La pinça al Marc Català de Relacions Laboral de la #reformalaboral i el #deficitfiscal

La pinça al Marc Català de Relacions Laborals de la #reformalaboral i el #dèficitfiscal

El món del treball als Països Catalans està de dol. Està de dol perquè en contra del que puguem pensar, ja hem deixat de ser motor de l’economia estatal després de l’acarnissament que la crisi ha tingut amb l’ocupació i l’atur al conjunt d’ells. En efecte, les taxes parlen per si soles, i és que en dades EPA del primer trimestre, les darreres que tenim, al conjunt del territori tenim una taxa d’atur del 24,54 %, mentre que la mitjana estatal és del 24,44 %. Òbviament, si som per sota de la mitjana, no som motor de res. Catalunya amb el 22,16%, País Valencià amb el 27,32% i Illes Balears amb el 28,01 %, contrasten amb les xifres d’altres territoris, com Navarra amb 16,34% o País Basc amb un 13,55% - on resulta evident que un millor finançament, alguna cosa hi té a veure-. Especialment vergonyant les taxes d’atur juvenil, que arriben al 51,10%, al costat de taxes com les d’Alemanya 7,9%, Àustria 8,6% o la mitjana de la UE del 22,10%.

                Aquest context de pressió sobre l’economia i el mercat de treball, però també, de pressió social dels milers de ciutadans del conjunt, molts dels quals, amb ajuts i prestacions finalitzades, esdevé asfixiant pel govern, institucions i economies familiars. De fet, els gairebé 1,7 milions d’aturats que hi ha al conjunt és la xifra més alta d’aturats que mai hi ha hagut. Si bé, en taxes absolutes, encara no hem superat algun escull dels anys 90 amb taxes d’atur una mica superiors, en magnitud global de persones afectades, pel creixement en població, si que ja l’hem superat amb escreix. Tot plegat, un drama social d’efectes incalculables.

                I és un drama social d’efectes incalculables perquè no només té un efecte directe amb la crisi econòmica i els efectes sobre la destrucció d’ocupació i manca de creació de llocs de treball que ha tingut, sinó que també, és directament relacionada amb la manca de mecanismes per gestionar les polítiques actives que des d’un punt de vista competencial tenim. En efecte, a les polítiques actives per la creació d’ocupació hi tenim, per una banda tot el que serien instruments públics i serveis per a la orientació dels aturats, però també la seva formació, bonificacions a empreses, i tot allò que podem dir que faria que els aturats, puguin tenir oportunitats, i especialment, per tal que els que haurien de transitar cap a altres sectors -construcció, agricultura, etc.- on trobar feina, doncs puguin fer-ho. I aquí, en aquest espai de polítiques actives és on tenim el primer gran escull, ja que a més del dèficit històric en fons de formació que es quedaven a Madrid malgrat les sentències del Tribunal Constitucional (desobeïdes pels governs del PP primer i del PSOE després), ara ens trobem que les retallades pressupostàries faran que, per exemple, el SOC vegi retallats els seus recursos en no menys d’un 57 %. Malgrat es pugui fer una gestió eficient dels recursos, és evident que patirem i de valent per ajudar a trobar feina o professionalitzar-se als milers de persones treballadores o que pretenen ser-ho. En aquest sentit afegir també que les retallades socials en polítiques educatives que patim –per efecte directe de decisions internes, però per efecte indirecte d’un mal finançament-, òbviament, revertiran també en un pitjor futur per les properes generacions.

                I més enllà del dèficit fiscal i de les retallades imposades, que ens donen menys musculatura per afrontar la crisi com a territori –per dir-ho en clau neutre-, ens trobem que la reforma laboral fa un nou retall a la realitat del Marc Català de Relacions Laborals.

                En termes objectius, per abordar amb cert rigor el concepte, podem dir que des d’un punt de vista quantitatiu com des d’un punt de vista qualitatiu, s’explica abastament l’existència d’un marc propi de relacions laborals. Per una banda, quantitativament, els 5.172.600 d’ocupats dels Països Catalans, per traslladar-ho al terreny palpable dels que tenen feina, estan per sobre de la població ocupada de Suècia, Àustria, Dinamarca o Portugal. Talment com ningú discuteix al context de la UE, que Suècia o Àustria son un mercat de treball, en termes absoluts, no es podria discutir que els Països Catalans també ho son. En termes més qualitatius, i filant més prim conceptualment, la cohesió social que es desprèn de l’acció ordenada de polítiques públiques i legislació en un mercat de treball, s’explica per la capacitat de confegir-hi, per una banda, acords col·lectius fruit de la concertació social en aquell territori –i aquí, llarga tradició de concertació social tenim-, però també, regulació específica en matèria laboral – desconcentració de competències en aspectes concrets, com per exemple, bonificacions de quotes com tenen al País Basc-. En el fons, és tant com defensar que l’apropament de la regulació cap als territoris que objectivament tenen un teixit productiu homogeni i trets de població homogenis – els PPCC els tenen i evidents-, fa més fèrtil el mercat de treball, les relacions laborals i en conseqüència, la cohesió social. Aquesta realitat, s’ha batejat com la flexibilitat territorial, que és la que donava joc als marcs de relacions laborals propis a determinades zones.

                I resulta que la reforma laboral, coartant la participació dels Governs autonòmics en la tramitació dels ERO i en algunes competències en el disseny de les estratègies en polítiques actives, ha retallat en gran mesura l’autonomia i raó de ser del marc català. La tramitació dels ERO permetia la visibilització dels governs autonòmics en matèria de política industrial, i permetia actuar estratègicament davant de crisis concretes. El paper clau doncs, ha desaparegut. Com també ha estat important, la pinça a la negociació col·lectiva desconcentrada, que era aquella que permetia negociar convenis col·lectius d’abast autonòmic. Aquests convenis permetien dibuixar marcs de concertació a nivell de país. La reforma laboral –segellant la reforma de negociació col·lectiva del PSOE-, ha acabat fent el llit per tal que entre els convenis d’empresa – que tenen potencial, però també riscos-, i els estatals, es desdibuixi la realitat de la negociació de condicions en clau catalana.

                En definitiva, per dir-ho ras i curt, entre el #dèficitfiscal traslladat a menys recursos, i la #reformalaboral traslladada a menys drets col·lectius, el Marc Català de Relacions Laborals s’ha empetitit, de forma directament proporcional a com ens estem empetitint com a país. 

L' Estat de Benestar ha mort. Parlem de drets socials ?

Estat de benestar ha mort. Parlem de drets socials ?

Que haguem estat espectadors d’un desballestament sense precedents a la història moderna dels drets socials individuals i col·lectius en els darrers anys, ens dona una perspectiva de l’ abans i el després de la qüestió. Retallades en pensions, en drets laborals, en coses tant de primera mà com educació o salut, ens fa tocar a tots, en major o menor mesura, la crua realitat de les societats anomenades benestants, que a voltes, potser, no ho son tant. Els retalls socials faran ressorgir el quart mont, aquell de la marginació, que germina al voltant de la falsa opulència dels països desenvolupats - si, òbviament, tant de bò m'equivoqui -.

El paradigma de l’Estat del Benestar, ha mort. La idea, construcció i concepte, ja no ens serveix.

Faré una derivada conceptual, sense rigor i potser més des de les sensacions, de la qüestió, i que fa uns dies que ens volta pel cap a uns quants. L’estat del benestar, Welfare State, és en terminologia 2.0 (cito la Wiquipèdia doncs), una combinació entre democràcia, benestar i capitalisme, i es tractaria de la confluència d’un conjunt de polítiques consistents en la implantació d’una sèrie de serveis socials amb caràcter més o menys universal que tenen com a finalitat garantir unes dignes condicions de vida de la població, amb tendència a reduir les desigualtats, garantint l’estat l’accés a serveis considerats de primera necessitat com ensenyament, salut, subsidis i prestacions diversos, i la protecció de les situacions d’inactivitat en general. L’Estat de Benestar, com a concepte econòmic, o polític, comença a aparèixer amb la gènesi dels primers sistemes públics de protecció social, i mutualismes, a Europa, a l’ Alemanya de Bismark, estenent-se cap als països escandinaus – que durant dècades han estat el mirall del món en aquesta qüestió -, i seguits per l’aparició dels models anglosaxons a l’estil de l’ implantat per Beveridge i el laborisme a l’Anglaterra dels 40.

Aquest model de societat, a cavall doncs del model capitalista i la democràcia, ha cruixit, li ha fallat el pistó, i està avesat al més rotund fracàs com a model. Entre d’altres coses, perquè no s’ha sabut posar límit a l’exercici de la democràcia dels poderosos rics i especuladors - vestits de banquers, financers, o qui sigui - en la construcció del model, ni en la democratització de l’accés a la riquesa. Però sobretot, i que ningú ens vengui gat per llebre, i que ningú us faci callar amb amb falses interpretacions, en alguns llocs ha fallat el model, no perquè haguem viscut per sobre de les possibilitats o haguem pagat més pirmis del compte, sinó per no haver assegurat les fonts d’ingressos i no haver construït un model productiu que ho fos sense dependre de decorats de cartó pedra. Els drets dels que ens estan desposseint, en els hem guanyat a pols, amb sang, suor i llàgrimes al llarg de la història, i no en son el problema. Garantir els ingressos per mitjà de fórmules més sostenibles i per mitjà de la fiscalitat era el gran repte, i òbviament, ho segueix essent. I aquí està la farsa. En drets, ningú s'ha excedit. En ingressos, ens hem fet la trampa. la falsedat dels impostos patrimonials, el frau, basar-nos en totxos en lloc de cervells. vaja, tot un seguit de despropòsits però per la partida d'ingressos, no de la de despeses ni de la inversió en societat.

En tot cas, a la nova era de la reconstrucció de les societats equitatives que ens espera, i de la que ha de veure l’esquerra moderna, no podem parlar ja d’estats del benestar, terme estrictament economicista i generalista que ha fracassat, sinó que ho hem de fer de la dotació de drets socials i de ciutadania. El futur ens ha de permetre desdibuixar el fals mite i parlar més d’allò que la gent necessita; garanties i drets. Construir societats justes on les desigualtats no hi tenen cabuda, on els drets socials es composen dels estrictament erradicadors de la pobresa i de les necessitats, però també, dels drets de ciutadania que afecten a alguns col·lectius amb els que a partir de la diversitat expliquem la riquesa de les nostres societats – llibertat sexual, religiosa i culte, etc-.

I no només per aquesta vessant més conceptual, sinó perquè la democràcia capitalista en la que pivotava l'estat del benestar ha fet figa. Les democràcies economicistes de les que venim ens han ensorrat. La democràcia política perd força i credibilitat a Europa. Alguns no tenim ni el dret a decidir, altres fan referendums interruptus. La democràcia al poder dels mercats, ho és menys.

I per últim, per aquells que no tenim estat, com podem parlar d’Estat del Benestar sinó en tenim ?

El nou escenari de l’esquerra és doncs el de la lluita pels drets socials i de ciutadania, els drets de les persones de les societats modernes que a voltes d’aquests drets, es fan lliures individual i col·lectivament. Lluitem pels drets a l’educació, salut, salari social, laïcitat, pel dret al nom.

L’estat de benestar ha mort, Visca la societat dels drets ! Visca els drets socials que ens fan lliures !

A voltes sobre el Referendum Grec

Per Àngels Cabases, Ignasi Llorente, i Josep Ginesta

La UE ha actuat tard i malament amb la qüestió del deute grec. Moltes eren les veus de les crítiques condicions del deute de molts països, i no ha estat fins que els mercats se n’han aprofitat i han posat l’ ai al cor que han decidit actuar.

Els límits entre la sobirania pròpia dels estats i la sobirania compartida fruit d’una unitat com la UE o altres aforaments internacionals, som a vegades, poc clars, i en política econòmica, en la intervenció sobre quines i quantes mesures cal aplicar, i el seu calat a cada país en risc, en son un clar exemple. El pla de rescat grec, clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. Tothom s’ha de prémer el cinturó. Tothom ha d’aplicar l’austeritat o la intel·ligència en les seves partides de despesa. Tothom ha de ser capaç de falcar la seva economia de forma conseqüent i solidària, de forma que el temut efecte dominó, o el castell de naips, faci que tot el sistema caigui – no que estigui en perill, que això, ja hi és -.

Però aquestes urgències, aquestes obligacions nacionals que tenen a veure, en part, amb la responsabilitat transnacional també, no poden anar contra la democràcia interna dels estats, contra el seu dret a decidir, contra la transparència i claredat de tot allò que es fa. Convé donar la paraula als pobles, ni que sigui per fer caure als governants que no han sabut endreçar la seva economia o que han actuat irresponsablement.

Tot és molt complex de comprendre, les connexions, els efectes dels moviments interns en clau internacional, les dades, els mercats, però a l’era del coneixement i de la informació, pretendre coartar la llibertat de decidir sota el prisma de que la gent no hi entén i que serà manipulada, és una excusa, en alguns casos, de malpagador. Qui té por de ser transparent i clar, qui té por d’explicar la seva gestió ? Com s’ha gestat la gènesi de les darreres revolucions i moviments socials sinó a partir de fer córrer la informació ? Ans al contrari, convé un canvi de paradigma en l’exercici de la democràcia als estats, i el cas Grec, malgrat les urgències que imperen ara mateix, és un cas en que es posa tota la carn a la graella. Que els Grecs puguin decidir, si volen pena de mort o missió suïcida, és una opció socialment sostenible.

En el fons, es tant com dir que és millor una democràcia i el dret a decidir amb totes les seves imperfeccions, però que parteix de la necessitat de fer palès la participació dels individus en els seus designis més importants, que el paternalisme que si que pot ser imperiosament manipulador, per captiu d’uns mercats cada cop més poderosos, més capriciosos, o de governants que poden actuar als dictats d’interessos econòmics més o menys impurs. Tant per tant, que decideixin.

Hi ha qui diu que és una sortida airosa pel Govern Papandreu. Pensem que no ho és tant, que haver d’explicar la seva gestió, el resultats, i el més arriscat segurament, les grans contradiccions que arrossega el seu deute – del que pengen ni més ni menys que importantíssims fons de pensions d’alemanya i alguns importants conglomerats financers -, i com es va apostar per un deute d’un país que semblava tant irreverent i poc raonable amb la seva política econòmica. Nosaltres hem sabut ara del poc rigor grec, però alguns ho sabien fa temps, i en canvi, jugaven la partida. La transparència ens pot donar llum a un problema que condicionarà les vides presents i futures de moltes generacions, i d’aquesta transparència n’han de sortir tots i cadascun dels imperfectes gestors de l’economia nacional i internacional, i òbviament, quines estretors de cinturó ha de suportar cada societat, cada economia, cada individu, de forma que no es faci pagar penyora només als de sempre. 

La nota que cal posar a la UE amb tot el procés del rescat grec és un suspens. La seva definició i negociació, ha estat lenta, amb indecisions, i per etapes. Clarament ha posat de manifest alguns dels problemes que ja es van anunciar sobre la integració monetària europea, separar la política monetària de la fiscal ens ha portat a no tenir una veritable UE, amb un model de governança clar. El pla de rescat grec ha obert un meló quin ha de ser l’àmbit geogràfic a preguntar Grècia o tota europa ?

I abonant la idea dels referèndums i el dret a decidir, lògicament, apostem per que s’ extrapoli a d’altres terrenys, i perquè no, a un gran referèndum europeu sobre la qüestió. Democràcia i transparència, és un dels millors antídots per unes societats que han de ser necessàriament sostenibles, econòmica i socialment.