El cost real a retallar de La Casa de Sa Majestat el Rei (30 milions d'euros)

És cert que una cosa és el que faci un gendre, i una altra, el que al sogre puguem atribuir-li. És cert que no és necessàriament una lògica de vasos comunicants com deia algú avui. Però el que si que és cert és que la poca transparència i el tràfic d'influències ha estat determinant en els negocis que hagi pogut tirar endavant el Sr. Undargarín, gendre del Rei Joan Carles. Més enllà de que siguin més o menys clars i nets els negocis, una primera conclusió de tot plegat és que ser gendre d' algú, és una bona tarja de visita per qualsevol botiga de betes i fils.

Dit això, mentre l' ex-jugador del magnífic dream team d' handbol del FC Barcelona passa el calvari de rigor, si que convé recordar el cost indecent que té una institució poc representativa i democràtica com és la Casa Reial espanyola, poc amollada als sistemes de política moderna.

És per això que recupero un extracte d'una blocada que ja vaig fer fa uns mesos sobre el cost del que en aquell moment anomenava com el polític millor pagat de l' Estat; el rei d' Espanya.

Sobre la condició de polític del Rei, pels menys avesats a aquestes qüestions, cal dir que l’article 56 de la Constitució espanyola de 1978 estableix que el Rei és el Cap de l’ Estat, i d’ entre les atribucions que li atorga l’article 62, trobem funcions eminentment polítiques, com són sancionar i promulgar lleis. El Rei doncs, ja no ho és per atribució divina, ni per terratinent o dominador dels exèrcits com antigament passava. Ho és perquè una norma jurídica li reconeix, però a més, li atorga els poders, en clau d’ organització política.

Aquest any 2011, la Casa del Rei, va rebre una assignació econòmica de 8,4 milions d’euros. Cal tenir en compte que, a aquesta assignació en forma de salari, se li ha d’afegir despeses diverses amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat, com ara la seguretat, personal civil al servei del Rei – si amigues i amics, li paguen, a més de les despeses, els servents -, o desplaçaments a l’estranger, que abona el Ministeri d’Assumptes Exteriors, o fins i tot, els 60 vehicles oficials de que disposa, que es consideren inclosos dins del Parc Mòbil de l’ Estat i s’inclou dins del pressupost del Ministeri d’Hisenda.

Amb tot, la despesa de la casa del Rei pot estar al voltant dels 30 milions d’euros per any, salari, digne de marajà. Aquesta assignació està blindada constitucionalment també, atès que l’article 65, estableix que el Rei rebrà una quantitat global que ell distribuirà lliurement pel sosteniment de la seva família i la seva casa. Dit d’altra forma, la prole té el plat a taula abans d’arribar perquè entre tots li haurem de posar perquè així ho diu la Carta Magna.

Més enllà de que per republicà no crec en aquesta institució, en hores de penúries, encara hi puc creure menys. Però a més, i ara més que mai, la transparència ha de ser no només una mesura estètica, sinó una obligació i per tota la despesa que se li pot atribuir, directa i indirectament. Però sobretot, és un bon moment per aplicar una bona tisorada al dispendi injustificat. Si retallem sanitat, recerca, ensenyament o televisió, perquè no hem de retallar en una cosa tant poc útil per la majoria com la Casa del Rei ?

A voltes sobre el Referendum Grec

Per Àngels Cabases, Ignasi Llorente, i Josep Ginesta

La UE ha actuat tard i malament amb la qüestió del deute grec. Moltes eren les veus de les crítiques condicions del deute de molts països, i no ha estat fins que els mercats se n’han aprofitat i han posat l’ ai al cor que han decidit actuar.

Els límits entre la sobirania pròpia dels estats i la sobirania compartida fruit d’una unitat com la UE o altres aforaments internacionals, som a vegades, poc clars, i en política econòmica, en la intervenció sobre quines i quantes mesures cal aplicar, i el seu calat a cada país en risc, en son un clar exemple. El pla de rescat grec, clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. Tothom s’ha de prémer el cinturó. Tothom ha d’aplicar l’austeritat o la intel·ligència en les seves partides de despesa. Tothom ha de ser capaç de falcar la seva economia de forma conseqüent i solidària, de forma que el temut efecte dominó, o el castell de naips, faci que tot el sistema caigui – no que estigui en perill, que això, ja hi és -.

Però aquestes urgències, aquestes obligacions nacionals que tenen a veure, en part, amb la responsabilitat transnacional també, no poden anar contra la democràcia interna dels estats, contra el seu dret a decidir, contra la transparència i claredat de tot allò que es fa. Convé donar la paraula als pobles, ni que sigui per fer caure als governants que no han sabut endreçar la seva economia o que han actuat irresponsablement.

Tot és molt complex de comprendre, les connexions, els efectes dels moviments interns en clau internacional, les dades, els mercats, però a l’era del coneixement i de la informació, pretendre coartar la llibertat de decidir sota el prisma de que la gent no hi entén i que serà manipulada, és una excusa, en alguns casos, de malpagador. Qui té por de ser transparent i clar, qui té por d’explicar la seva gestió ? Com s’ha gestat la gènesi de les darreres revolucions i moviments socials sinó a partir de fer córrer la informació ? Ans al contrari, convé un canvi de paradigma en l’exercici de la democràcia als estats, i el cas Grec, malgrat les urgències que imperen ara mateix, és un cas en que es posa tota la carn a la graella. Que els Grecs puguin decidir, si volen pena de mort o missió suïcida, és una opció socialment sostenible.

En el fons, es tant com dir que és millor una democràcia i el dret a decidir amb totes les seves imperfeccions, però que parteix de la necessitat de fer palès la participació dels individus en els seus designis més importants, que el paternalisme que si que pot ser imperiosament manipulador, per captiu d’uns mercats cada cop més poderosos, més capriciosos, o de governants que poden actuar als dictats d’interessos econòmics més o menys impurs. Tant per tant, que decideixin.

Hi ha qui diu que és una sortida airosa pel Govern Papandreu. Pensem que no ho és tant, que haver d’explicar la seva gestió, el resultats, i el més arriscat segurament, les grans contradiccions que arrossega el seu deute – del que pengen ni més ni menys que importantíssims fons de pensions d’alemanya i alguns importants conglomerats financers -, i com es va apostar per un deute d’un país que semblava tant irreverent i poc raonable amb la seva política econòmica. Nosaltres hem sabut ara del poc rigor grec, però alguns ho sabien fa temps, i en canvi, jugaven la partida. La transparència ens pot donar llum a un problema que condicionarà les vides presents i futures de moltes generacions, i d’aquesta transparència n’han de sortir tots i cadascun dels imperfectes gestors de l’economia nacional i internacional, i òbviament, quines estretors de cinturó ha de suportar cada societat, cada economia, cada individu, de forma que no es faci pagar penyora només als de sempre. 

La nota que cal posar a la UE amb tot el procés del rescat grec és un suspens. La seva definició i negociació, ha estat lenta, amb indecisions, i per etapes. Clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. El pla de rescat grec ha obert un meló quin ha de ser l’àmbit geogràfic a preguntar Grècia o tota europa ?

I abonant la idea dels referèndums i el dret a decidir, lògicament, apostem per que s’ extrapoli a d’altres terrenys, i perquè no, a un gran referèndum europeu sobre la qüestió. Democràcia i transparència, és un dels millors antídots per unes societats que han de ser necessàriament sostenibles, econòmica i socialment.