sota el paraigua d’una suposada tècnica, la contradistribució de la riquesa estatal, fa perillar fins i tot la nostra realitat nacional.
Som a l’era de la contradistribució de la riquesa doncs, en la que molt pocs reconstrueixen unes societats en les que aquesta s’acumula en alguna cova d’algun racó inexpugnable – qui sap si a Mordor -. Aquell valor que va impregnar col·lateralment la societat europea del darrer tram del segle XX, el de l’activisme per la distribució equitativa de la riquesa entre molts, ha deixat pas al valor de la contradistribució de la riquesa en benefici de pocs, i que posa en perill la realitat nacional, però sobretot, la cohesió social.
O és que algú es pensa que de tota aquesta situació no hi ha més d’un que en surt beneficiat ?
Altra cosa serà veure els resultats que en portarà tot plegat, a on ens porta aquesta ideologia. La injustícia acostuma a ser el motor de la consciència individual, però també, molt sovint, la col·lectiva. Les classes populars, que s’han eixamplat de nou, per l’aterratge de molts que han despertat del somni en el que vivien –la burgesia de sucre- quan son exprimides amb injustícies, ja siguin socials, o nacionals, fan germinar la llavor de la rebel·lia. I la rebel·lia, en un poble sofert com el nostre, s’expressa, no tant pel sacrifici que estem disposats a fer tots plegats, sinó sobretot, per la manca de projectes de reconstrucció social i d’ambició nacional que la crítica situació exigirien.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cercar en aquest blog