L'espoli al treball. De l'IRPF a les indemnitzacions per acomiadament i l’ADN d’un Estat

    Començo per descriure l’ADN. Hi és que ho porten molt a dins això de desposseir a les persones d’allò que els és connatural per redistribuir-ho sota paràmetres d’una estranya equitat. De fet, tots els estats, en tant que una de les funcions que tenen conferida és la de distribuir oportunitats o riqueses per remoure les desigualtats pròpies dels diferents contextos, poden ser concebuts com espoliadors. L’Estat recapta, i aquest rol li atorga ja de per si un “ofici” de que no pot agradar pas a tothom. Al final, dependrà del gust del consumidor que estigui conforme amb una millor o pitjor distribució posterior dels recursos en benefici dels seus propis interessos (reals o morals).
                Dit això, els estats i la seva maquinària es mouen, com les organitzacions, institucions, grups socials, per tarannàs. Els estats teixeixen cultures fins al punt d’instal·lar un determinat ADN que impregna la seva mantera de fer, de ser, d’actuar davant les problemàtiques què intervenen
                L’independentisme (o sobiranisme) ha utilitzat tradicionalment la retòrica del dèficit fiscal o l’espoli econòmic per justificar el menysteniment reiterat envers Catalunya (i que podríem traslladar als Països Catalans en general). Retòrica no mancada de raó objectiva a partir dels números que se’ns presenten any a any per gent poc sospitosa com el savi Conseller Mas-Colell. Algú pot pensar que l’espoli és circumstancial, fruit d’un context determinat, fins i tot accidental (la crisi !), però quan hom observa que a la vista de les dades no es prenen solucions (ni el PSOE ni el PP han volgut resoldre-ho al llarg de la història), som davant d’un tarannà, d’una acció premeditadament dirigida a l’enriquiment injust per a una distribució discutible; d’un ADN informador de les dinàmiques d’un Estat que la història ha perpetuat (moveu-vos per la nova Llatinoamèrica).
                I parlem ara d’espoli econòmic (o nacional) perquè aquest s’ha abraonat intensament en el benestar de les persones. Perquè l’Estat que ens espolia territorialment genera unes dinàmiques de distribució del botí saquejat en forma d’impostos amb una contradistribució (distribució ineficient) que empobreix més a les zones que havien de ser les seves millors màquines de generar recursos. Els indicadors de pobresa ens ho revelen; la crisi confegida al dèficit fiscal, fan créixer les bosses de pobresa a casa nostra. O dit d’altra forma, l’espoli fiscal que es deriva d’una interpretació maximalista del dèficit fiscal, esdevé un evident espoli social a les persones, que en definitiva veuen minvades les seves expectatives
                Primera entrada al concepte d’espoli social doncs, el que es deriva del greuge d’inversió i despesa territorial que impacta en el benestar de persones i el seu entorn, sigui amb menor inversió real o en afogament de les polítiques socials oferides des del territori. És evident també, que al territori, la distribució de les almoines que hi queden té connotacions ideològiques, i que aquestes es poden fer preservant en major o menor mesura el concepte de “distribució justa”.
                Però aquest tarannà de l’Estat espanyol té també l’entrada “no territorial”, la no nacional. A l’anterior eix nacional-social cal sumar-hi l’eix social-social de les retallades en drets a les persones en què s’ha especialitzat Espanya. Reforma laboral, retallades en pensions (i fer el pitjor sistema de revalorització de pensions d’Europa), retallades en polítiques actives, i seguiríem situant-nos en la derivada ideològica per explicar-les (l’ Estat decideix com a opció ideològica que a recursos escassos menys recursos pels més pobres).
                Però quan om es situa en el terreny de la tributació, a l’Impost de la Renda per exemple, passem d’una opció ideològica o un altre estadi. I passem a un altre estadi perquè per un cantó som a la partida dels ingressos (no de la despesa o distribució de recursos), però també, perquè en funció del que succeeix, només es pot explicar sota el paraigües del tarannà.
                Com s’explica sinó que un Estat que ha decidit retallar les indemnitzacions per acomiadament, que ha produït una devaluació interna de salaris (i en general de drets en el treball), que ha descompost la negociació col·lectiva, retallat les prestacions d’atur i subsidis a les persones que es queden sense feina, ara gosi posar la mà a l’assegurança de vida que tenen les persones quan perden la seva feina ? Com s’explica que aquest Estat hagi decidit ara que les indemnitzacions dels que perden la feina passin a estar subjectes a l’ IRPF ? Això no s’explica sinó és sota la lògica d’un Estat que té al seu ADN l’espoliació a qualsevol preu. Espoliació, lògicament, de persones. La reforma de l’IRPF imposa un espoli social a les persones consistent en fer tributar per aquella indemnització que es rep per la pèrdua no volguda de la feina.
               Efectivament, malgrat sigui amb exempcions, som davant d’un atac sense precedents en la tributació de les rendes “assistencials”. Les indemnitzacions a Espanya eren altes en comparació amb altres estats d’Europa abans d’aquesta crisi (ara menys), però no com a fita de l’Estat del benestar, sinó al contrari. Eren justament el resultat del fracàs de les polítiques actives i de la dificultat en trobar feina un cop perduda – el 60 % dels aturats registrats a o no han treballat mai o fa més d’un any que no treballen.
               La tributació d’una renda assistencial d’aquest tipus, és doncs, un atac al benestar, un retall als nostres drets, però sobretot, el resultat d’un tarannà determinat amb certes dosis d’immoralitat propi d'un Estat Espoliador. Les indemnitzacions que ara es rebrem seran més petites, perquè sinó  ho havíem sigut prou de retallats, ara hem passat a ser també, espoliats en el treball. 

Fusió per escissió; els sindicats no hi poden falta a l'embat a l'Estat

Ahir escoltàvem en Josep M Alvarez, líder de la UGT de Catalunya, i recalco pels més escèptics, de Catalunya amb tota la seva amplitud, doncs n’ha donat sobrades mostres, que en un escenari tant complex com l’ esdevingut per la crisi i les reformes estructurals de les relacions laborals, especialment de la negociació col·lectiva, no es podia menystenir una unificació sindical, a l’estil alemany de confederació única. L’ estil, o model, és el de menys potser ara per ara, però si que és cert que a vegades, la dispersió sindical afebleix el moviment obrer, i més ara. I de fet, aquest debat “unificador” no és aliè a algunes patronals.

Pels més escèptics, comencem per afirmar que la realitat social, el benestar, i si filem prim, la democràcia, hagués estat més feble sense el moviment obrer organitzat. Les cotes de benestar assolit s’expliquen per la intensitat del moviment obrer sindicalitzat en els primers anys de la transició. I això no només passa aquí, sinó arreu del mon, on la diferència entre l’existència de moviments sindicals s’explica per l’existència de drets, millors salaris, i en general, millor benestar i distribució de riqueses. Penseu en el dret social que penseu, segur que al darrera hi ha hagut un representant sindical que l’ha batallat a fons.

La crisi afebleix les estructures sindicals per la via de les reformes, però també en el finançament, i en el fons, en el funcionament estructural – no és gratuït que això passi mentre mana la dreta -. Però també imposa reptes importants, que ben aprofitats, poden fer renéixer el seu esperit més combatiu. Amb la reforma laboral, la negociació col·lectiva i el conflicte s’atomitzen, i això obliga a l’acció sindical organitzada i preparada per baixar a estructures on no eren presents. Per tant, una oportunitat. Però alhora, un repte, doncs amb organitzacions minvades i molts menys recursos han  d’afrontar una reforma a fons de la seva acció.

I és segurament d’aquestes oportunitat i amenaces, dels reptes a afrontar en el més curt termini, que neix una idea europeïtzant d’unificar l’acció sindical, cada cop més única. De fet, hi ha una relació directa entre el creixement dels atacs més agressius al benestar i la unificació de discurs sindical. Unificar acció, diversitat inicial d’organització, i una fusió a més curt o llarg termini en funció de les realitats de cada organització sindical i les penúries que imposi el context econòmic per a elles.

És cert que l’altre gran líder sindical, en Joan Carles Gallego, de CCOO de Catalunya, i reitero, de Catalunya també, s’ha afanyat a explicar que de moment, no és en les prioritats immediates. Però la situació, cada cop més extrema, obliga a obrir la ment, i en els propers congressos de finals d’any a CCOO i al febrer a UGT, serà segur un tema de debat.

I si es planteja el debat d’una hipotètica unificació no hem de perdre de vista que a més enllà de que unifiqui o no totes les sensibilitats d’arrel més social, haurà de fer el plantejament de la que la unificació ha de prendre partit, també, en la escissió de les respectives organitzacions estatals. La realitat demostra que un sindicat unificat sense dependències territorials alienes afronta molt millor les necessitats del territori, per allò de la proximitat. El model basc és un exemple de com la unitat d’acció sovint genera sinèrgies en clau “estat” que afavoreixen el interessos territorials. En tot cas, talment com es fa difícil discutir hores d’ara la necessitat d’un Marc Català de Relacions Laborals, perquè la proximitat de la regulació dona fertilitat al mercat de treball, una acció sindical pròpia sense dependències en el context català, i amb ambició, de Països Catalans, seria, si s’escau, l’escenari òptim. Malgrat hi ha moviments sindicals en clau pròpia, això ja no és suficient.

Fa uns dies la unitat d’acció va fer que tant CCOO com UGT es posicionessin favorablement al canvi de model de finançament, i amb certs tocs d’ambició nacional. És evident que llegeixen en el seu si les corrents més sobiranistes. Corrents cada cop més majoritàries que troben en el sobiranisme identitari algunes vegades, però cada cop més, en el sobiranisme o independentisme pràctic, la sortida més racional a la crisi, a l’embat al benestar, i a l’ofegament que patim com a persones ciutadanes, treballadores, emprenedores o empresàries.

L’embat doncs de la construcció d’una realitat pròpia més efectiva i eficient, que molts opinen que passaria per l’aïllament d’un Estat que empetiteix i empobreix les opcions reals d’afrontar el complex futur que ens espera, no serà possible sense una hipotètica “fusió per escissió” dels dos grans sindicats de les seves dependències estatals. Al final, la fusió serà o no serà, malgrat tot apunti a que s’ha d’explorar, però la escissió, o és o no serem.

Com diu un conegut, sense aviació mai farem la revolució. L’ extrapolació seria aquí que, sense els sindicats – escindits o no, propis o no, però la majoria - mai serem independitzats. Així doncs, en aquest embat, els sindicats hi son cridats i no hi poden faltar, o per qui ho prefereixi, no hi poden faltar per què hi son cridats. Esperem que puguin i sàpiguen aprofitar el debat intern, els reptes i oportunitats, per obrir amb igual intensitat, aquells que no ho hagin fet, el debat de la seva emancipació estatal.

La reforma del canvi de paradigma. És hora d'activar-nos !

La reforma del canvi de paradigma. És hora d’activar-nos !

He tardat uns dies en escriure la blocada de la reforma laboral. L’excés d’informació i bombardeig al que hem estat sotmesos crec que ha permès conèixer l’abast de la reforma des d’un punt de vista tècnic, i moltes coses eren sobreres. En l’apartat de discurs he participat, com sempre, en el dels meus i a les xarxes. Hi ha informació de tot tipus, i us recomano especialment, pels que tingueu inquietuds més tècniques, el bloc de l’ Eduardo Rojo (http://eduardorojoblog.blogspot.com/ ), i sobretot, l’espai de l’ Associació Catalana de Iuslaboralistes, de la que em congratulo de formar-ne part ( www.iuslabor.org ), on a l’espai d’articles trobareu bones aportacions dels millors experts del país. Aportacions, totes, això si, diametralment oposades a les del Salvador del Rey, però que des de la tècnica expliquen la veritat de tot plegat. És per això, que a les aportacions em remeto per l’anàlisi en profunditat. També podeu seguir al meu twitter ( @josepginesta  ) les piulades dels darrers dies, algunes en clau irònica, sobre la “picaresca” que pot portar-nos la reforma laboral.

Dit això, som davant d’una reforma laboral molt profunda. Una reforma laboral que, seguint l’estela de les reformes laborals del PSOE, dibuixa escenaris evidents de flexibilització, sense massa seguretat de les relacions laborals– del flexsecurity ha caigut la segona part -, que dona instruments per flexibilitzar a la baixa el cost social a les empreses – salaris, polítiques socials, beneficis, etc -. Dit d’altra forma, som davant d’un canvi legislatiu que atorga molt de poder al teixit empresarial al país per dibuixar el marc de relacions laborals amb certa dosi de discrecionalitat. Hi ha diferents exemples que s’han anat explicant; període de prova de 12 mesos a tots els contractes indefinits a empreses de fins a 49 treballadors sense indemnització, concatenació de contractes de formació, l’acomiadament, els salaris de tramitació, la possibilitat de rebaixar de salaris, generalització de l’acomiadament de 20 dies que requereix només raons d’estratègia essent desconnectat del factor crisis, i altres. I si, m’aturo per dir-vos que com a país acabem de perdre un importantíssim llençol, el de les autoritzacions dels ERO, que ens donaven joc per fer política industrial, domèstica, però al cap i a la fi, la única que teníem. El nostre marc català, ara, és més testimonial. No em cansaré de dir que fabricar a low cost no és el nostre nínxol de mercat. La batalla del preu és perduda fa temps. I  és un error de càlcul pensar només en l’abaratiment del cost de producció com un instrument per fer-nos competitius.

Però dit això, més enllà d’alguns punts claus com la indemnització i salaris de tramitació, el que dona sobretot la reforma laboral és poder, marge de maniobra i instruments a les empreses. Que després utilitzaran en el sentit que més els convingui. Molts dels empresaris del nostre país, el teixit productiu, les petites i mitjanes empreses del país, saben, que no només amb l’autoritat i el poder progressen els projectes empresarials, l’emprenedoria. La concertació i la participació de les persones esdevé clau en l’èxit de tots els projectes en la societat de la crisi, que ho és també, la de les oportunitats.  Ahir mateix, em va sobtar el discurs de Gay de Montellà al 324, on apel·lava a la concertació com instrument per tirar endavant el país, i a canvis quan la crisi amaini – recuperar drets ? li agafem la paraula ? -, que contrastava amb les primeres reaccions del divendres on apel·lava a una reforma més profunda. Això ratifica que la lletra petita del decret ha sobtat a més d’un.

Més enllà del debat més ideològic, més de flor de pell, més de calat, i que no té discussió possible, en el sentit de que, la classe treballadora té ara un valor econòmic inferior al mercat de treball, i té pèrdua en quant a drets al seu lloc de treball, deixeu-me que agafi el concepte de la concertació i col·laboració per apel·lar-vos a la participació i a la militància activa com a part essencial de l’èxit del nostre país.

I m’explico. La reforma laboral porta confegida una àmplia capacitat d’adaptació de les relacions laborals a les nostres empreses. Podem caure en el tòpic de que tots els emprenedors i empresaris del país només pensen en escanyar els seus treballadors i treballadores per assolir el màxim rendiment, i això no és sempre així. Molt empresariat buscara ara el marge d’adaptació de les condicions laborals a les seves empreses, la flexibilitat interna, i per fer-ho, saben que necessiten del compromís de les persones – i ja no parlo de classe treballadora en aquest cas, perquè no és la percepció d’uns i altres -.

I tant si el busquen com si no, hi haurà un munt de situacions amb les que les empreses necessitaran obrir períodes de negociació o consultes per millorar i adaptar les condicions. I aquí està l’oportunitat i el potencial de la reforma, aquesta capacitat d’amollar condicions a situacions molt particulars, en un mercat on cada cop hi ha més fragmentació i atomització, i on les condicions genèriques ja no són útils. De fet, les darreres tendències en gestió de persones, tant nacionals com internacionals, parlen de la customització de les condicions laborals – en clau de com distribuïm drets, no com els reduïm, i no confondre amb el sistema opt-out -. I que d’aquí en resulti una cosa o una altra, en dependrà la participació de tots nosaltres.

És cert que els bloquejos que es produïen en les negociacions al passat – ai quins temps -, jugaven a favor dels treballadors moltes vegades, per la rigidesa del mercat, tot sigui dit de pas, que tenia raó de ser en el benefici comú i l’ interès general. Però això ha canviat, ha canviat la torna, i ara hi ha molts mecanismes de desbloqueig que passen, senzillament, per la voluntat de l’empresa d’aplicar una mesura, per la seva decisió unilateral. És cert que després hi ha mecanismes de revisió judicial, però atenuats i més febles. Per dir-ho ras i curt, "pagui vostè primer i després reclami".

El canvi de paradigma és evident, hem passat de la hiperprotecció de la figura del treballador com a part feble en una relació laboral, a un escenari en que el feble és més aviat l’empresa, tingui dificultats o no – canvi substancial -. Som en un nou terreny de joc. La crisi, i el canvi d’alguns valors que ha comportat, es quedarà amb nosaltres. La gestió de les organitzacions, de les empreses, ja serà diferent per sempre més. La incertesa és l’estratègia. La precaució la tàctica. I en aquest terreny de joc, ens han canviat les regles, i si fins ara, l’àrbitre era una mica equànime, ara ho pot no ser. Les noves regles diuen a partir d’aquesta reforma que tot allò que fa uns dies no podíem imaginar, ara és possible. Altra cosa és, insisteixo – si, i repeteixo -, com les empreses ho faran servir a partir d’ara. Els tòpics de l’empresa autoritària o l’empresa democràtica, ara més que mai, tindran raó de ser al nostre mercat.

Hi ha dues línies per gestionar les organitzacions a partir d’ara. Una, veure i seguir veient les relacions laborals com a competitives, com a la confrontació d’uns i altres, la lluita entre banc social i banc empresarial, la negociació des d’un punt de vista distributiu només, que és com hem construït el nostre mercat, però ara, reduint i passant factura per anar enrere en drets. O una altra, construir-les amb altes dosis de col·laboració i cooperació. Utilitzant les eines que se li han donat al teixit empresarial per la construcció intel·ligent d’uns escenaris on puguem fabricar la sortida de tot plegat des de cada lloc de treball, sabent que la competència no seu a la taula de negociació, no és present als espais de concertació. La competència és al mercat, és al deute, és a Alemanya i França, és a Davos, és a les agències, als mercats internacionals. La competència és en la innovació que deixem de fer. És en la pèrdua d’oportunitat per construir espais de treball eficients. O com diuen a Nissan, la competència és a les altres plantes de producció de la mateixa marca arreu del món. I això exigeix mantenir un estatus de distribució intel·ligent de la riquesa, no només econòmica, sinó en drets i benestar, i una generositat important de tots els que per sort tenim feina.

I a vosaltres, treballadors i treballadores del país, ara us dic que l’ únic futur que ens espera és a les nostres mans. L’ economia es construeix a partir del treball, i els que encara en tenim, podem fer un munt de coses per canviar la realitat si ens hi posem d’acord, i sobretot, si participem. Un dels dèficits que constatem sovint els agents que intervenim al mercat de treball – els darrers dies m’he vist amb administració, govern, empreses, sindicats, comitès, etc- és la baixa participació, i que això esdevé a voltes en manca de massa crítica qualitativa.

Si hagués de fer un full de ruta pels propers mesos – si algú el vol, que l’agafi, no estic en disposició d’alliçonar ningú sobre el que li convé – passaria per, primer mobilització, per promoure la pressió suficient per recuperar algun dels drets que s’han perdut en el tràmit parlamentari al Congrés, que insisteixo que és històric, sense retorn, i que no s’explica si algú creu que l’economia repuntarà. Canviar les coses no és impossible. Busqueu hemeroteques de l’any 2002, on el PP ja va fer-se enrere d’una reforma. I això s’ha de fer en clau social i en clau catalana. Segon, activació en els afers de l’ empresa, del futur dels nostres llocs de treball. Preguntem-nos cada matí que aportem al nostre lloc de treball,  a l’empresa, si donem allò que necessita, o millor dit, el que podem. Demanem-nos què podem fer per millorar, per avançar, sabent que de les vostres idees, moltes es quedaran pel camí, però la resignació es el refugi dels febles. I activació també en els afers de representació dels vostres companys i companyes, en la concertació, en construir espais de coparticipació en dissenyar en comú amb la vostra empresa com han de ser les relacions laborals, com s’han de distribuir els drets i deures. El dret a participar si es fa pels canals reconeguts legalment és protegit, o qui ho vulgui, per mitjà de sindicats, les lleis atorguen drets i garanties per aquest exercici de responsabilitat.

La mobilització col·lectiva acostuma a portar fites. Res s’ha fet sense l’ activació comuna de les persones. Tenim un potent instrument, la democràcia, que ens permet expressar-nos. Tenim un altre potent instrument, sense la força del nostre treball l’economia s’atura. I un altre encara, l’economia ens necessita. Però res d’això te sentit si ens quedem asseguts expectants. El futur és col·laboratiu i cooperatiu, i això vol dir que tots hi hem de ser. Si hi som, el podem canviar, o enriquir, no hi renuncieu !

La destralada que s’acaba de donar al vell ja paradigma de les relacions laborals que ens ha permès menjar calent els darrers anys, l’hem de recuperar a partir de menjar de les sobres que ens queden, per recuperar energia, múscul, participant activament amb el nostre granet de sorra, en la construcció i reconstrucció.  El nou paradigma és doncs, el de mullar-nos companyes i companys, en el lloc, a l’empresa i amb la vostra societat, que des de galeres és des d’ on els nostres avis van fabricar-nos un harem.  I compte, baixem a galeres amb els rèdits que tenim del món que ens han deixat; formació, coneixement, etc, però sobretot, sabent que, l'enemic, ja no dorm entre nosaltres, i això demana tàctiques diferents.