La reforma del canvi de paradigma. És hora d’activar-nos !
He tardat uns dies en escriure la
blocada de la reforma laboral. L’excés d’informació i bombardeig al que hem
estat sotmesos crec que ha permès conèixer l’abast de la reforma des d’un punt
de vista tècnic, i moltes coses eren sobreres. En l’apartat de discurs he
participat, com sempre, en el dels meus i a les xarxes. Hi ha informació de tot
tipus, i us recomano especialment, pels que tingueu inquietuds més tècniques,
el bloc de l’ Eduardo Rojo (http://eduardorojoblog.blogspot.com/
), i sobretot, l’espai de l’ Associació Catalana de Iuslaboralistes, de la que
em congratulo de formar-ne part ( www.iuslabor.org
), on a l’espai d’articles trobareu bones aportacions dels millors experts del
país. Aportacions, totes, això si, diametralment oposades a les del Salvador
del Rey, però que des de la tècnica expliquen la veritat de tot plegat. És per
això, que a les aportacions em remeto per l’anàlisi en profunditat. També podeu
seguir al meu twitter ( @josepginesta )
les piulades dels darrers dies, algunes en clau irònica, sobre la “picaresca”
que pot portar-nos la reforma laboral.
Dit això, som davant d’una
reforma laboral molt profunda. Una reforma laboral que, seguint l’estela de les
reformes laborals del PSOE, dibuixa escenaris evidents de flexibilització,
sense massa seguretat de les relacions laborals– del flexsecurity ha caigut la segona part -, que dona instruments per
flexibilitzar a la baixa el cost social a les empreses – salaris, polítiques
socials, beneficis, etc -. Dit d’altra forma, som davant d’un canvi legislatiu
que atorga molt de poder al teixit empresarial al país per dibuixar el marc de
relacions laborals amb certa dosi de discrecionalitat. Hi ha diferents exemples que s’han anat
explicant; període de prova de 12 mesos a tots els contractes indefinits a
empreses de fins a 49 treballadors sense indemnització, concatenació de
contractes de formació, l’acomiadament, els salaris de tramitació, la possibilitat
de rebaixar de salaris, generalització de l’acomiadament de 20 dies que
requereix només raons d’estratègia essent desconnectat del factor crisis, i altres.
I si, m’aturo per dir-vos que com a país acabem de perdre un importantíssim
llençol, el de les autoritzacions dels ERO, que ens donaven joc per fer
política industrial, domèstica, però al cap i a la fi, la única que teníem. El nostre
marc català, ara, és més testimonial. No em cansaré de dir que fabricar a low
cost no és el nostre nínxol de mercat. La batalla del preu és perduda fa temps.
I és un error de càlcul pensar només en l’abaratiment del cost de
producció com un instrument per fer-nos competitius.
Però dit això, més enllà d’alguns
punts claus com la indemnització i salaris de tramitació, el que dona sobretot la
reforma laboral és poder, marge de maniobra i instruments a les empreses. Que després
utilitzaran en el sentit que més els convingui. Molts dels empresaris del
nostre país, el teixit productiu, les petites i mitjanes empreses del país,
saben, que no només amb l’autoritat i el poder progressen els projectes empresarials,
l’emprenedoria. La concertació i la participació de les persones esdevé clau en
l’èxit de tots els projectes en la societat
de la crisi, que ho és també, la de
les oportunitats. Ahir mateix, em va
sobtar el discurs de Gay de Montellà al 324, on apel·lava a la concertació com
instrument per tirar endavant el país, i a canvis quan la crisi amaini – recuperar
drets ? li agafem la paraula ? -, que contrastava amb les primeres reaccions
del divendres on apel·lava a una reforma més profunda. Això ratifica que la
lletra petita del decret ha sobtat a més d’un.
Més enllà del debat més
ideològic, més de flor de pell, més de calat, i que no té discussió possible,
en el sentit de que, la classe treballadora té ara un valor econòmic inferior
al mercat de treball, i té pèrdua en quant a drets al seu lloc de treball,
deixeu-me que agafi el concepte de la concertació i col·laboració per apel·lar-vos
a la participació i a la militància activa com a part essencial de l’èxit del
nostre país.
I m’explico. La reforma laboral
porta confegida una àmplia capacitat d’adaptació de les relacions laborals a
les nostres empreses. Podem caure en el tòpic de que tots els emprenedors i
empresaris del país només pensen en escanyar els seus treballadors i
treballadores per assolir el màxim rendiment, i això no és sempre així. Molt empresariat
buscara ara el marge d’adaptació de les condicions laborals a les seves empreses,
la flexibilitat interna, i per fer-ho, saben que necessiten del compromís de
les persones – i ja no parlo de classe treballadora en aquest cas, perquè no és
la percepció d’uns i altres -.
I tant si el busquen com si no,
hi haurà un munt de situacions amb les que les empreses necessitaran obrir
períodes de negociació o consultes per millorar i adaptar les condicions. I aquí
està l’oportunitat i el potencial de la reforma, aquesta capacitat d’amollar
condicions a situacions molt particulars, en un mercat on cada cop hi ha més
fragmentació i atomització, i on les condicions genèriques ja no són útils. De fet,
les darreres tendències en gestió de persones, tant nacionals com
internacionals, parlen de la customització
de les condicions laborals – en clau de com distribuïm drets, no com els reduïm, i no confondre amb el sistema opt-out -. I que d’aquí en resulti una cosa o una altra, en dependrà la participació de
tots nosaltres.
És cert que els bloquejos que es produïen
en les negociacions al passat – ai quins temps -, jugaven a favor dels
treballadors moltes vegades, per la rigidesa del mercat, tot sigui dit de pas,
que tenia raó de ser en el benefici comú i l’ interès general. Però això ha
canviat, ha canviat la torna, i ara hi ha molts mecanismes de desbloqueig que
passen, senzillament, per la voluntat de l’empresa d’aplicar una mesura, per la
seva decisió unilateral. És cert que després hi ha mecanismes de revisió
judicial, però atenuats i més febles. Per dir-ho ras i curt, "pagui vostè primer
i després reclami".
El canvi de paradigma és evident,
hem passat de la hiperprotecció de la figura del treballador com a part feble
en una relació laboral, a un escenari en que el feble és més aviat l’empresa,
tingui dificultats o no – canvi substancial -. Som en un nou terreny de joc. La
crisi, i el canvi d’alguns valors que ha comportat, es quedarà amb nosaltres. La
gestió de les organitzacions, de les empreses, ja serà diferent per sempre més.
La incertesa és l’estratègia. La precaució la tàctica. I en aquest terreny de
joc, ens han canviat les regles, i si fins ara, l’àrbitre era una mica equànime,
ara ho pot no ser. Les noves regles diuen a partir d’aquesta reforma que tot
allò que fa uns dies no podíem imaginar, ara és possible. Altra cosa és,
insisteixo – si, i repeteixo -, com les empreses ho faran servir a partir d’ara.
Els tòpics de l’empresa autoritària o l’empresa democràtica, ara més que mai,
tindran raó de ser al nostre mercat.
Hi ha dues línies per gestionar
les organitzacions a partir d’ara. Una, veure i seguir veient les relacions
laborals com a competitives, com a la confrontació d’uns i altres, la lluita
entre banc social i banc empresarial, la negociació des d’un punt de vista distributiu
només, que és com hem construït el nostre mercat, però ara, reduint i passant
factura per anar enrere en drets. O una altra, construir-les amb altes dosis de
col·laboració i cooperació. Utilitzant les eines que se li han donat al teixit
empresarial per la construcció intel·ligent d’uns escenaris on puguem fabricar la sortida de tot plegat des de
cada lloc de treball, sabent que la competència no seu a la taula de
negociació, no és present als espais de concertació. La competència és al
mercat, és al deute, és a Alemanya i França, és a Davos, és a les agències, als
mercats internacionals. La competència és en la innovació que deixem de fer. És
en la pèrdua d’oportunitat per construir espais de treball eficients. O com
diuen a Nissan, la competència és a les altres plantes de producció de la
mateixa marca arreu del món. I això exigeix mantenir un estatus de distribució
intel·ligent de la riquesa, no només econòmica, sinó en drets i benestar, i una
generositat important de tots els que per sort tenim feina.
I a vosaltres, treballadors i
treballadores del país, ara us dic que l’ únic futur que ens espera és a les
nostres mans. L’ economia es construeix a partir del treball, i els que encara
en tenim, podem fer un munt de coses per canviar la realitat si ens hi posem d’acord,
i sobretot, si participem. Un dels dèficits que constatem sovint els agents que
intervenim al mercat de treball – els darrers dies m’he vist amb administració,
govern, empreses, sindicats, comitès, etc- és la baixa participació, i que això
esdevé a voltes en manca de massa crítica qualitativa.
Si hagués de fer un full de ruta
pels propers mesos – si algú el vol, que l’agafi, no estic en disposició d’alliçonar
ningú sobre el que li convé – passaria per, primer mobilització, per promoure
la pressió suficient per recuperar algun dels drets que s’han perdut en el
tràmit parlamentari al Congrés, que insisteixo que és històric, sense retorn, i
que no s’explica si algú creu que l’economia repuntarà. Canviar les coses no és
impossible. Busqueu hemeroteques de l’any 2002, on el PP ja va fer-se enrere d’una
reforma. I això s’ha de fer en clau social i en clau catalana. Segon, activació
en els afers de l’ empresa, del futur dels nostres llocs de treball. Preguntem-nos
cada matí que aportem al nostre lloc de treball, a l’empresa, si donem allò que necessita, o
millor dit, el que podem. Demanem-nos què podem fer per millorar, per avançar,
sabent que de les vostres idees, moltes es quedaran pel camí, però la
resignació es el refugi dels febles. I activació també en els afers de
representació dels vostres companys i companyes, en la concertació, en construir
espais de coparticipació en dissenyar en comú amb la vostra empresa com han de
ser les relacions laborals, com s’han de distribuir els drets i deures. El dret
a participar si es fa pels canals reconeguts legalment és protegit, o qui ho vulgui,
per mitjà de sindicats, les lleis atorguen drets i garanties per aquest
exercici de responsabilitat.
La mobilització col·lectiva
acostuma a portar fites. Res s’ha fet sense l’ activació comuna de les
persones. Tenim un potent instrument, la democràcia, que ens permet
expressar-nos. Tenim un altre potent instrument, sense la força del nostre
treball l’economia s’atura. I un altre encara, l’economia ens necessita. Però
res d’això te sentit si ens quedem asseguts expectants. El futur és
col·laboratiu i cooperatiu, i això vol dir que tots hi hem de ser. Si hi som,
el podem canviar, o enriquir, no hi renuncieu !
La destralada que s’acaba de
donar al vell ja paradigma de les relacions laborals que ens ha permès menjar calent
els darrers anys, l’hem de recuperar a partir de menjar de les sobres que ens
queden, per recuperar energia, múscul, participant activament amb el nostre
granet de sorra, en la construcció i reconstrucció. El nou paradigma és doncs, el de mullar-nos
companyes i companys, en el lloc, a l’empresa i amb la vostra societat, que des
de galeres és des d’ on els nostres avis van fabricar-nos un harem. I compte, baixem a galeres amb els rèdits que
tenim del món que ens han deixat; formació, coneixement, etc, però sobretot, sabent que, l'enemic, ja no dorm entre nosaltres, i això demana tàctiques diferents.
