Que han de cobrar els càrrecs públics ? Sobre el debat de les retribucions

Amb la constitució dels nous Ajuntaments i els canvis de responsabilitats que han portat associats, s’ha reobert el debat, sempre latent, sobre quines han de ser les retribucions dels càrrecs públics. Sobre quina és la compensació que tant alta i noble responsabilitat com és ser representant del poble ha de tenir.
Hi ha opinions de tots tipus i per tots els gustos. Hi ha qui diu que hauria de ser gratuïta la dedicació. Però aquest argument el podem combatre ràpid; de ser així, només els rics podrien fer política (o només aquells que representen el poder econòmic, que algun en coneixem). Hi ha qui diu que ha de ser alta, per fer un efecte crida a professionals que puguin desplegar el seu talent en la millora d’allò públic, en la seva eficiència, en la seva organització.
Convindria primer discernir que no parlem de les persones treballadores públiques, de les que tenen la seva professió en el camp de la gestió pública en totes les seves vessants. Això haurà de ser debat d’un altre apunt. Parlem doncs de la retribució dels càrrecs electes, i per tant, polítics, o bé, els que es situen per designació política en llocs de responsabilitat i que podríem anomenar com poli-tècnics. És en aquest espai, i en especial quan assumeixen responsabilitats de govern, i per tant, executives, que s’obre el debat del que és correcte i del que no ho és.
I s’obre el debat, perquè s’assimila la retribució i els dogmes que s’han construït al seu voltant, com una identificació ideològica. Per simplificar-ho, que és molt d’esquerres i de la nova política reduir sistemàticament les retribucions per l’exercici d’aquestes responsabilitats. Com ha pot ser el cas de Barcelona.
Convindria recordar quins han estat els grans debats del progressisme europeu els darrers anys per entomar aquesta qüestió; la dels salaris. Els darrers anys des de l’esquerra (tota) s’ha qüestionat l’austeritat i l’austericidi a Europa, i no només en inversions en polítiques socials, sinó que també en la davallada en drets socials i salaris. Especialment important aquesta qüestió a Espanya, on som en plena era del precariat laboral i de les desigualtats. Hem associat durant anys que les baixades de salaris provocaven un empobriment de les classes populars sense precedents.
I en aquest escenari no es pot amagar que una important reducció de salaris dels càrrecs de màxima responsabilitat dels nostres consistoris o governs, provoca, per l’efecte mimètic, una reducció en cadena i en cascada de les retribucions de la resta de persones. Condiciona la negociació de retribucions al sector públic d’aquell espai, i genera el permanent dubte sobre qui ha de cobrar què i qui pot cobrar més que qui. Les organitzacions son jeràrquiques, i les retribucions, mal ens pesi, també. Inevitable i lògic.
Per tant, per una banda, l’austeritat en excés de les retribucions dels càrrecs provoca un efecte no desitjat en les de la resta de membres del consistori, i seria per tant, un resultat contradictori amb els postulats de l’esquerra europea, espanyola i catalana. Per altra banda, amb la retribució hi ha un conjunt de valors que no es poden menystenir i que son tant d’esquerres com republicans; el mèrit, el reconeixement i per descomptat, la justícia. El valor de la justícia que té diferents accepcions. Per uns, pot ser el dret a què tothom rebi exactament el mateix. Però per altres, i tant d’esquerres com els anteriors, a que tothom tingui allò que justament mereixi dins d’uns paràmetres d’equitat.
Som a l’era de les desigualtats, i caldrà predicar amb l’exemple, però les desigualtats no es ponderen suprimint els valors del mèrit i del valor intrínsec a determinades posicions a les que s’accedeix per raó de la democràcia.
Les desigualtats es combaten, per exemple, fomentant límits a les retribucions entre els que més cobren i els que menys, a la diferència. Posant límit a la desigualtat màxima que som capaços d’assumir. Per exemple, com el debat obert a Suïssa del 1-12. Ningú pot cobrar més de dotze vegades del qui menys cobri en una organització o institució. Podeu fer números de què significaria això en el cas, per exemple de Barcelona i a partir del Salari Mínim interprofessional, que per altra banda, des d’ERC havíem proposat de dignificar en paràmetres de situar-lo al llindar de la pobresa laboral.
És evident que a l’època en què la política ha perdut credibilitat no es poden permetre determinades retribucions que son, a ulls de molts, exagerades (com era la de l’Alcalde de Barcelona probablement). Però això, té paràmetres de raonabilitat, i situar determinades compensacions per sota del que seria raonable, converteix el debat en una demagògia que podríem estalviar. Salaris ponderats, limitats, però sobretot, dignes i raonables per no desprestigiar el valor de les coses.
A aquells que us toqui afrontar aquest debat, tingueu present que les retribucions doncs, no s’han d’abaixar només per ser més d’esquerres que el del vostre costat. Feu-ho si el vostre municipi ho necessita. O dit d’altra forma, rebaixar salaris dependrà del poble on sou, de la situació econòmica del vostre municipi, de les retribucions que hi havia amb anterioritat, del salari més baix que hi ha al consistori, del nivell d’activitat o hores de dedicació que hi tindreu. I si voleu posar-hi sentit comú, jugueu a la regla de tres de les desigualtats per limitar el salari màxim que es podrà percebre (1-10, 1-12, 1-6...).

Un nou país, un país actiu. Lluita contra el rellotge

Després de l’acord assolit per a la revitalització del Procés català entre Mas y Junqueras, el President a la roda de premsa posterior es va – i ens va – imposar deures pels propers mesos. D’entre els que considero més rellevants hi ha el d’avançar amb les Estructures d’Estat imprescindibles per poder exercir com a país emancipat just l’endemà del dia D (o dia de la DUI, o el que digui el full de ruta). I dins d’aquestes, interessen especialment aquelles que apunten a la preservació de l’ Estat més social, és a dir, aquelles que garanteixen una distribució de riquesa, rendes i oportunitats entre la seva ciutadania.

Va citar el SOC, la Formació Professional i l’Agència Catalana de la Seguretat Social (o de la Protecció Social). De fet, les dues primeres, ja tenen sengles lleis en tramitació al Parlament de Catalunya, essent força avançades en la tramitació. No obstant, són dues lleis pensades amb lògica autonomista, i que ara, en el seu tràmit parlamentari posterior a l’acord per a la veritable transició, ha de quedar abastament superat si ens creiem que som en temps de construcció del nou país. I ha de quedar superat perquè hem de dotar-les de l’ambició pròpia que tindria un país. Un país que en termes de capacitat de construir el seu benestar i el seu mercat de treball no és tant petit com podria sembla a priori. Els independentistes sempre hem defensat que si a la Unió Europea mercats més petits que el català tenien competències i recursos propis, la lògica diferenciada que té el català respecte de l’espanyol justificava de sobres la necessitat de donar-li caràcter – i sobirania pròpia -.

Arribats al punt de construir el nostre mercat de treball, i de pensar com han de ser les nostres estructures, és raonable defensar que les persones tinguin garantit el dret subjectiu a l’ocupabilitat, i a tenir possibilitats d’accés al mercat de treball per dotar-se dels recursos – salaris o ingressos - per garantir-se una vida digna. Un dret subjectiu que no és aliè – com mai ha de ser en un estat de benestar – a una obligació inalienable també; a la ocupabilitat. Drets i deures propis de tota la ciutadania que fan sostenible qualsevol projecte d’estat social ambiciós. El dret al treball, a una feina digna, passa per remoure les desigualtats d’arrel. I les desigualtats en matèria de desocupació els darrers anys passen, per exemple, per lluitar aferrissadament en fer ocupables a milers de persones que mai més treballaran en allò que havien fet durant tota la seva vida. Ocupabilitat o garanties de poder transitar a un mercat de treball diferent.

La Llei del SOC, que hauria de ser del SSOC, haurà de dibuixar el Sistema d’Ocupació de Catalunya (el model, el pacte de tots per a una economia sostenible, les eines transversals per fer-ho possible, etc) i el Servei d’Ocupació de Catalunya (l’ens administratiu que ho preservi). El Servei d’Ocupació que haurà de garantir l’efectivitat de les polítiques, amb una cartera de serveis pels usuaris que els generà els drets propis del dret subjectiu i el deure a l’ús amb la finalitat primordial del Sistema. I quan pensem en aquesta veritable Estructura d’Estat, en termes de nou país i de transició nacional, no en podem menystenir que cal pensar com s’hi articularan les polítiques passives, és a dir, les prestacions, ajuts i subvencions per a la situació d’atur involuntari. Aquí cal enllaçar-hi l’Agència Catalana de la Seguretat Social i el seu catàleg de prestacions. L’atur i polítiques passives (catàleg de prestacions) depenen, de forma separada, en l’esquema espanyol, del Sistema de Seguretat Social. Sense definir com serà la nostra Seguretat Social - estructura i catàleg - i com afrontarem el dilema de reduir polítiques passives per engrandir les actives (com fan els països competitius), no es pot afrontar amb massa claredat com han de ser els nostres Sistema i Servei d’ocupació; els del nou país que apunta a la competitivitat i sostenibilitat econòmica i social.

I en aquest aspecte convé una reflexió. Les prestacions d’atur i subsidis, no són una bossa d’estalvi que hom ha generat individualment mentre treballava per si en un moment determinat ens plau poder deixar de treballar. L’atur, com tota prestació d’un sistema públic de pensions de repartiment, és un ajut per una situació extraordinària de necessitat, per una contingència real per algú. Com de fet esdevé en els milers i milers de persones que han perdut la feina i tant els costa recuperar-la. Les prestacions d’atur, per tant, haurien de ser considerades com prestacions transitòries per aquells que malauradament no poden treballar tot i que voldrien fer-ho. Aquesta reflexió és important per al disseny del nostre sistema d’ocupació i del servei. No és el mateix integrar el concepte de transitorietat de les prestacions com a eina per a ajudar a les persones a convertir-se en actives, junt amb el conjunt d’instruments i cartera de serveis de les oficines d’ocupació, que no fer-ho. No és mateix segregar l’estructura assistencial que protegeix els aturats que integrar-la d’arrel a tot el sistema i on el orientadors tinguin, entre la seva cartera, les prestacions i subsidis com a una eina més.

La necessària transició de la despesa pública de polítiques de subsidi cap a polítiques reals d’integració passa per reduir l’atur i la generació de llocs de treball, però també, per la integració en un sol servei ambdues polítiques. Transició que ha de comportar reduir la despesa general en prestacions d’atur millorant la inversió general en polítiques per a que les persones siguin ocupables i trobin feina més ràpidament. I això no entra en contradicció amb la millora de les prestacions i subsidis, que no són especialment generosos, si bé son millors que a d’altres països on les persones troben feina ràpidament. Parlem doncs de la lluita per invertir en la reducció del temps en que les persones són excloses del mercat de treball.

I deixo anar una màxima que oberta a la discussió. La veritable lluita contra l’atur i la pobresa no és (només) la de la millora de les prestacions i subsidis. És la lluita contra rellotge del temps en què les persones son excloses del mercat de treball i de fer créixer la seva capacitat per fer-se ocupables. La lluita és contra rellotge perquè un axioma de l’actual mercat de treball és que a cada segon que passem sense feina augmenta un segon les dificultats de trobar-ne.

L'espoli al treball. De l'IRPF a les indemnitzacions per acomiadament i l’ADN d’un Estat

    Començo per descriure l’ADN. Hi és que ho porten molt a dins això de desposseir a les persones d’allò que els és connatural per redistribuir-ho sota paràmetres d’una estranya equitat. De fet, tots els estats, en tant que una de les funcions que tenen conferida és la de distribuir oportunitats o riqueses per remoure les desigualtats pròpies dels diferents contextos, poden ser concebuts com espoliadors. L’Estat recapta, i aquest rol li atorga ja de per si un “ofici” de que no pot agradar pas a tothom. Al final, dependrà del gust del consumidor que estigui conforme amb una millor o pitjor distribució posterior dels recursos en benefici dels seus propis interessos (reals o morals).
                Dit això, els estats i la seva maquinària es mouen, com les organitzacions, institucions, grups socials, per tarannàs. Els estats teixeixen cultures fins al punt d’instal·lar un determinat ADN que impregna la seva mantera de fer, de ser, d’actuar davant les problemàtiques què intervenen
                L’independentisme (o sobiranisme) ha utilitzat tradicionalment la retòrica del dèficit fiscal o l’espoli econòmic per justificar el menysteniment reiterat envers Catalunya (i que podríem traslladar als Països Catalans en general). Retòrica no mancada de raó objectiva a partir dels números que se’ns presenten any a any per gent poc sospitosa com el savi Conseller Mas-Colell. Algú pot pensar que l’espoli és circumstancial, fruit d’un context determinat, fins i tot accidental (la crisi !), però quan hom observa que a la vista de les dades no es prenen solucions (ni el PSOE ni el PP han volgut resoldre-ho al llarg de la història), som davant d’un tarannà, d’una acció premeditadament dirigida a l’enriquiment injust per a una distribució discutible; d’un ADN informador de les dinàmiques d’un Estat que la història ha perpetuat (moveu-vos per la nova Llatinoamèrica).
                I parlem ara d’espoli econòmic (o nacional) perquè aquest s’ha abraonat intensament en el benestar de les persones. Perquè l’Estat que ens espolia territorialment genera unes dinàmiques de distribució del botí saquejat en forma d’impostos amb una contradistribució (distribució ineficient) que empobreix més a les zones que havien de ser les seves millors màquines de generar recursos. Els indicadors de pobresa ens ho revelen; la crisi confegida al dèficit fiscal, fan créixer les bosses de pobresa a casa nostra. O dit d’altra forma, l’espoli fiscal que es deriva d’una interpretació maximalista del dèficit fiscal, esdevé un evident espoli social a les persones, que en definitiva veuen minvades les seves expectatives
                Primera entrada al concepte d’espoli social doncs, el que es deriva del greuge d’inversió i despesa territorial que impacta en el benestar de persones i el seu entorn, sigui amb menor inversió real o en afogament de les polítiques socials oferides des del territori. És evident també, que al territori, la distribució de les almoines que hi queden té connotacions ideològiques, i que aquestes es poden fer preservant en major o menor mesura el concepte de “distribució justa”.
                Però aquest tarannà de l’Estat espanyol té també l’entrada “no territorial”, la no nacional. A l’anterior eix nacional-social cal sumar-hi l’eix social-social de les retallades en drets a les persones en què s’ha especialitzat Espanya. Reforma laboral, retallades en pensions (i fer el pitjor sistema de revalorització de pensions d’Europa), retallades en polítiques actives, i seguiríem situant-nos en la derivada ideològica per explicar-les (l’ Estat decideix com a opció ideològica que a recursos escassos menys recursos pels més pobres).
                Però quan om es situa en el terreny de la tributació, a l’Impost de la Renda per exemple, passem d’una opció ideològica o un altre estadi. I passem a un altre estadi perquè per un cantó som a la partida dels ingressos (no de la despesa o distribució de recursos), però també, perquè en funció del que succeeix, només es pot explicar sota el paraigües del tarannà.
                Com s’explica sinó que un Estat que ha decidit retallar les indemnitzacions per acomiadament, que ha produït una devaluació interna de salaris (i en general de drets en el treball), que ha descompost la negociació col·lectiva, retallat les prestacions d’atur i subsidis a les persones que es queden sense feina, ara gosi posar la mà a l’assegurança de vida que tenen les persones quan perden la seva feina ? Com s’explica que aquest Estat hagi decidit ara que les indemnitzacions dels que perden la feina passin a estar subjectes a l’ IRPF ? Això no s’explica sinó és sota la lògica d’un Estat que té al seu ADN l’espoliació a qualsevol preu. Espoliació, lògicament, de persones. La reforma de l’IRPF imposa un espoli social a les persones consistent en fer tributar per aquella indemnització que es rep per la pèrdua no volguda de la feina.
               Efectivament, malgrat sigui amb exempcions, som davant d’un atac sense precedents en la tributació de les rendes “assistencials”. Les indemnitzacions a Espanya eren altes en comparació amb altres estats d’Europa abans d’aquesta crisi (ara menys), però no com a fita de l’Estat del benestar, sinó al contrari. Eren justament el resultat del fracàs de les polítiques actives i de la dificultat en trobar feina un cop perduda – el 60 % dels aturats registrats a o no han treballat mai o fa més d’un any que no treballen.
               La tributació d’una renda assistencial d’aquest tipus, és doncs, un atac al benestar, un retall als nostres drets, però sobretot, el resultat d’un tarannà determinat amb certes dosis d’immoralitat propi d'un Estat Espoliador. Les indemnitzacions que ara es rebrem seran més petites, perquè sinó  ho havíem sigut prou de retallats, ara hem passat a ser també, espoliats en el treball. 

FEM VIA: Treball i Transició Nacional; una oportunitat

Intervenció al FEM VIA del Punt Avui TV presentant el meu "Treball i Transició Nacional; una oportunitat"

Si el voleu veure, cliqueu aquí

Intervenció a l' Illa de Robinson (El Punt Avui TV) el 1er de Maig

Per veure la intervenció, cliqueu aquí

Treball i Transició Nacional. Una oportunitat

Treball i Transició Nacional. Una oportunitat

Just ahir al vespre vaig tenir le goig de poder presentar el meu treball titulat "Treball i Transició Nacional. Una oportunitat" a l'Auditori de la Seu de la UGT a Barcelona, amb l'aval de la Fundació Josep Irla.

L'escenari molt especial per a mi i per la filosofia que s'amaga darrera d'aquest llibre. Però no menys emotiva la presentació per les tres persones que m'hi varen acompanyar. En Joan Carles Gallego (CCOO), en Josep M Alvarez (UGT) líders sindicals del nostre país, i en Josep Huguet (President de la Fundació). 

Els dos primers perquè li atorguen valor per si mateix a l'assaig presentat en forma d'Estudi. A l'ex-conseller Huguet, perquè en bona mesura, l'activisme polític d'un servidor, té raó de ser en que ell m'hi va apropar ja fa uns anys.

Trobareu el text complet editat en el següent enllaç: Treball i transició nacional. Una oportunitat. 

Hi ha quatre idees fonamentals en aquest assaig al voltant del procés de transició nacional que vull avançar.

El procés de transició nacional té una component fonamentalment social, en el benentès que bona part del moviment neix del dret a decidir nacionalment, però fonamentalment, del dret a decidir un futur millor, més pròsper i en el que es recuperin les conquestes socials perdudes. El procés de transició és un viatge, un tren cap al futur, però només si som capaços d’explicar quina és l’estació d’arribada, i per tant, quin model d’Estat i de benestar hi tindrem, s’hi afegirà una bona part de la ciutadania. El treball, com a instrument fonamental per la distribució de la riquesa i la justícia a les societats modernes, s’utilitza per dibuixar una part del futur.

En aquest escenari, la concertació social, el diàleg social, i els agents socials esdevenen una eina fonamental. Especialment els sindicats, que si bé darrerament han vist perdre part de la seva legitimitat (com els partits polítics) segueixen sent un instrument essencial per garantir la cohesió socials a les societats modernes. Diferents dades il·lustren aquest extrem, com per exemple, que un increment del 10 % de l’afiliació sindical comporta la reducció del 2% dels índexs de pobresa. Per altra banda, el model d’afiliació sindical ha de ser revisat, per evitar la paradoxa del cas espanyol. En tot cas, la idea fonamental és que la recuperació del benestar necessita de l’acció dels sindicats, però alhora, són eina imprescindible en el procés del transició nacional.

El model de treball que hauria de tenir el nou país, és precisament, el pol oposat al que ens proposa ara per ara Espanya i Europa. Un model de producció de baix cost. Hi és així perquè al competència o competitivitat per preu, ja no és possible, però també, perquè no seria sostenible socialment. El model productiu s’ha d’enfocar cap a la producció d’alt valor afegit, de qualitat, aprofitant geoestratègies, basada en el coneixement. I per fer-ho ens cal inversió en capital social, o el que és el mateix, en infraestructures socials bàsiques per que es produeixi persones capaces d’emprendre el repte. Això és sustenta alhora en diverses dades comparades on es constata que ni som un país amb alts costos de producció ni tampoc invertim en polítiques socials o pensions més del que inverteixen els països que podríem considerar miralls. S'aporten en aquesta línia els cinc fonaments sobre els que hauría de pivotar el nou model productiu, així com les estructures d'estat necessàries.

Per últim, per mitjà d’una faula i la idea de l’ajuda mútua de Kropotkin, s’explica que en els moments d’incertesa, crisi i dificultats, només amb la col·laboració i cooperació de tothom, i la conjunció de sinèrgies, els reptes es converteixen en fites, i els somnis es fan realitat.

A aquells que em llegiu habitualment, o els que ho feu de tant en tant, amics, amigues, coneguts i saludats, en aquest llibre hi trobareu passatges o idees que segur que hem debatut o compartit conjuntament.

Per tot això, gràcies per compartir amb mi fins al resultat final d’aquest treball.

I qui no estigui d’acord amb mi de que el procés de transició nacional és una extraordinària oportunitat col·lectiva per subscriure un nou contracte social, que discrepi després de llegir el meu assaig.

L'absurda mesura laboral dels 41-5 és maquillatge a l'espanyola

L’absurda mesura laboral dels 41-5 és maquillatge a l’espanyola

Ahir es va fer balanç del primer any de la Reforma Laboral al Congrés dels Diputats. Vagi per davant que els resultats esperats de la reforma, la reactivació de l’ocupació, la lluita contra l’atur i facilitar la contractació a les empreses, no s’ha assolit en cap dels seus extrems. Les empreses segueixen sense crear ocupació, fonamentalment, per falta de demanda, perquè no venen, perquè les polítiques d’austeritat coarten el consum intern, i perquè s’ha produït una involució econòmica de les classes populars vers les classes extractives que ha deixat l’economia que podríem dir de proximitat amb els calaixos massa eixuts. La involució s’explica precisament per una devaluació de salaris (per raó de la reforma laboral i les crisis empresarials) i els ingressos de les persones en general (per raó de les retallades al sector públic i en prestacions) que han provocat que les rendes familiars disponibles s’hagin escurçat. En canvi els costos de serveis essencials segueix a l’alça (i de fet el cost de la vida). En aquest context de decreixement de la capacitat de compra de les classes populars (més baixes i afegides també les mitjanes sobretot) en resulta un evident retrocés en el circulant econòmic i en l’ocupació que generava.

Malgrat aquesta diagnosi, i pensant més en l’economia especulativa que la productiva, es va endegar una reforma laboral l’any 2012 que apunta a un model laboral de baix cost (quan això ho tenim perdut de fa anys en relació als països de l’Est o asiàtics). I el balanç és l’empobriment dels salaris, de les condicions laborals, i en general, una major destrucció d’ocupació per haver estat facilitades les vies de sortida del mercat de treball més que les d’entrada. Recordem que a més de moderar-se les causes d’acomiadament i les indemnitzacions, es varen suprimir la majoria de bonificacions a la contractació.

I el dia que es fa balanç de la reforma laboral més dura de la història laboral a Espanya , s’anuncia una mesura que si bé sembla interessant en la línia del que demanen els organismes internacionals, té trampa, com la majoria de coses que ens regalen. I és que el que s’ha anunciat no és la reducció de les modalitats de contractació laboral, sinó els models de contractes, els formularis. El matís és important, doncs la única cosa que es farà és aglutinar en uns pocs impresos o formularis (i per tant, amb un desgavell de caselles a marcar-hi creuetes), les diferents modalitats de contractació existent. Així, per exemple, hi haurà un sol model de contracte que es farà servir tant si ens contracten per interinatge, com si es fa per obra, com si es fa per acumulació de feines. I en el cas del fix, doncs serà el mateix si és d’emprenedors, discapacitats o per majors de 52 anys. Només es canviarà el formulari amb el que complimentem els contractes de treball doncs. Per posar-hi un exemple il·lustratiu és com si quan anem a votar hi hagués una única papereta i haguéssim de marcar-hi la opció escollida a una casella. La pregunta és; això afavoriria la participació ? És evident que no.

Per tant, qui pugui pensar que s’ha afrontat el debat de la dualitat de contractació, que s’han reduït les opcions de contractació temporal i que, per tant, hi ha més opcions d’accedir a un contracte estable o indefinit, doncs va errat. Seguiran existint les 41 modalitats de contractació laboral com fins ara.

Aquesta mesura resulta absurda. Doncs a la pràctica cada modalitat de contractació té les seves peculiaritats i necessita de clàusules concretes, de forma que tindrem uns models de contractes que intentant ser pràctics, seran complexes, i que en res afavoriran a la contractació ni al mercat de treball. Si bé es podria estimar que una mesura així afavoriria la burocràcia empresarial, el resultat doncs serà el contrari.

Per altra banda, cal tenir en compte que les nefastes dades que planen sobre la reforma laboral i la creació d’ocupació també tenen la seva derivada en la qualitat de la contractació laboral. I el resultat és contundent, doncs les dades de contractació ens diuen que la contractació indefinida està estancada. Al mes de juliol per exemple, a l’Estat espanyol, el 93,60 % dels contractes formalitzats varen ser temporals, i als Països Catalans, dels 427.411 contractes formalitzats, ho varen ser el 92,77 %.

En definitiva, la reforma laboral no ha aportat llum a la crisi ni a la contractació laboral, i la mesura presentada ahir, lluny de ser una mesura per activar la contractació és un miratge en clau burocràtica malgrat ens vulguin fer veure que és una mesura important.

Paper cartró de baixa qualitat, maquillatge per amagar vergonyes, com tot allò que plana sobre les mesures endegades els darrers anys a Espanya per activar el mercat de treball. I considerem una darrera qüestió. Mentre que a nosaltres ens atribueixen que ens dediquem més a la transició nacional que a crear ocupació, no tenim ni els recursos ni les competències per fer-ho, i per tant, poca cosa tenim a dir-hi més enllà de construir consensos de país que ja donen els seus fruits. En canvi ells, tot i tenint les competències i els recursos, no han estat capaços de millorar en res les expectatives laborals per grans i especialment joves, ni moderar les extraordinàries dades d’atur. La nostra mesura per reactivar l’ocupació és sens dubte construir-nos el nostre propi mercat de treball.

Optimisme: l'independentisme, no és la causa de la xacra de l'atur, i millorar l'autogovern, una solució (dades EPA 2012)

Començo per dues coses ràpides. La primera, trobareu un recull de dades d'atur dels Països Catalans al hastag #aturPPCC o al meu compte de twitter @josepginesta. La segona, les dades, com ja podeu imaginar, no són bones.

Però dins de la retòrica depriment en que ens hem instal·lat quan parlem d'atur, deixeu-me que en faci una lectura positiva, des del punt de vista dels conceptes "necessitat d'autogovern" i del de "deriva independentista" en relació a les dades.

Les dades d'atur ingent que patim als Països Catalans ens el fan situar en 1.729.400 persones al 2012, amb un increment de 166.100 persones aturades més que al 2011. Per territoris, l'atur es situa a Catalunya en 885.100 persones, al País Valencià en 700.200 i a les Illes Balears en 144.100. El darrer trimestre ha estat especialment dur a les Illes Balears, si bé, tanca l'exercici 2012 amb dades positives, essent dels únics territoris de l' estat espanyol en aquesta tessitura (2.400 aturats menys). Si bé el País Valencià va iniciar l'any amb dades extremadament dolentes, en aquest darrer trimestre ha aconseguit dada positiva, de forma que ha aturat, en part només, la sagnia en ocupació. En taxa d'atur, els Països Catalans es situa en el 25,50 % per sota de l'estatal del 26,02%, com també per territoris Catalunya, amb el 23,94% (superant el màxim històric del 1-T-1985) i Illes Balears amb 24,30%. No és el cas del País Valencià que amb un 28,10% es situa en la franja alta en desocupació. Aquestes xifres podrien ser superiors, sinó fos que hi ha una davallada del nombre de persones actives (disposades a treballar), ha disminuït. I és simptomàtic que ho faci en dades importants (per sobre de la davallada d'habitants general), doncs de no ser així ens trobaríem, a Espanya per sobre dels 6 milions d'aturats, i en el nostre cas, al llindar dels 1,8 milions.

La primera lectura positiva de la que us parlava i que en podem extreure és que si fem una revisió ràpida de les taxes d'atur ens trobem que a Espanya hi conviuen territoris amb taxes d'atur oscil·lant entre el 38 % de Ceuta i el 16 % del País Basc. Des d'un punt de vista de mercat de treball, tant en polítiques actives com passives, però també de regulació, és absolutament irracional que hi hagi un marc normatiu únic. Com altres vegades s'ha explicat, el Marc català de relacions laborals, té raó de ser en la mateixa lògica que la UE té diferents mercats de treball per cada país membre, molts d'ells, inferiors en nombre al nostre o l' andalús. I l'atur és un dels resultats de la ineficient estructuració del mercat de treball. Dit d'altra forma, una noticia positiva dins de les misèries que ens toquen viure, és que l'atur justificaria des d'avui mateix i per si mateixa una descentralització immediata de la normativa bàsica i recursos en diferents marcs laborals territorials. No podem pensar en resoldre el nostre atur amb les mateixes eines i regulació que Andalusia (35,86%) o Extremadura (34,06%), per posar dos exemples. I això dona cos a la lògica de transició nacional que hem endegat, i que té com objectiu final, la lògica transició social i de cohesió (sense contracte social no hi ha transició nacional, però sense transició nacional no hi ha contracte social possible tampoc). Per tant, en aquest camp, el camí, és encertat.

La segona noticia que hem de prendre amb optimisme és que, en contra del que esbomben a tort i a dret els defensors de la suposada "justícia social" i que fan sinònim del seguir pertanyent a Espanya, de que la deriva independentista està ensorrant el país, no és certa. O dit d'altra forma, l' independentisme no és més crisi. Si premem dades d'atur del darrer trimestre del 2012, que son les que s'han fet públiques avui amb l' EPA de l' INE, ens trobem que, per una banda, la taxa d'atur a Catalunya, segueix essent inferior a la de l' Estat, però que a més, la destrucció d'ocupació a Madrid (2,7%), Navarra (3,2%), Múrcia (3,2%), Castella la Manxa (3,0%), Castella i Lleó (4,2%) ha estat superior que a Catalunya (2,5%). De forma que no es pot atribuir al procés de transició nacional obert al setembre un pitjor comportament en termes d'ocupació, d'atur, i en definitiva, crisi que a d'altres territoris.

No podem tirar coloms, doncs l'any que ens espera i els ajustos que ens imposa l'espoli fiscal el faran més social que mai. Però mirem amb optimisme i esperança que més que mai, el procés endegat justifica la fi per la que es va iniciar, doncs les competències per resoldre el problema de l'atur son a Madrid i ens calen, perquè ells no ho resoldran, i també, que l'argumentari els comença a flaquejar, especialment, a la Presidenta de Castella la Manxa, Maria Dolores de Cospedal, que amb una taxa del 30 % d'atur, ha destruït més ocupació que el que ells anomenen "deriva independentista catalana".

No es pot fer 'Estat Propi' sense 'Contracte Social'

Quan parlem d’aquesta voluntat col·lectiva que envaeix la ciutadania catalana envers la construcció d’un estat propi, voluntària o involuntàriament, deixem de costat quin país voldríem l’endemà. Hi ha qui parla d’un full de ruta farcit de burocràcia, o més aviat, tecnocràcia, per construir estructures d’estat per fer el camí cap aquest estat propi. Caldria preguntar-nos de què ha servit l’autonomisme sinó per construir estructures, però vaja, si es fa algun forjat, ens haurem de preguntar, com les pensem construir, doncs es poden fer amb diferents lògiques, totes ideològiques, per descomptat.

D’entre els arguments per defensar un estat propi hi ha tot el reguitzell de dades macro i microeconòmiques que dibuixen un escenari de prosperitat. El que hem anomenat tradicionalment com d’independentisme pràctic, de butxaca, o senzillament econòmic. És evident que els punts de PIB que ens retornarien en un hipotètic model econòmic d’estat propi, o fins i tot, la capacitat i el dret a decidir que fer amb els nostres recursos, donarien un important impuls a la nostra economia, i caldria dibuixar el país que hom espera tenir l’endemà de l’efervescència. O és que algú pretén anar a la independència sense contracte social ?

Com es pretén construir una majoria social sense explicar que serà de la seva prosperitat i capacitat de crear riquesa individual i col·lectiva, sense un veritable contracte social adaptat als nous temps ?

Ja sigui doncs per fer el fet, o pel full de ruta progressiu, hem de triar quin tipus de país volem.

Un dels efectes de l’espoli fiscal és que s’ha convertit en espoli social pels efectes de la crisi i per allò que fa anys que diagnosticàvem alguns, certament una obvietat, de que la locomotora d’un tren una mica mandrós necessita més carbó que la resta de vagons per seguir fent de locomotora. Espoli que es significa en un major empobriment, un major atur, i una davallada generalitzada en els salaris i el poder adquisitiu de les persones treballadores.

Coneixíem fa uns dies que l’índex de pobresa a partir de l’Enquesta 2011 de “Condicions de Vida i Hàbits de Catalunya” on s’explica, com de fet, ja feien anteriors estadístiques, que Catalunya, que es situa amb una taxa del 29,5%, es situa per sobre la taxa de pobresa d’Espanya, que és del 26,7%, i òbviament, per sobre de la de la Unió Europea, que és del 21,6%.

Hi ha qui s’obstina en explicar que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. I convindria dir que si bé, aquestes dades, parlen per si mateixes, les dades històriques i comparades demostren que no és així. Ens han titllat de malversadors d’allò públic, d’estirar més el braç que la màniga, de viure per sobre de les nostres possibilitats. I d’això hem de parlar, perquè si bé hi ha algunes ineficiències, bàsicament de mercat de treball i model productiu, els receptadors d’austeritats – ja siguin Alemanys i eventualment francesos, o bé, el neoliberalisme recalcitrant -, no atenen a dades que son prou rellevants en tot aquest context.

Si analitzem dades comparades ens trobem que mentre que la mitjana europea d’inversió en polítiques socials en percentatge de PIB (dades EUROSTAT), es situava al 2009 en el 27 %, a Alemanya es situava en el 31 %, i a França en el 32 %. Els receptadors, els hegemònics, ens recepten una suposadament necessària austeritat quan a Espanya en aquell any es situava en el 21 % (en dades no homogènies de l’ IDESCAT, a Catalunya al 2007 podíem estar sobre el 18%). Això no podem titllar-ho d’excés en polítiques socials. Si ens centrem en despesa estricta en pensions, ens trobem que segons la mateixa font, el percentatge en PIB de despesa de Grècia, fou al 2009 del 13 %, mentre que a Alemanya ho fou del 13 % i a França del 15 %. Per contra, mentre sembla que ens recepten una reducció o retallada de pensions més enllà de la que ells tenen, a Espanya la despesa en pensions no va superar el 10 % del PIB, per sota dels nostres “socis”.

I lògicament, qui recapta el discurs de l’austeritat per aplicar retallades, no fa altra cosa que impulsar ideologies, no pas elements objectius d’inversió en polítiques socials.

Si centrem el debat dels retalls socials en el mercat de treball, ens recepten més productivitat i reducció de costos laborals. Doncs bé, pel que fa a productivitat, en dades 2009, Espanya amb 110, va estar per sobre de la mitjana UE en productivitat per persona ocupada, mentre que Alemanya, va estar per sota, amb una taxa del 105. Sobta que tinguem per sobre en productivitat unitària al mateix Japó també. Si que és cert que en producció per temps emprat (normalment per hora), tenim indicadors més modestos, però la raó és la no homogeneïtat del càlcul de jornades, i sens dubte, la cultura de les hores extraordinàries, que perverteixen qualsevol càlcul que es pugui fer per unitat horària. Pel que fa a costos laborals, motiu de les retallades que propugna la reforma laboral en part, en dades comparades tenim que mentre que Espanya, el cost laboral per hora treballada és en 20,60 euros a l’any 2010, la mitjana UE15 amb 23,10 i la UE27 amb 27,60 estaven molt per sobre, i molt lluny del cost d’ Alemanya de 30,10 i el de França amb 34,20 euros. Per tant, no podem dir que tinguem uns costos laborals alts comparats amb la resta.

Per contra, ens trobem que les receptes d’austeritat propicien reformes laborals que ataquen el poder adquisitiu de les persones treballadores, portant a l’aplanament salarials. Aquest aplanament de salaris s’explica amb dades com les de que al conjunt de l’ Estat espanyol, on s’observa que 1,7 milions de persones treballadores varen pactar increments de sous per sota de l’ 1% d’increment. L’ increment mitjà dels salaris pactat a convenis col·lectius fins a setembre per 4,4 milions de persones treballadores fou de 1,3 %, el que suposa una tercera part del que varen pujar els preus en aquell mateix mes, en que l’ IPC fou del 3,4 %. La forçada austeritat en els increments dels salaris no es veu corresposta per la reducció dels preus ni dels serveis bàsics (ni de l’ IPC), de forma que s’accentua aquesta pinça que no fa més que empetitir, no ja només el poder adquisitiu, sinó que ens arrossega a l’empobriment.  De fet, alguns estudis diagnostiquen ja que un 35 % de les persones treballadores estan rebent el SMI, i un 40 % son en risc de pobresa en paràmetres de rendes de subsistència en clau internacional, de forma que la crisi i empitjorament de condicions de treball a Espanya, ha incrementat la seva diferència respecte a la UE en 4,3 punts. I aquesta situació, no és només de les persones que treballen per compte d’altri, sinó que en la clau que anteriorment es citava, un 22,5 %  dels treballadors per compte pròpia, els emprenedors, la majoria treballadors autònoms dependents, estarien també en risc de pobresa per la reducció de les seves retribucions o honoraris, fet que situa a l’ Estat espanyol al capdavant de la llista europea, darrera de Romania.

El mateix ens trobaríem si analitzem dades d’inversió pública en mercat de treball i polítiques d’ocupació. Tant la vessant de serveis com polítiques actives, estem molt per sota de les mitjanes i de la inversió dels països “desenvolupats”. La única on som per sobre de la resta, i de molt, en despesa en polítiques passives, és a dir, en prestacions i subsidis d’atur. Però és clar, tenim un atur semblant al que va tenir EEUU en la gran depressió, i segurament, fruit de que la inversió en capital social no ha estat, ni de bon tros, per sobre de les nostres possibilitats.

I arribats a aquest punt, convé que pensem quin país volem ser l’endemà. Si hem de ser el país de primera que ens diuen, convé que els demanem si també seran capaços de construir les estructures d’estat per fer que la immensa riquesa que s’obrirà amb el nou país, es distribueixi justament entre les persones que hi viuen.

De fet, en el meu país de l’endemà, per exemple, el treball és un instrument essencial a l’abast de tothom per distribuir la riquesa entre les persones, i no pas per dividir entre rics, pobres i explotats. En el meu país de l’endemà, és un lloc no idíl·lic, sinó real com els països desenvolupats, on la inèrcia econòmica que propicia la efervescència de l’estat propi s’aprofita per fer un país de tots i no un negociat de pocs. El meu país de l’endemà és un nou país que atén a fulls de ruta, però també al contracte social que el fa un país de tots.

Quin és el vostre país de l’endemà ? 

Per què estaran garantides les pensions catalanes l'endemà ?

Molts son els dubtes al voltant de si el sistema de pensions, tal i com el coneixem actualment, seria viable en la futura República Catalana. De fet, és un element que ja s’ha valorat abastament per diferents estudis i informes, però que atès que s’ha qüestionat els darrers dies per diferents vies convé que recopilem algunes de les qüestions més essencials que hi afecten. En tot cas, l’afirmació més concloent és que el sistema català de pensions, és més viable que el sistema de pensions espanyol, i per tant, que en aquest àmbit una separació del sistema seria una fórmula per garantir el futur de les pensions.

Convé diferenciar tres elements essencials. Per una banda, la sostenibilitat d’un sistema de pensions català just l’endemà de la constitució com Estat. Per una altra, les garanties que tot pensionista, a títol individual, té pel fet de que les pensions tenen contingut contractual amb l’ Estat que ha rebut les cotitzacions. I per últim, la viabilitat transitòria en un context de crisi econòmica i de demografia desfavorable pels sistemes de pensions de repartiment (els que treballen paguen cotitzacions pels que no treballen).

Pel que fa al primer element, cal dir que diferents estudis avalen la viabilitat d’un sistema de pensions propi en el que com a norma general, les cotitzacions que aporten els que son actius (els que treballen amb independència del règim pel que ho fan), han de ser superiors al cost de la nòmina de les pensions i prestacions. Això ha estat tradicionalment així, i de fet, com succeeix amb el dèficit fiscal, Catalunya ha generat excedents i beneficis amb les seves pensions que han anat a parar, per una banda, al fons de reserva i contingències del sistema de seguretat social, i per l’altra, a eixugar el dèficit que si que tenen altres comunitats. Els beneficis del sistema han estat importants. Es calcula que només en el període 2002-2008, els beneficis anuals es situaven entre 2.400 i 3200 milions d’euros anuals (amb un acumulat de 19.452 milions d’euros, el 35 % del Fons de Reserva en aquell moment). Aquest superàvits es podrien haver utilitzat per incrementar parcialment les pensions i prestacions, més baixes en termes relatius per l’efecte del major cost de vida, a reduir les cotitzacions socials empresarials com estímul a la creació de llocs de treball, i per altra banda, a nodrir el fons de reserva de les pensions catalanes.  És cert que la crisi actual ha afectat de forma considerable al sistema de pensions, de forma que des de l’any 2009 el sistema ja no genera superàvits. Això és degut a les prestacions d’atur, per l’elevat nombre de persones desocupades amb dret a prestacions i subsidis. Però també és cert que aquest tipus de prestacions son de caràcter temporal en el temps, a diferència de les jubilacions o viduïtats per exemple, i que l’atur és i ha de ser conjuntural, doncs no és sostenible una taxa d’atur d’aquest volum per una economia desenvolupada. Estabilitzada la taxa d’atur, el sistema retornaria a escenaris de superàvits sostinguts. Per altra banda, només l’ impacte positiu que en matèria d’ocupació generaria un eventual retorn del dèficit fiscal que pateix Catalunya, ja contrarestaria, a curt termini les dades deficitàries actuals. De fet, hi ha una relació directa entre gestionar recursos i sostenir o crear ocupació, com ho demostren País Basc i Navarra. L’ocupació necessita reindustrialització, i això comporta inversió en infraestructures i crear teixit industrial o productiu, i amb recursos provinents del dèficit que no tindríem, asseguraríem el context per crear ocupació, restar aturats en comptes de sumar i generar un context molt més favorable. Situació inversament proporcional a la que tindrien a Espanya.

Com a segon element a considerar està el fet que el deutor real de les pensions dels pensionistes catalans no és altra que l’ Estat Espanyol. El sistema de seguretat social es basa en la tècnica d’assegurament, i si bé és un sistema de relació jurídico-pública (perquè el sistema és públic), es basa en les normes d’assegurament de que per unes obligacions es generen uns drets de contingut contractual jurídico-privat. En l’àmbit internacional existeixen diferents convenis bilaterals i en el cas de la UE, directives, que regules les obligacions de pagament dels estats deutors de les prestacions i pensions degudes per cotitzacions aportades per les persones als seus sistemes públics. Per aquesta via, tant pensionistes actuals com pensionistes futurs, veurien garantides les seves pensions per l’obligació de l’ Estat espanyol a garantir les seves obligacions. No només això, sinó que en el context estrictament comunitari, i tot sembla apuntar que l’esperit d’un estat propi seria el d’encabir-ne el resultat en el context de la UE, la vigent directiva en matèria de pensions reformada a l’any 2004 preveu la supressió de les anomenades clàusules de residència, de forma que es garanteix les prestacions en metàl·lic de les persones encara que resideixin en Estats diferents de les entitats deutores (pel cas l’ Estat Espanyol). En aquest escenari caldrà que sigui acuradament revisat per l’ Estat espanyol en el supòsit d’una eventual constitució d’un sistema català, doncs seriem en un escenari on les pensions causades (els que cobren) les hauria d’abonar el sistema espanyol, les futures parcialment per raó de les cotitzacions rebudes, i en canvi, les cotitzacions de les empreses anirien de dret al sistema propi català, fent totalment inviable el sistema de pensions espanyol. No només això, sinó que aplicant el sistema de reconeixement de cotitzacions, els catalans que accedissin a pensions els propers anys, podrien optar eventualment per una pensió pagada parcialment pel Sistema espanyol i pel català per la part de la cotització generada en el nou sistema (és una opció del sol·licitant de la pensió al moment de demanar-la).

Com a últim element a considerar, convé tenir present la viabilitat transitòria del sistema de pensions en situacions de crisi com l’actual. Com ja s’ha dit, el sistema de pensions es va dotar d’un fons de reserva que actualment està dotat en 67.000 milions d’euros, del que prop del 35 % és derivat dels beneficis de les aportacions catalanes. Contraposant dades de població, ens adonem que mentre que a Catalunya hi ha el 16 % de la població de l’Estat Espanyol, aportem una part considerablement superior al fons de reserva (35 %). Aquest fons està en situació de risc financer, doncs tot i ser contrari a la normativa en matèria de pensions, s’ha invertit en la compra de deute públic espanyol (87,9 %), extrem que atesa l’actual crisi d’aquest fa perillar en gran mesura la materialització d’aquests actius - si alguns afirmen que tenen pressa, en matèria de pensions, hauríem de tenir-me molta doncs -. Més enllà del fet que el sistema de pensions espanyol al que som aportadors nets de recursos ens obligaria a exigir un sistema específic de pensions per evitar l’espoli en pensions de la mateixa forma que succeeix amb l’espoli fiscal en impostos, el risc imminent de que el fons de reserves es pugui evaporar ja ens posa sobre la pista de que un sistema propi seria, ara per ara, un model més segur per les pensions dels catalans. En una hipotètica consolidació d’un model propi, hauríem d’exigir la part alíquota d’aquest fons de reserves (si és que es pogués materialitzar), de forma que no menys d’uns 23.000 milions d’euros haurien de transferir-se al sistema públic de pensions català per iniciar amb garanties el model de prestacions públiques que asseguressin el benestar, de país avançat, pel que cotitzem. En escenaris on s'ha produït situacions similars a nivell internacional, en casos de consens, s'ha distribuit els fons a partir de criteris de població.

En resum, el sistema públic de pensions català serà sostenible en termes generals. Ocasionalment podria patir tensions de tresoreria per conjuntures desfavorables, com pateix qualsevol sistema de pensions de repartiment actualment arreu del món. Que en tot cas, el sistema de pensions espanyol seria menys viable sense les aportacions dels catalans, en ordre a que tenim saldo positiu constant al sistema en situacions normals. Per altra banda, en la separació del sistema català, caldria negociar el repartiment dels fons de reserva del sistema espanyol, i en tot cas, davant d’un escenari rupturista, les normes internacionals, inclosa la Constitució Espanyola i la normativa comunitària, protegirien els drets individuals dels pensionistes catalans actuals i futurs.

Moralina: qui hauria de patir més en un escenari rupturista, són, precisament, els que es vanten de tenir una clau, la de les pensions, que hores d'ara, no tenen, i no només això, en la que s'haurà de fer servir aquella màxima de "oi que no ens farem mal ?"

Manual col·laboratiu dels que vulgueu treballar el 12O o el 6D

Vagi per davant que el dret a activar-se per les causes depèn dels límits que cadascú hi pugui o vulgui posar. Alguns arrisquen diners, feina, imatge, o tot un conjunt d’elements materials i immaterials en això de promoure les causes que creu justes, i els límits individuals, normalment, son inqüestionables. Els que considereu justa la causa de l’emancipació nacional, i la d’avançar cap un estat propi, alguns sereu també militants de les causes més iconogràfiques de l’embat entre Espanya i Catalunya. I la simbologia, òbviament, és també als dies festius. No en va, el 12 d’octubre, és el dia de la Festa Nacional a Espanya, com reconeix el propi l’ Estatut dels Treballadors, i el 6 de desembre, el de la Constitució  Espanyola, precisament aquella en la que no ens hi volen tal com som i com ens sentim. No entraré en valorar si són adequades o no les dates, ni en puritats històriques. Com amb les banderes, senyeres i estelades, n’hi ha per a tots els gustos. Precisament per això, i perquè alguns piuladors m’han fet suggeriments de tot tipus, que cadascú decideixi quina opció i el per què. L’afany doncs, fer pedagogia col·laborativa i senzilla a tot el que hi vulgui participar.

Fa anys que els independentistes de cor i de cap exerceixen el dret a treballar els dies assenyalats al calendari de festes estatals, i ja s’han empescat fórmules de tot tipus per exercir l’activisme diguem-ne “laboral”. En tot cas, em permeto d’explicar, sense que sigui un llistat excloent ni limitat, un seguit d’elements que us pot ajudar a exercir aquest activisme. Els degans, molts silenciosos, feu-ho col·laboratiu si us ho voleu, amb comentaris i aportacions que ho enriqueixin.

Fa forces anys que m’activo per causes diverses, i com a treballòleg que soc, sempre he pensat que el dret a la conciliació moral amb la feina hauria de ser recollit a la legislació laboral formalment. Dic moral si bé alguns la veureu com ideològica en molts casos - i aquest en especial -, matís que es pot acceptar en general. Cert és que té moltes accepcions això, i que pot ser arriscat llençar-ho a l’arena d’aquesta forma. En el treball, com a qualsevol espai de la vida, hi cap la picaresca. Però en tot cas, els límits i condicions per l’exercici d’un dret, son qüestió a debatre just abans del seu reconeixement o instauració. Val a dir que he dit formalment reconegut, perquè hi ha exemples en els efectes col·laterals que té l’exercici d’un dret en principi il·legítim per part d’ algú a la feina, i la raó dels quals és un activisme concret; amb visió àmplia, podem parlar de vagues, activisme religiós, i d’altres.

Dit això, hi ha tres grans grups a considerar. Els dos primers, en els que la resolució és ben senzilla, atès que normativament no té massa complicació, i és més aviat un tema d’intendència personal, familiar o personal (o potser també, de mercat). Es tracta, per una banda, dels que sou autònoms, emprenedors o bé empresaris, que podeu optar per treballar, ja sigui a porta oberta o tancada, en funció del tipus d’activitat. Heu de tenir en compte però, que els que tingueu establiments oberts al públic haureu de complir la legislació sobre horaris comercials, si bé, aquesta no impedeix que pugueu fer tasques d’intendència o preparació al vostre establiment. Per l’altra banda, els que no treballeu per causes diverses. En aquest cas, l’activisme el podeu portar al terreny del fer proselitisme o activisme en els diferents moviments – socials, associatius, culturals i polítics – que es mouen en aquest terreny. Fins i tot, inventant etiquetes i piulades diverses, element que s’ha mostrat prou efectiu els darrers anys en els canvis polítics a diversos països.

El tercer grup és el de les persones treballadores i empresàries. Ho dic així perquè en aquests casos, la capacitat de fer l’activisme, i degut a la manca d’una regulació estrictu sensu, provindrà de la capacitat d’acordar una fórmula coherent entre interès econòmic i interès personal. Les festivitats al món del treball tenen raó de ser per una banda, amb el degut descans que han de tenir els treballadors i la necessitat de confegir un calendari laboral, i per l’altra, amb les tradicions històriques, culturals, i també, òbviament, polítiques. Quan hom parla de les festivitats, es tracta de dies que, essent no laborables no són recuperables i són retribuïts. Sense entrar en el factor dels que son substituïbles o no, res impedeix que per mutu acord es pugui modificar el calendari laboral entre les parts, a títol individual o col·lectiu. I si ja era així, la tant anunciada flexibilitat laboral que ens ha portat la darrera reforma laboral, encara ho consolida més. Dit això, i de fet, com succeeix moltes vegades per raó de la pròpia activitat ordinària a les empreses, es pot acordar treballar un dia festiu entre les parts a canvi de traslladar la festivitat un altre dia. Això succeeix ja així en sistemes de treball a torns, en establiments comercials, i en moltes activitats, o bé també, quan l’activitat ho exigeix.

L’acord de substitució del festiu es pot fixar al calendari laboral de que disposi l’empresa, si existeix, o bé, en un document on les parts concreten el dia de recuperació (i els més convençuts, el motiu).

Una especificitat es pot donar quan una empresa decideix prendre la iniciativa i no tots els treballadors hi son d’acord. Hi ha l’opció de portar-ho a la negociació col·lectiva amb el Comitè d’Empresa o els Delegats de Personal si existeixen, per bé que malgrat hi hagués un acord concret en aquest aspecte, la coherència amb el tarannà, i lògicament, amb la conciliació moral de la que us parlava, ha de fer que puguin també exercir el seu dret a celebrar la festivitat aquells que vulguin.

Aquestes notes, que no pretenen ser full de ruta de cap tipus, sinó que pretenen modestament donar orientacions breus, les enriquireu amb les vostres aportacions i experiències, ja sigui en aquest bloc o als microblogs on sovint ens llegim i enriquim entre tots. Per tant, fem que sigui col·laboratiu i positiu, que és l’esperit que un servidor va poder observar a la gran festa del #11set2012 d’enguany.

El pla que difícilment prepararà. Sobre l'ajut dels 400

Mentre no anem resolent el desencaix amb Espanya, toca repassar alguns temes que, vulguem o no, encara ens afecten socialment des d'Espanya. Quan més baixem en l'escala de necessitats socials, però, més ens adonem dels avantatges que tindríem de dotar-nos d'estat propi, com per exemple, invertir en polítiques actives d'ocupació eficients i enllaçades amb el nostre mercat de treball. No em cansaré mai de repetir que, la idiosincràsia dels mercats de treball fa que, les polítiques més apropades a la seva realitat, com és la catalana, son més eficients. De fet, el nostre, per dimensió, és com molts dels que ja hi ha a la UE, i que ningú discuteix que en tinguin una idiosincràsia pròpia, però és clar, tenen un Estat al darrera.

El passat agost el govern espanyol aprovava la pròrroga de l’ anomenat programa “PREPARA”  (i que fins el 2011 fou anomenat PRODI), per resoldre un drama que, no per poc conegut, havia estat esquivat reiteradament els darrers mesos pel Govern Rajoy. Més enllà de la decisió final que es va prendre, la manca de respecte que va significar esperar a darrera hora, per la porta del darrera i en ple mes d’agost, per comunicar la decisió, és un fet que no es pot deixar de denunciar. Senzillament, propi d’un govern que, més enllà de dir-nos que són raons pressupostàries les que obliguen a retallar, constatem com les formes insensibles els delaten, i en el fons, expliquen que és la ideologia la que les governa. També en les formes es constaten les tendències ideològiques. Aquest ajut passa revisió en tràmit de convalidació al Congrés dels Diputats tot just demà.

No us negaré que una pròrroga a un ajut d’aquest tipus, en un context de retalls i de desballestament del benestar, ha de ser ben rebut. Però tampoc es pot evitar qüestionar el model i forma final que s’hi ha donat. El problema essencial d’aquest ajut rau en que si bé, ha estat pensat com a política passiva, és a dir, com a coixí gairebé de beneficència per un gruix important de ciutadans i ciutadanes en situació de primera necessitat per les dificultats de trobar feina (de moment uns 500.000 persones beneficiàries de l’ajut), formalment s’ha presentat com una política activa, és a dir, com una eina mitjançant la que la persona millora la seva ocupabilitat per reinserir-se al mercat de treball, en aquest cas, amb una subvenció subjacent. El cert és que, la crisi galopant, poques oportunitats ofereix de reinserir-se, però a més, les línies d’actuació tampoc han estat encertades fins ara. Així, dels que han finalitzat el programa, només el 30 % han trobat feina de nou, la majoria temporalment, fins al punt que només el 18 % ho han estat en feines de més de dos mesos de durada, i només un 1 %, amb contractes indefinits. Així doncs, resultats pobres per una eina que essent passiva des del seu inici, s’ha volgut disfressar de política activa per defugir els fantasmes que sovint envolten les polítiques passives de prestacions, ajuts i auxilis, des d’entorns neoniberaloides, de que fomenten la ganduleria i la baixa intensitat en la recerca de sortides de l’estat de necessitat. El cert però és que es tracta d’un ajut necessari per un estat amb unes taxes tant altes d’atur. I intentar convertir aquest ajut, en una eina que per art de màgia transformi en ocupables a les persones, és qüestionable, per context econòmic de crisi òbviament, però també, perquè amb les retallades que han patit les polítiques actives i els serveis d’ocupació, difícilment es podrà nodrir les accions de formació i/o orientació associades al programa. El resultat final ha estat un programa reestilitzat doncs, que intentant també buscar maquillatge de cara a la política d’intervenció exterior a la que es sotmès l’Estat espanyol, pugui ser explicat com a fórmula per ajudar a trobar feina als qui hi participin.

L’ accés al programa ha estat endurit de forma important, doncs s’exigeix que els beneficiaris siguin aturats de llarga durada, i que a més d’haver esgotat la prestació d’atur i no tenir dret a d’altres subsidis, siguin inscrits a l’ OTG almenys dotze mesos dels darrers divuit, pels que no tinguin càrregues familiars. Aquest darrer element és transcendental, doncs deixa fora al col·lectiu de joves. No només aquest element és determinant pels més joves, sinó que pel que fa al càlcul del nivell d’ingressos de la unitat familiar, es passaran a computar els pares, i si bé pot ser una mesura raonable, no ho és tant quan es constata que amb uns ingressos superiors als 1.445,00 euros per unitat familiar de tres membres, ja no es podrà gaudir de la prestació. De fet, s’ha reconegut directament, agradi o no, que el coixí familiar és el que ha de suportar les situacions de necessitat, i no pas l’Estat. Clar està que quan es coneixen els topalls, el concepte coixí pot semblar certament curiós.

L’import ha estat millorat en aquesta pròrroga (no en l’anterior, que es va veure reduït) per aquells casos en que hi hagi càrregues familiars de més de tres membres, passant dels 481,05 als 545,19 euros, si bé, resulta evident que l’estalvi que comportarà l’enduriment de l’accés ja revertirà en una menor despesa global en beneficiaris, i per tant, en prestacions, i alhora, que unitats familiars de més de tres membres ja no son gaire habituals.

Sobre les obligacions, a més de la de acreditar abans d’accedir a la prestació que s’ha cercat activament feina els 30 dies anteriors a la sol·licitud, també es demana que no s’hagin refusat ofertes d’ocupació, siguin dels serveis públics o d’agències privades de col·locació (problema per tant derivat de la privatització d’aquesta activitat de la reforma laboral del 2010).

Dins de les obligacions que podríem anomenar pròpies del programa, específicament les derivades de seguir els programes de formació i/o orientació, és on trobem també la major contradicció, doncs resulta evident que un context en que s’han retallat de forma important els recursos que es doten als serveis públics d’ocupació autonòmics, serà difícil que es puguin nodrir accions reals de formació, i fins i tot, facilitar la feina d’orientadors professionals, atès que les retallades han obligat a revisar també el contingent de professionals que fins ara hi prestaven servei.

Així doncs, política de coixí intentada reconvertir en política activa quan no hi ha recursos per fer-ho ni per donar-hi resposta, imposant obligacions als serveis autonòmics a les que no poden donar resposta sempre, enduriment poc raonable en l’accés en alguns casos concrets, així com el caràcter novament temporal peremptori de l’ajut, fan que sigui més que qüestionable aquesta pròrroga, que s’hauria d’haver mantingut en els paràmetres amb que fou promoguda a l’any 2009, atès que la situació de necessitat generalitzada, no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat. Si bé, menys és res, era com a mínim exigible un mecanisme de pròrroga automàtica mentre la situació d’atur general sigui com la que ens toca patir.

No tingueu dubtes que, en un context d'estat propi, aquests ajuts, les polítiques actives i passives, així com afrontar-ho, serien diferents. El mercat de treball seria molt més fèrtil, àgil i dinàmic, i equiparat als mercats dels països més competitius.

Perillen les nostres pensions si ens instituïm en un nou Estat ?

Titulo aquesta blocada amb una pregunta que certament, en l’actual context, té difícil resposta. No pas per una qüestió estrictament tècnica, que no és el cas, sinó per la situació econòmica i la crisi.

Som immersos en una profunda crisi econòmica que si bé no qüestiona en si mateix els sistemes públics de protecció social a nivell europeu (a França han millorat la jubilació i a Finlàndia l’atur), als Països Catalans s’ha aferrat en la destrucció d’ocupació i en la generació d’atur. Recordem que en dades dels darrers trimestres, els Països Catalans en el seu conjunt ja estan en taxes d’atur per sobre de la mitjana espanyola. I és clar, aquest acarnissament de la crisi amb l’ocupació i el treball fa trontollar els sistemes de pensions, doncs estan basats en la teoria de la distribució de la riquesa i el repartiment, i on el actius, els que treballen i produeixen recursos, paguen als inactius que no produeixen o no poden produir per aclarir-nos. Si hi ha molts aturats i molts inactius, el sistema esdevé ineficient. Hem de partir de la idea que l’actual taxa d’atur, que el contingent de desocupats, no es sostindrà en el temps – recordem que estem en taxes d’atur semblants a les que va tenir EEUU en la gran depressió -. Si aïllem la derivada de l’atur, i especialment doncs, del cost de les prestacions d’atur, que hem de considerar que és despesa relativament cíclica i temporal – malgrat s’allargui – la resposta seria afirmativa a la pregunta. Si no fos així, de fet, no tindríem un problema amb les pensions, que a Espanya representen només el 10 % del PIB, per sota de països com Alemanya que és del 13 % o França que ho és del 15 %, sinó que tindríem un problema econòmic més gruixut encara – potser com el que ja tenim, i als Països Catalans accentuat pel galopant dèficit fiscal -. De fet, fins l’any passat es varen dotar excedents del sistema de seguretat social al fons de reserva de les pensions, i no ha estat fins ara, que el creixement de les prestacions d’atur l’ha fet trontollar – no pas jubilacions o incapacitats com ens pretenen fer veure -.

Hi ha dos grans models en sistemes de pensions. Un que podríem dir de capitalització, que per ser pràctic, us diré que seria com aquell que posa els seus diners en una guardiola – o si és agosarat, a un compte bancari – i al cap del temps, quan té necessitat per edat o malaltia, el treu per subsistir, i en rep el que hi ha posat més els rèdits si s’han fet treballar els diners o s’han invertit. Un altre sistema, més solidari i col·lectivista, però alhora, més operatiu d’entrada, son els sistemes de repartiment com és el cas del model espanyol. En els sistemes de repartiment els actius, els que treballen i cotitzen, paguen unes quotes que serviran per pagar les pensions dels que han deixat de ser actius. És un sistema de solidaritat col·lectiva en el que sota els principis d’equitat, justícia i distribució es generen uns drets a percebre pensions en funció d’anys de treball, import cotitzat, i altres variables tant complexes com es vulgui. En aquest sistema, la tresoreria real ingressos-despeses esdevé fonamental, i com deia, els actius paguen els passius.

Si esdevinguéssim un nou Estat, per bé que podríem exigir legítimament una part de l’anomenada “guardiola de les pensions” que resta en el Fons de Reserva instituït fa ja uns anys (i invertit bàsicament en deute espanyol contravenint la normativa de pensions nacional i internacional al meu entendre), aquesta no seria necessària per fer viable el nostre propi sistema de pensions. Si ens basem en dades històriques, els darrers anys, fins i tot després de l’inici de la crisi al 2008, s’han generat excedents del sistema a partir de l’existència de més ingressos per quotes que despeses en el sistema, tant a nivell estatal com en territori català. Això faria possible fins i tot reconèixer drets anteriors a tots els actuals pensionistes, doncs els ingressos, en situació estable, son superiors a les despeses. En base a aquesta dada d’economia ràpida i de “faves comptades”, i també, a que els ingressos financers i d’altres partides no de quotes son testimonials, podem afirmar que si el nou estat iniciés un sistema de pensions de repartiment, i de nou, podria ser viable en relació directament proporcional a la que ho sigui el sistema de pensions espanyol, i en tot cas, al que ho sigui qualsevol sistema de pensions en un context de crisi econòmica i d’atur. D’altra banda, ja he explicat altres vegades i de diferents formes, que soc dels que creu que la greu crisi que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt, té una relació directa amb l’espoli fiscal que es deriva d’un excessiu dèficit fiscal.

Fusió per escissió; els sindicats no hi poden falta a l'embat a l'Estat

Ahir escoltàvem en Josep M Alvarez, líder de la UGT de Catalunya, i recalco pels més escèptics, de Catalunya amb tota la seva amplitud, doncs n’ha donat sobrades mostres, que en un escenari tant complex com l’ esdevingut per la crisi i les reformes estructurals de les relacions laborals, especialment de la negociació col·lectiva, no es podia menystenir una unificació sindical, a l’estil alemany de confederació única. L’ estil, o model, és el de menys potser ara per ara, però si que és cert que a vegades, la dispersió sindical afebleix el moviment obrer, i més ara. I de fet, aquest debat “unificador” no és aliè a algunes patronals.

Pels més escèptics, comencem per afirmar que la realitat social, el benestar, i si filem prim, la democràcia, hagués estat més feble sense el moviment obrer organitzat. Les cotes de benestar assolit s’expliquen per la intensitat del moviment obrer sindicalitzat en els primers anys de la transició. I això no només passa aquí, sinó arreu del mon, on la diferència entre l’existència de moviments sindicals s’explica per l’existència de drets, millors salaris, i en general, millor benestar i distribució de riqueses. Penseu en el dret social que penseu, segur que al darrera hi ha hagut un representant sindical que l’ha batallat a fons.

La crisi afebleix les estructures sindicals per la via de les reformes, però també en el finançament, i en el fons, en el funcionament estructural – no és gratuït que això passi mentre mana la dreta -. Però també imposa reptes importants, que ben aprofitats, poden fer renéixer el seu esperit més combatiu. Amb la reforma laboral, la negociació col·lectiva i el conflicte s’atomitzen, i això obliga a l’acció sindical organitzada i preparada per baixar a estructures on no eren presents. Per tant, una oportunitat. Però alhora, un repte, doncs amb organitzacions minvades i molts menys recursos han  d’afrontar una reforma a fons de la seva acció.

I és segurament d’aquestes oportunitat i amenaces, dels reptes a afrontar en el més curt termini, que neix una idea europeïtzant d’unificar l’acció sindical, cada cop més única. De fet, hi ha una relació directa entre el creixement dels atacs més agressius al benestar i la unificació de discurs sindical. Unificar acció, diversitat inicial d’organització, i una fusió a més curt o llarg termini en funció de les realitats de cada organització sindical i les penúries que imposi el context econòmic per a elles.

És cert que l’altre gran líder sindical, en Joan Carles Gallego, de CCOO de Catalunya, i reitero, de Catalunya també, s’ha afanyat a explicar que de moment, no és en les prioritats immediates. Però la situació, cada cop més extrema, obliga a obrir la ment, i en els propers congressos de finals d’any a CCOO i al febrer a UGT, serà segur un tema de debat.

I si es planteja el debat d’una hipotètica unificació no hem de perdre de vista que a més enllà de que unifiqui o no totes les sensibilitats d’arrel més social, haurà de fer el plantejament de la que la unificació ha de prendre partit, també, en la escissió de les respectives organitzacions estatals. La realitat demostra que un sindicat unificat sense dependències territorials alienes afronta molt millor les necessitats del territori, per allò de la proximitat. El model basc és un exemple de com la unitat d’acció sovint genera sinèrgies en clau “estat” que afavoreixen el interessos territorials. En tot cas, talment com es fa difícil discutir hores d’ara la necessitat d’un Marc Català de Relacions Laborals, perquè la proximitat de la regulació dona fertilitat al mercat de treball, una acció sindical pròpia sense dependències en el context català, i amb ambició, de Països Catalans, seria, si s’escau, l’escenari òptim. Malgrat hi ha moviments sindicals en clau pròpia, això ja no és suficient.

Fa uns dies la unitat d’acció va fer que tant CCOO com UGT es posicionessin favorablement al canvi de model de finançament, i amb certs tocs d’ambició nacional. És evident que llegeixen en el seu si les corrents més sobiranistes. Corrents cada cop més majoritàries que troben en el sobiranisme identitari algunes vegades, però cada cop més, en el sobiranisme o independentisme pràctic, la sortida més racional a la crisi, a l’embat al benestar, i a l’ofegament que patim com a persones ciutadanes, treballadores, emprenedores o empresàries.

L’embat doncs de la construcció d’una realitat pròpia més efectiva i eficient, que molts opinen que passaria per l’aïllament d’un Estat que empetiteix i empobreix les opcions reals d’afrontar el complex futur que ens espera, no serà possible sense una hipotètica “fusió per escissió” dels dos grans sindicats de les seves dependències estatals. Al final, la fusió serà o no serà, malgrat tot apunti a que s’ha d’explorar, però la escissió, o és o no serem.

Com diu un conegut, sense aviació mai farem la revolució. L’ extrapolació seria aquí que, sense els sindicats – escindits o no, propis o no, però la majoria - mai serem independitzats. Així doncs, en aquest embat, els sindicats hi son cridats i no hi poden faltar, o per qui ho prefereixi, no hi poden faltar per què hi son cridats. Esperem que puguin i sàpiguen aprofitar el debat intern, els reptes i oportunitats, per obrir amb igual intensitat, aquells que no ho hagin fet, el debat de la seva emancipació estatal.

Fusió d'eixos (social i nacional)

Quan la realitat ens acaronava a diari i els excedents que fruïen per arreu ens situaven com economia emergent al llindar dels estats més benestants, tendíem a pensar que hi havia dues opcions ideològiques que, si bé podien anar lligades, sovint la realitat ens forçava a separar per destriar prioritats, com a mínim en els gestos. Els famosos eixos social “o” nacional feien que més d’un cop et demanessin de forma recurrent, com si de dues opcions excloents es tractés; ets d’esquerres o independentista ? Alguns ja els tenien conceptualment conjuntats, però d'altres, el cert és que no massa.
Els més aprofundits en l’art de la política trobareu redundant aquesta reflexió probablement, però és que la crisi està canviant moltes coses, i apropa, per via d’ impacte sobtat, l’exclusió i pèrdua de drets a persones que no havien tastat mai el calfred de la inseguretat i necessitat. L’escenari dantesc que deixa aquesta crisi ja no és el de les persones excloses, més excloses, sinó el d’un conjunt de benestants i poderdants professionals amb o sense estudis que han passat de 0 a 100 en 582 nanosegons – 582 la prima de risc avui -. Hem passat tots plegats, la majoria, de tenir una vida còmoda i tranquil·la, recolzada en un castell de naips, amb la seguretat falsa però percebuda de que la vida era fàcil, a haver de mirar quants dies anirem al cinema o a fer costellades amb més farciment que gall en comptes d’anar a sopar amb forquilla i ganivet. Segurament haurem de desempolsar àlbums familiars per rememorar la dolça austeritat amb que es distreien els nostres pares per superar els anys que ens venen. Millor dit, que ens cauen com una llosa al damunt.
Aquesta realitat obre la ment a més d’un. I quan obres la ment davant de la necessitat, comences a mirar el teu voltant. I aleshores, el greuge comparatiu et comença a fiblar. El sentiment d’injustícia qualla en la minvada motivació per seguir suportant batzegades en forma de retall. I t’adones que això de ser Estat sense Estat, és com ser ric sense diners. Això de propugnar la igualtat d’oportunitats, la justícia i l’eradicació de la pobresa, ha passat a ser el teu life motiv perquè en el fons les tesis neoliberals om les pot creure quan és a la cresta de la onada, no quan li cau aquesta al damunt. El progressisme per imposició, és aquell moviment al que s’està afiliant intel·lectualment molta gent, no tant per convicció ideològica com per necessitat fisiològica. Arquitectes o advocats, publicistes o botiguers, manobres o fusters, fresadors o matricers, alguns de casa gran. Tots som carn del vent huracanat anomenat full de ruta reformista – espanyol - i crisi galopant – global -. Estic reconeixent que potser la penúria econòmica ens fa ser una mica més d’esquerres. Potser no és tant simple com això, però n’estic bastant convençut que com a mínim ens obre a d’altres òptiques. Causa-efecte.
I és en aquest escenari de petites revolucions personals i de realitats domèstiques d’ on neix l’esperit de que amb una realitat política diferent seriem en una altra situació. D’ on neix aquella convicció de que el nostre model no era el que ens ha portat a l’esfondrament econòmic. El nostre deute no és el d’ells. I sobretot, que en nom de la crisi ens fan pagar més a uns que als altres. Que la història ens ha tractat de forma desigual, més o menys, ho teníem coll avall. Però que ara, en temps de penúries hagi de seguir essent igual és el que ja ens resulta massa i massa gruixut. I és on doncs neix un nexe indestriable entre el creure amb la distribució de la riquesa, però també, amb la sobirania per fer-ho. És on es recrea aquell esperit de que volem menys per dalt i més per baix, però sobretot, que per fer-ho ens cal governar-nos com Estat. Ens cal la llibertat econòmica que adoctrina una manera de fer que posa el progrés del país, partint de les seves persones, al capdavant. Torno a empetitir amb conclusions anticipades que si ets d’esquerres has de ser independentista o sobiranista potser. Doncs no és tant senzill de nou, però em costa de creure’m una esquerra de disseny electoralista que defensa desigualtats històriques que accentuen l’empobriment dels territoris. L’exemple és en matèria de finançament, però és clar, en la resta de coses, en “qui paga el veure” per entendre’ns, segur que ens posarem d’acord a la primera.
I això dona peu a que cada cop més, d’una forma o altra, ens adonem que sense Estat ja no té massa sentit parlar d’eixos. I això, no és una qüestió de prioritzar un objectiu o l’altre o renunciar a ser d’esquerres – comentari obvi però necessari en aquest paràgraf -. De fet, quan manen dretes i en crisi, creix l'esquerra. El país és netament progressista i seria un absurd. Això vol dir que, ara que en no tenim ni per pagar jornals, i que ens empetiteixen l’autogovern, per traçar qualsevol línia política ens cal, la clau, la caixa sencera i l’Estat.
Dels temps en que les carteres galdoses permetien autogoverns que construïen estructures d’estat – útils fins avui -, teixien estructures de transferència de rendes o polítiques pròpies, hem passat al temps en que la bancarrota del sistema i l’escanyament, no ens deixa altra camí que el d’avançar cap a l’estat propi com a darrer remei de supervivència. No és el remei per tots els mals, però per la resta, els trobarem a l’endemà. Per recrear-nos en les sensibilitats, hem de tenir l'espai per fer-ho, i ara mateix, s'ha esfumat.
Fusió d’eixos, fissió d’estratègies. Al capdavall, si volem el progrés de la gent, només ens queda fer-ho des de la llibertat. A qui li correspongui, que centri esforços en aquestes darreries de juliol. L’ àmplia majoria de necessitats, desnonats, esbatanats, i ciutadans de totes les espècies que faran costat a les decisions, complexes, però necessàries que cal entomar. De moment, els eixos s’han centrat en un sol punt de mira. De moment, el que no ha fet la història ho està fent la crisi, i el creixent sobiranisme pràctic, de butxaca o econòmic, com el vulgueu batejar.
Ha arribat el temps per endegar el rupturisme planificat que ens faci avançar.