Fusió per escissió; els sindicats no hi poden falta a l'embat a l'Estat

Ahir escoltàvem en Josep M Alvarez, líder de la UGT de Catalunya, i recalco pels més escèptics, de Catalunya amb tota la seva amplitud, doncs n’ha donat sobrades mostres, que en un escenari tant complex com l’ esdevingut per la crisi i les reformes estructurals de les relacions laborals, especialment de la negociació col·lectiva, no es podia menystenir una unificació sindical, a l’estil alemany de confederació única. L’ estil, o model, és el de menys potser ara per ara, però si que és cert que a vegades, la dispersió sindical afebleix el moviment obrer, i més ara. I de fet, aquest debat “unificador” no és aliè a algunes patronals.

Pels més escèptics, comencem per afirmar que la realitat social, el benestar, i si filem prim, la democràcia, hagués estat més feble sense el moviment obrer organitzat. Les cotes de benestar assolit s’expliquen per la intensitat del moviment obrer sindicalitzat en els primers anys de la transició. I això no només passa aquí, sinó arreu del mon, on la diferència entre l’existència de moviments sindicals s’explica per l’existència de drets, millors salaris, i en general, millor benestar i distribució de riqueses. Penseu en el dret social que penseu, segur que al darrera hi ha hagut un representant sindical que l’ha batallat a fons.

La crisi afebleix les estructures sindicals per la via de les reformes, però també en el finançament, i en el fons, en el funcionament estructural – no és gratuït que això passi mentre mana la dreta -. Però també imposa reptes importants, que ben aprofitats, poden fer renéixer el seu esperit més combatiu. Amb la reforma laboral, la negociació col·lectiva i el conflicte s’atomitzen, i això obliga a l’acció sindical organitzada i preparada per baixar a estructures on no eren presents. Per tant, una oportunitat. Però alhora, un repte, doncs amb organitzacions minvades i molts menys recursos han  d’afrontar una reforma a fons de la seva acció.

I és segurament d’aquestes oportunitat i amenaces, dels reptes a afrontar en el més curt termini, que neix una idea europeïtzant d’unificar l’acció sindical, cada cop més única. De fet, hi ha una relació directa entre el creixement dels atacs més agressius al benestar i la unificació de discurs sindical. Unificar acció, diversitat inicial d’organització, i una fusió a més curt o llarg termini en funció de les realitats de cada organització sindical i les penúries que imposi el context econòmic per a elles.

És cert que l’altre gran líder sindical, en Joan Carles Gallego, de CCOO de Catalunya, i reitero, de Catalunya també, s’ha afanyat a explicar que de moment, no és en les prioritats immediates. Però la situació, cada cop més extrema, obliga a obrir la ment, i en els propers congressos de finals d’any a CCOO i al febrer a UGT, serà segur un tema de debat.

I si es planteja el debat d’una hipotètica unificació no hem de perdre de vista que a més enllà de que unifiqui o no totes les sensibilitats d’arrel més social, haurà de fer el plantejament de la que la unificació ha de prendre partit, també, en la escissió de les respectives organitzacions estatals. La realitat demostra que un sindicat unificat sense dependències territorials alienes afronta molt millor les necessitats del territori, per allò de la proximitat. El model basc és un exemple de com la unitat d’acció sovint genera sinèrgies en clau “estat” que afavoreixen el interessos territorials. En tot cas, talment com es fa difícil discutir hores d’ara la necessitat d’un Marc Català de Relacions Laborals, perquè la proximitat de la regulació dona fertilitat al mercat de treball, una acció sindical pròpia sense dependències en el context català, i amb ambició, de Països Catalans, seria, si s’escau, l’escenari òptim. Malgrat hi ha moviments sindicals en clau pròpia, això ja no és suficient.

Fa uns dies la unitat d’acció va fer que tant CCOO com UGT es posicionessin favorablement al canvi de model de finançament, i amb certs tocs d’ambició nacional. És evident que llegeixen en el seu si les corrents més sobiranistes. Corrents cada cop més majoritàries que troben en el sobiranisme identitari algunes vegades, però cada cop més, en el sobiranisme o independentisme pràctic, la sortida més racional a la crisi, a l’embat al benestar, i a l’ofegament que patim com a persones ciutadanes, treballadores, emprenedores o empresàries.

L’embat doncs de la construcció d’una realitat pròpia més efectiva i eficient, que molts opinen que passaria per l’aïllament d’un Estat que empetiteix i empobreix les opcions reals d’afrontar el complex futur que ens espera, no serà possible sense una hipotètica “fusió per escissió” dels dos grans sindicats de les seves dependències estatals. Al final, la fusió serà o no serà, malgrat tot apunti a que s’ha d’explorar, però la escissió, o és o no serem.

Com diu un conegut, sense aviació mai farem la revolució. L’ extrapolació seria aquí que, sense els sindicats – escindits o no, propis o no, però la majoria - mai serem independitzats. Així doncs, en aquest embat, els sindicats hi son cridats i no hi poden faltar, o per qui ho prefereixi, no hi poden faltar per què hi son cridats. Esperem que puguin i sàpiguen aprofitar el debat intern, els reptes i oportunitats, per obrir amb igual intensitat, aquells que no ho hagin fet, el debat de la seva emancipació estatal.

La reforma del canvi de paradigma. És hora d'activar-nos !

La reforma del canvi de paradigma. És hora d’activar-nos !

He tardat uns dies en escriure la blocada de la reforma laboral. L’excés d’informació i bombardeig al que hem estat sotmesos crec que ha permès conèixer l’abast de la reforma des d’un punt de vista tècnic, i moltes coses eren sobreres. En l’apartat de discurs he participat, com sempre, en el dels meus i a les xarxes. Hi ha informació de tot tipus, i us recomano especialment, pels que tingueu inquietuds més tècniques, el bloc de l’ Eduardo Rojo (http://eduardorojoblog.blogspot.com/ ), i sobretot, l’espai de l’ Associació Catalana de Iuslaboralistes, de la que em congratulo de formar-ne part ( www.iuslabor.org ), on a l’espai d’articles trobareu bones aportacions dels millors experts del país. Aportacions, totes, això si, diametralment oposades a les del Salvador del Rey, però que des de la tècnica expliquen la veritat de tot plegat. És per això, que a les aportacions em remeto per l’anàlisi en profunditat. També podeu seguir al meu twitter ( @josepginesta  ) les piulades dels darrers dies, algunes en clau irònica, sobre la “picaresca” que pot portar-nos la reforma laboral.

Dit això, som davant d’una reforma laboral molt profunda. Una reforma laboral que, seguint l’estela de les reformes laborals del PSOE, dibuixa escenaris evidents de flexibilització, sense massa seguretat de les relacions laborals– del flexsecurity ha caigut la segona part -, que dona instruments per flexibilitzar a la baixa el cost social a les empreses – salaris, polítiques socials, beneficis, etc -. Dit d’altra forma, som davant d’un canvi legislatiu que atorga molt de poder al teixit empresarial al país per dibuixar el marc de relacions laborals amb certa dosi de discrecionalitat. Hi ha diferents exemples que s’han anat explicant; període de prova de 12 mesos a tots els contractes indefinits a empreses de fins a 49 treballadors sense indemnització, concatenació de contractes de formació, l’acomiadament, els salaris de tramitació, la possibilitat de rebaixar de salaris, generalització de l’acomiadament de 20 dies que requereix només raons d’estratègia essent desconnectat del factor crisis, i altres. I si, m’aturo per dir-vos que com a país acabem de perdre un importantíssim llençol, el de les autoritzacions dels ERO, que ens donaven joc per fer política industrial, domèstica, però al cap i a la fi, la única que teníem. El nostre marc català, ara, és més testimonial. No em cansaré de dir que fabricar a low cost no és el nostre nínxol de mercat. La batalla del preu és perduda fa temps. I  és un error de càlcul pensar només en l’abaratiment del cost de producció com un instrument per fer-nos competitius.

Però dit això, més enllà d’alguns punts claus com la indemnització i salaris de tramitació, el que dona sobretot la reforma laboral és poder, marge de maniobra i instruments a les empreses. Que després utilitzaran en el sentit que més els convingui. Molts dels empresaris del nostre país, el teixit productiu, les petites i mitjanes empreses del país, saben, que no només amb l’autoritat i el poder progressen els projectes empresarials, l’emprenedoria. La concertació i la participació de les persones esdevé clau en l’èxit de tots els projectes en la societat de la crisi, que ho és també, la de les oportunitats.  Ahir mateix, em va sobtar el discurs de Gay de Montellà al 324, on apel·lava a la concertació com instrument per tirar endavant el país, i a canvis quan la crisi amaini – recuperar drets ? li agafem la paraula ? -, que contrastava amb les primeres reaccions del divendres on apel·lava a una reforma més profunda. Això ratifica que la lletra petita del decret ha sobtat a més d’un.

Més enllà del debat més ideològic, més de flor de pell, més de calat, i que no té discussió possible, en el sentit de que, la classe treballadora té ara un valor econòmic inferior al mercat de treball, i té pèrdua en quant a drets al seu lloc de treball, deixeu-me que agafi el concepte de la concertació i col·laboració per apel·lar-vos a la participació i a la militància activa com a part essencial de l’èxit del nostre país.

I m’explico. La reforma laboral porta confegida una àmplia capacitat d’adaptació de les relacions laborals a les nostres empreses. Podem caure en el tòpic de que tots els emprenedors i empresaris del país només pensen en escanyar els seus treballadors i treballadores per assolir el màxim rendiment, i això no és sempre així. Molt empresariat buscara ara el marge d’adaptació de les condicions laborals a les seves empreses, la flexibilitat interna, i per fer-ho, saben que necessiten del compromís de les persones – i ja no parlo de classe treballadora en aquest cas, perquè no és la percepció d’uns i altres -.

I tant si el busquen com si no, hi haurà un munt de situacions amb les que les empreses necessitaran obrir períodes de negociació o consultes per millorar i adaptar les condicions. I aquí està l’oportunitat i el potencial de la reforma, aquesta capacitat d’amollar condicions a situacions molt particulars, en un mercat on cada cop hi ha més fragmentació i atomització, i on les condicions genèriques ja no són útils. De fet, les darreres tendències en gestió de persones, tant nacionals com internacionals, parlen de la customització de les condicions laborals – en clau de com distribuïm drets, no com els reduïm, i no confondre amb el sistema opt-out -. I que d’aquí en resulti una cosa o una altra, en dependrà la participació de tots nosaltres.

És cert que els bloquejos que es produïen en les negociacions al passat – ai quins temps -, jugaven a favor dels treballadors moltes vegades, per la rigidesa del mercat, tot sigui dit de pas, que tenia raó de ser en el benefici comú i l’ interès general. Però això ha canviat, ha canviat la torna, i ara hi ha molts mecanismes de desbloqueig que passen, senzillament, per la voluntat de l’empresa d’aplicar una mesura, per la seva decisió unilateral. És cert que després hi ha mecanismes de revisió judicial, però atenuats i més febles. Per dir-ho ras i curt, "pagui vostè primer i després reclami".

El canvi de paradigma és evident, hem passat de la hiperprotecció de la figura del treballador com a part feble en una relació laboral, a un escenari en que el feble és més aviat l’empresa, tingui dificultats o no – canvi substancial -. Som en un nou terreny de joc. La crisi, i el canvi d’alguns valors que ha comportat, es quedarà amb nosaltres. La gestió de les organitzacions, de les empreses, ja serà diferent per sempre més. La incertesa és l’estratègia. La precaució la tàctica. I en aquest terreny de joc, ens han canviat les regles, i si fins ara, l’àrbitre era una mica equànime, ara ho pot no ser. Les noves regles diuen a partir d’aquesta reforma que tot allò que fa uns dies no podíem imaginar, ara és possible. Altra cosa és, insisteixo – si, i repeteixo -, com les empreses ho faran servir a partir d’ara. Els tòpics de l’empresa autoritària o l’empresa democràtica, ara més que mai, tindran raó de ser al nostre mercat.

Hi ha dues línies per gestionar les organitzacions a partir d’ara. Una, veure i seguir veient les relacions laborals com a competitives, com a la confrontació d’uns i altres, la lluita entre banc social i banc empresarial, la negociació des d’un punt de vista distributiu només, que és com hem construït el nostre mercat, però ara, reduint i passant factura per anar enrere en drets. O una altra, construir-les amb altes dosis de col·laboració i cooperació. Utilitzant les eines que se li han donat al teixit empresarial per la construcció intel·ligent d’uns escenaris on puguem fabricar la sortida de tot plegat des de cada lloc de treball, sabent que la competència no seu a la taula de negociació, no és present als espais de concertació. La competència és al mercat, és al deute, és a Alemanya i França, és a Davos, és a les agències, als mercats internacionals. La competència és en la innovació que deixem de fer. És en la pèrdua d’oportunitat per construir espais de treball eficients. O com diuen a Nissan, la competència és a les altres plantes de producció de la mateixa marca arreu del món. I això exigeix mantenir un estatus de distribució intel·ligent de la riquesa, no només econòmica, sinó en drets i benestar, i una generositat important de tots els que per sort tenim feina.

I a vosaltres, treballadors i treballadores del país, ara us dic que l’ únic futur que ens espera és a les nostres mans. L’ economia es construeix a partir del treball, i els que encara en tenim, podem fer un munt de coses per canviar la realitat si ens hi posem d’acord, i sobretot, si participem. Un dels dèficits que constatem sovint els agents que intervenim al mercat de treball – els darrers dies m’he vist amb administració, govern, empreses, sindicats, comitès, etc- és la baixa participació, i que això esdevé a voltes en manca de massa crítica qualitativa.

Si hagués de fer un full de ruta pels propers mesos – si algú el vol, que l’agafi, no estic en disposició d’alliçonar ningú sobre el que li convé – passaria per, primer mobilització, per promoure la pressió suficient per recuperar algun dels drets que s’han perdut en el tràmit parlamentari al Congrés, que insisteixo que és històric, sense retorn, i que no s’explica si algú creu que l’economia repuntarà. Canviar les coses no és impossible. Busqueu hemeroteques de l’any 2002, on el PP ja va fer-se enrere d’una reforma. I això s’ha de fer en clau social i en clau catalana. Segon, activació en els afers de l’ empresa, del futur dels nostres llocs de treball. Preguntem-nos cada matí que aportem al nostre lloc de treball,  a l’empresa, si donem allò que necessita, o millor dit, el que podem. Demanem-nos què podem fer per millorar, per avançar, sabent que de les vostres idees, moltes es quedaran pel camí, però la resignació es el refugi dels febles. I activació també en els afers de representació dels vostres companys i companyes, en la concertació, en construir espais de coparticipació en dissenyar en comú amb la vostra empresa com han de ser les relacions laborals, com s’han de distribuir els drets i deures. El dret a participar si es fa pels canals reconeguts legalment és protegit, o qui ho vulgui, per mitjà de sindicats, les lleis atorguen drets i garanties per aquest exercici de responsabilitat.

La mobilització col·lectiva acostuma a portar fites. Res s’ha fet sense l’ activació comuna de les persones. Tenim un potent instrument, la democràcia, que ens permet expressar-nos. Tenim un altre potent instrument, sense la força del nostre treball l’economia s’atura. I un altre encara, l’economia ens necessita. Però res d’això te sentit si ens quedem asseguts expectants. El futur és col·laboratiu i cooperatiu, i això vol dir que tots hi hem de ser. Si hi som, el podem canviar, o enriquir, no hi renuncieu !

La destralada que s’acaba de donar al vell ja paradigma de les relacions laborals que ens ha permès menjar calent els darrers anys, l’hem de recuperar a partir de menjar de les sobres que ens queden, per recuperar energia, múscul, participant activament amb el nostre granet de sorra, en la construcció i reconstrucció.  El nou paradigma és doncs, el de mullar-nos companyes i companys, en el lloc, a l’empresa i amb la vostra societat, que des de galeres és des d’ on els nostres avis van fabricar-nos un harem.  I compte, baixem a galeres amb els rèdits que tenim del món que ens han deixat; formació, coneixement, etc, però sobretot, sabent que, l'enemic, ja no dorm entre nosaltres, i això demana tàctiques diferents.

Indemnitzacions, salaris, convenis, algunes reflexions sobre la reforma laboral que ens caurà

Fa dies que escolto i departeixo amb col·legues i professionals de les relacions laborals sobre el camí que ha de seguir la reforma laboral. Gent assenyada, experta, amb experiència. Tots tenen una part de raó. O dit d’altra forma, entre tots, fan la raó. I és que resoldre el paradigma de com fer un mercat més flexible i adaptable als reptes futurs, garantint un treball digne, de qualitat i amb respecte als drets de les persones, no és una tasca gens fàcil.

De fet, el primer gran escull és la desconfiança que plana en general sobre els interessos contraposats dels agents que intervenen en el mercat de treball. Fruit de que els guanys socials han anat acompanyats sovint d’un esperit de confrontació, de competició en la negociació, i no d’un esperit cooperatiu i col·laboratiu en l’assoliment d’una fita comuna. Segurament som massa captius de la història i de com s’han assolit els guanys de la classe obrera. Segurament és un tret cultural, però hi ha països, potser fruit de la seva maduresa democràtica, que ho han sabut superar. En el nostre cas, malgrat algunes excepcions, no hem estat capaços. I l’ origen no és només històric, cultural. Siguem crítics. És divers; manca de formació de quadres sindicals, manca d’implicació dels propis treballadors i baixa sindicalització, pors, manca de transparència empresarial, corporativisme patronal, i tot un seguit d’estigmes que els nous temps han de trencar si ens en volem sortir.

El mercat de treball és divers, i no hi haurà solucions màgiques sinó som capaços d’entendre-ho. L’ocupació es concentra, fonamentalment, en petites i mitjanes empreses, i si la reforma laboral no és capaç de recollir aquesta realitat, fracassarà de nou. No es poden fixar marcs que afavoreixin només als grans – de les dues bandes -. I això significa que hem d’apostar per apropar la fixació de condicions de treball o de normes als centres de treball. Els convenis, condicions, o normes, s’han d’adaptar a les peculiaritats dels mitjans i petits també. Però quan fem aquesta assenyada afirmació no podem deixar de costat els perills i riscos que això comporta. La posició negociadora dels treballadors en empreses de reduïda dimensió no és la mateixa que en empreses grans o en àmbits sectorials. En un escenari de desconcentració de la negociació a l’empresa, o al centre, es pot donar una posició dominant o d’abús de poder empresarial que fins i tot pugui comportar competència deslleial amb d’altres empreses del sector per la via de fixació condicions precàries.  Entre la flexibilitat que necessitem i la precarietat que en pot resultar, potser es pot trobar un règim de negociació tutelat que garanteixi objectius i resultats. Conveni d’empresa doncs no és una solució per si mateix, sinó garanteix després que el resultat es assumible des d’un país que aposta per un treball digne i de qualitat, i en el cas català, que a més, té instruments per adaptar les seves peculiaritats.

Sobre les indemnitzacions, alguns propugnen que s’han de rebaixar per raó de costos. Els costos laborals no tenen només la derivada en la indemnització – que recordem que no és un cost només, sinó un dret i una garantia per les persones treballadores -, sinó que tenen com a part essencial els salaris i cotitzacions. De fet, ja s’ha fet una reducció important de les indemnitzacions, ampliant el marc dels acomiadaments econòmics amb indemnització de 20 dies i generalitzant la contractació amb indemnització de 33 dies. La reducció generalitzada de les indemnitzacions no crearà ocupació, doncs no produirà una reducció immediata dels costos ordinaris de producció - que recordem, són de sortida -, i a més, revertirà en generar masses arbitrarietats o abusos. Altres la fonamenten en que afavorirà la mobilitat al mercat de treball. Però això és confondre naps amb cols. La mobilitat al mercat de treball, certament baixa en el nostre mercat, és una conseqüència no negativa de determinats mercats, és a dir, que no és dolenta, però mai ha de ser l’objectiu essencial. De fet, la promoció de la mobilitat com a objectiu té una altra finalitat, que no és altra que la de reduir cost a base de fomentar precarietat laboral. Quin sentit té promoure la mobilitat si el que busquem és el compromís de les persones per tirar endavant les nostres empreses ? De fet, la indemnització, en el fons, i molt sovint, és l’ instrument que garanteix el respecte als drets de les persones a les organitzacions. Atenuar-ho, per tant, és el que és.
El problema, pel que fa a costos, segurament rau en que siguem capaços de lligar salaris a resultats – no només a productivitat -, que siguem capaços de fixar fluctuacions en els salaris en relació parcialment proporcional a la situació de l’empresa i del mercat. Però això, es assumible, sempre que parlem de mesures conjunturals, és a dir, que si la borsa dels èxits baixa, com en la situació actual, els salaris s’estabilitzen, però que quan l’èxit torna, es recupera el poder adquisitiu. Les estructures retributives a les organitzacions han de ser flexibles i parcialment variables. Això és una màxima raonable, des d’un punt de vista tècnic, per fer sostenibles les organitzacions. Però també ho és que no es pot propugnar un marc d’estabilitat salarial, o fins i tot, de lligar salaris a retribucions variables o oscil·lants sinó fixem dues màximes en paral·lel. La primera, que les institucions i poders públics siguin lleials a la màxima, fixant congelacions també en els costos dels serveis essencials de forma que es sostingui el creixement del cost de la vida, ja que de no ser així, la pèrdua de poder adquisitiu actua en contra. La segona, que les empreses entenguin que aquesta màxima no és en benefici de millorar comptes de resultats només, ni dels beneficis a curt termini, sinó en fer sostenibles i competitives les organitzacions.

La reforma laboral que ens caurà aquesta setmana, portarà de tot i més. Però en tot cas, el repte més important, no ens el portarà. El gran repte, el de superar en la nova economia el paradigma de la confrontació en la gènesi de les solucions, pel de la necessària col·laboració i cooperació de tots, seguirà depenent de tot el conjunt d’agents i intermediaris que ens movem en el mercat de treball. Maduresa, sentit comú i bon esperit, n’hi ha a tot arreu. Falta només que a més de voluntats, es donin alguns instruments per fer-ho confluir.

Les claus de la reforma laboral I. Context (the economy, stupid !)

És l’economia, estúpid ! 

Aquesta famosa frase que es va fer cèlebre a la campanya del 1992 de Bill Clinton l’estem fent molt recurrent . I jo, no vull ser menys, i la faig meva.

L’ atur, i que la crisi s’hagi aferrat tant acarnissadament amb l’ocupació, no és per culpa de la regulació de les relacions laborals, del marc legal. Qui es pensi que la reforma laboral, portarà, per si mateixa, grans dosis d’ocupació i llocs de treball, va errat. Que no hi hagi ponts ni passeres ja no és un factor essencial de la productivitat de la majoria d’organitzacions. El temps, i la seva distribució marcial, i atorgar al treball valor en relació a aquest, és un contrasentit en bona part de les empreses. Que els salaris creixin d’una forma o altra no portarà demanda. Que les mútues empaitin més o menys, no generarà comandes a les empreses. I podria seguir afegint exemples.

La reforma laboral, com ja va passar a l’any 2010, té dos grans objectius pel govern. Un primer, aquella màxima de que quan les coses toquen fons, potser és el moment de canviar-les o millorar-les – aquesta, jo la comparteixo, si bé, amb matisos en el sentit -. Un segon, donar un missatge de rigor, seriositat o solvència fèrrica als mercats internacionals, als experts de la OCDE i als socis europeus. Fer de patró autoritari reporta rendiments en l’estat d’opinió dels experts internacionals, ja que els pot fer augurar bones expectatives, dona imatge de rigor en la gestió del conflicte intern i posa les bases d’un determinat model de creixement que pot ser atractiu per alguns. O com a mínim fins aquest cap de setmana on el globus sonda d’ S&P sembla que dona la volta a la truita i recupera aquella màxima del progressisme de que a més retalls, més defalliment de l’economia.

Dit això, si, ens hi hem de posar, perquè la reforma del PSOE va ser un veritable nyap. Però dit això també, qui es pensi que la reforma laboral ha de ser una excusa per aplicar la màquina de podar – enrere queden els temps de les tisores ja -, al marc laboral, per construir, sota la farsa de la productivitat, un model de baix cost de producció, baixa qualitat d’ocupació i precarietat, s’està equivocant. L’ anhel·lada maqui-la d’ Europa, ja no serà Espanya, ni Catalunya, ni el País Valencià, i mai més ho tornaran ser, perquè per molt que baixin els costos de producció, sempre seran més cars que a molts altres indrets. Si, soc com l’all, ja que això ho he reiterat i repetit els darrers anys moltes vegades.

Les claus de la reforma es mouen formalment sobre alguns temes – flexibilitat interna, absentisme, etc – per modernitzar el marc laboral i encarar un nou model productiu, i en realitat, les pressions pul·lulen sobre alguns d’altres – indemnitzacions, flexibilitat externa, comptadors a zero, etc -, és a dir, sobre les bases d’un model de baix cost. Construir un còctel a mida, sembla ser un resultat impossible. L’escenari de la reforma del 2010, pocs acords i de baixa intensitat, es reprodueix en el marc del diàleg social. La responsabilitat és de tothom, i es fa difícil poder discernir on acaba la responsabilitat en cedir i on comença la irresponsabilitat de l’haver cedit.

I així doncs, tot sembla apuntar que Rajoy i el seu equip hauran de decidir els punts més candents; costos laborals i negociació. Hauran de decidir si es redueixen els costos laborals per la via de les bonificacions, incentius, congelació salarial, i la fal·làcia de les indemnitzacions. Sobre si les mesures han de ser conjunturals – mentre hi hagi crisi – o estructurals – indefinidament -. I sobre l’abast de la negociació col·lectiva, on no només hi ha interessos materials, sinó on també n’hi ha dels propis agents socials, patronals, més de caire corporatiu i que tenen a veure amb la pèrdua de pes específic en el marc de la negociació col·lectiva.

El segon capítol, en una estona, sobre el contingut de la reforma.